La ventada dels dies

Formenterer

joanlopez — Div, 09 Mai 2008 21:54:58

No �s freq�ent que un llibre editat a les Piti�ses v�ngui a mans d�un menorqu� si abans no hi ha intervingut qualque persona interposada.

Anant a una llibreria menorquina no sols trobar-hi producci� cultural eivissenca i em pens que no m�equivoc si dic que, viceversa, tampoc no deu ser f�cil trobar llibre menorqu� a llibreries eivissenques. Als centres de Palma, en general, la cosa no millora gaire. Prova palesa d�una profunda anomalia que reclama a crits una pol�tica cultural que maldi d�enfortir els vincles de nacionalitat comuna entre la diversitat dels pobles insulars. No cal dir que aquest �s un mandat estatutari, incomplit com d�altres n�hi ha que s�n a les lleis per tal d�oblidar-nos-en. La sort que tenc de ser amic d�en Jean Serra m�ha perm�s atracar-me als seus estudis sobre cultura i literatura piti�ses aix� com a les magn�fiques estampes liter�ries escrites sobre la seua terra per aquest extraordinari poeta. Gr�cies a aquesta amistat, fa unes setmanes vaig rebre un exemplar de la Hist�ria d�un il�lustre formenterer, Antoni Mayans Mar� (1843-1921), que m�enviava la seua autora i a la vegada editora, Joana Maria Ferrer, persona d�una llarga dedicaci� no sols a l�ensenyan�a de la Hist�ria sin� a la recerca als arxius i fons documentals. Fruit d�aquesta tasca �s el llibre que he tingut l�avinentesa de llegir i que m�ha interessat des del mateix pr�leg, escrit per l�esmentat Jean Serra.

Com pot ser que all� que aparenta ser una mera biografia local acabi sent, una volta has visitat les seves planes �per cert, editades espl�ndidament�, una lectura plaent i fruct�fera? Doncs, perqu�, com ha afinat molt b� de dir el mateix Jean Serra, la figura de �moss�nyer Talaiassa� t� un rar magnetisme �que desprenia autoritat i inspirava respecte�, a la vegada que esdev� prototip del formenterer que, sempre arrelat al seu poble, es veu obligat a l�emigraci� i aconsegueix �xits personals i professionals. Fa bona la dita d�aquell illenc que sap tenir el cap al m�n i els peus al born; que sap afrontar els riscs que la vida li para d�ac� i d�all� amb venturosa aventura sense oblidar que el port de partida ha de ser igualment, i tan sovint com pugui, port d�arribada.

Antoni Mayans Mar�, nat el 1843, entrar� de ple en el vertigen espanyol decimon�nic a partir d�haver jurat fidelitat a la Constituci� de 1869 quan el 1872 esdev� capell� castrense i la seva missi� espiritual s�activa enmig de les moltes campanyes contra les tropes carlistes en episodis de guerra que li valdran honors militars i ascensos (es retirar� el 1902 amb el grau de comandant). Navarra, Pa�s Basc, Maestrat, Vilafranca del Pened�s, Palma, Alcal� de Henares (al seu Hospital militar afronta sense por de contagi la pand�mia de c�lera de 1885), Barcelona seran alguns dels seus destins. De les carlinades als pronunciamentos i als canvis pol�tics (de governs, de monarques, de Constitucions i �dhuc de r�gims), la vida d�aquest homen�s �sia dit tant pels seus fets com per la seva c�rpora� travessa la hist�ria d�Espanya m�s convulsa. De fet, a Barcelona, on passar� els seus darrers dies, encara tindr� temps de copsar l�aparici� de l�anarquisme i el socialisme, el pistolerisme i les tensions socials, especialment dram�tiques amb motiu dels fets de la Setmana Tr�gica. Es despr�n d�aquesta perip�cia vital que estam davant d�un personatge gaireb� novel�lesc.

Joana M. Ferrer t� per mi un m�rit remarcable. Aconsegueix de transcendir l�estricta dada documental i, tanmateix, sobre la seva base rigorosa, bastir un relat que barreja apassionadament la hist�ria local i la intrahist�ria amb la contextualitzaci� constant en la hist�ria espanyola. En contar-nos la vida d�aquest prohom, troba l�autora un pretext per relatar-nos tamb� la seva �poca. Aprofita, per exemple, les m�ltiples visites del militar capell� a Formentera (per guarir-se d�una malaltia, per descansar, de vacances o per motius familiars) per tal de mostrar-nos les transformacions que experimenta la vida urbana i rural de les dues illes piti�ses. Amb tot i el refugi que es va fer construir en �o de sos pares a la Mola, sa lleg�tima, on pensava retirar-s�hi definitivament, la mort el va sorprendre a la metr�poli catalana.

La prosa de Joana M. Ferrer �s esquitxada de color local, la qual cosa �s un factor m�s a favor de l�amenitat i l�an�cdota o el detall curi�s. Dringuen els mots insulars en el marc de la llengua: el consumer (vigilant de la caseta de consums) �s el punxa-s�rries, l�oncle el blonco, sovent, moss�nyer (quin arcaisme!), atorrollar (tamb� en podr�em dir empegueir-se), set per estat, ses parreres (d�on es penjava el peix a assecar al sol), sa fr�gola, ses (febres) ter�anes, lloc de repairo del fred, x�ndria, el solpost i embrunir per �fer-se fosc�, pics (figues de moro), xereques (vegem-ne la diversitat d�aquesta fruita d�estiu, les figues; en tenim de julies, orioles, martinenques, poletanes, de coll de dama, bordissots...). S�n saborosos tamb� els top�nims, tan precisos i descriptius (noms de coves: la Fernanda, la de sa M� Peluda, la des Vei Mar�, la d�en Rita, la de s�Aigua, la des forat des Fum, la de ses Mamelles, etc. I els antrop�nims, que comporten cadascun un dip�sit d�etnocultura. Per superar el llinatges repetits fins a la inutilitat, als pobles mediterranis ens calen els sobrenoms, renoms o malnoms, els quals, aquests s�, individualitzen: el mateix Talaiassa, n�Antoni Cardona Riera es bisbe Frit, es Tauets, es Damians, can Matamal, en Pep Lluquinet, en Rita Petit, en Xumeu Sord, en Porrassines, en Xico Baixero, en Botigues, en Pep Talaies, es Mijoral, en Morna...

Parlant de la Mola i d�un antic convent que havia estat donat el 1258 a frares de sant Agust�, l�autora escriu que �d�aquells desconeguts frares ens queden els seus refugis eterns (al Carnatge, as Cal�, al pou des Verro, a sa Pujada...), per� amb la mortalla collada amb llen�ols de formig�. I tot referint-se al Mol� Vell, diu �que esperava l�hora d�abra�ar-se al vent�. Aquestes llambres de lluentor liter�ria s�n molt agradoses de llegir, juntament amb les molt ben trobades citacions i poemes del gran Mari� Villang�mez, que parlen de �l�altra illa�, o sigui Formentera. Facem de cercar aquest llibre (una aventura trobar-lo, si m�s no a Menorca) i mirau de qu� ens parla. D�un nosaltres. No �s d�a�� que en diuen identitat?

(Publicat al Diari de Balears, 9 de maig de 2008)

Encontre amb en Bep Coll Triay, glosador

joanlopez — Dis, 03 Mai 2008 16:27:09

Dimarts, 22 d�abril de 2008. Torn a casa passejant tranquil�lament. Cau el sol en el fosquet de primavera i quan som al moll de pescadors, la mar encara est� remoguda pel temporal passat, l�aigua �s t�rbola i verdosa, bruta.

El vaixell de transport que fa la l�nia amb Mallorca ara no hi �s i no es veu ning� per assull�. Tot d�una em criden i �s en Bep Coll Triay, que m�escomet amb dues gloses. Una he pogut retenir-la en la mem�ria i diu m�s a manco aix�: - Sa cultura �s ignor�ncia, / sa tradici� �s la mort, / religi� �s intoler�ncia / que no mos deixa anar a port, / i es pol�tics..., sa lact�ncia, / que mos embolica el nord.

En Bep �s pescador, bon color a la cara, ulls verds d�intel�lig�ncia natural. �s un glosador, que darrerament no es prodiga gaire; vull dir que no sol glosar en p�blic ni participa a debats espectacle. Per� mentre feineja entre xarxes i va o ve de calar-les, t� temps de pensar, d�observar, de contemplar la fac�cia de la vida i de confegir gloses, de jugar amb les paraules. T� all� que els bons glosadors han de tenir: maneres i acudit. I no li manca intenci�. �s punyent, ir�nic, pot ser feridor i suau alhora. Me�n diu una altra mentre als ulls hom hi pot descobrir una lluentor de picardia. Malauradament nom�s m�han quedat les rimes en �-eli�, que em semblen �i li ho dic- ben merit�ries. Despr�s de dir-nos ad�u, hi vaig pensant i les refaig d�aquesta manera: -En nom del sant Evangeli / mentides fan veritat. / Qui predica fa que arreli / arreu m�s tost falsedat, / mentre el m�n se�n va eli eli /amb es clima canviat. / Malden que ning� es rebel�li / i ben anestesiat / et duen cap as sepeli. /No hi va tothom conformat! Certament la seua glosa era m�s curta i bona que la meua, que he anat reconstruint amb prou feines.

Vaig caminant i mastegant els mots del glosador, que tenen l�encert de reproduir all� que molta gent pensa avui en dia de la cultura, de la religi�, dels pol�tics... �s innegable que sota formes culturals del pensament correcte s�amaguen mil cretins (amb perm�s d�en Quim Monz�), que ens tapen d�informaci� i no podem processar-la, que en termes culturals ens solen fer veure del blanc negre. Molta gent desconeix la realitat de la societat en qu� viu i com hi funcionen les institucions.Vegem com munta el negoci el monopoli del Sr. Lara a l�hora de dir qu� �s excel�lent o qu� no ha d�existir en literatura. I �s nom�s un exemple. I de la tradici� viva i vivificadora, que sempre s�ha de tenir en compte, si m�s no per intentar superar-la, se�n fa sovint presumpta senya d�identitat, esclerotitzant, ofegosa; la tradici� feta quintaess�ncia i marca de la casa no sols �s morta, sin� que fa necrosi en qui l�adora com a veritat immutable i predeterminada. �s un error entendre-la com a cosa que es guarda amb boles de naftalina. De la religi� viscuda com a veritat indiscutible i justificaci� de les aberracions socials m�s grosseres, qu� en direm? Fonamentalisme, font d�intoler�ncia, dogmatisme. Per� no sols parlem de determinades expressions del judaisme, del cristianisme neocon, de l�islamisme integrista o altres perills; parlem tamb� de la religi� m�s dominant de totes: la religi� del mercat, que �s el credo oficial dels nostres dies. Els sacerdots d�aquest culte els trobam per tot arreu, per� especialment en els altars de la premsa i de la r�dio i televisi�, on es practica la lit�rgia dels que manen al m�n. En temps de pol�tica descafe�nada, democr�cia sense qualitat i corrupci� demostrada, no pot resultar estrany que augmenti per tot arreu la desafecci� a la pol�tica i als pol�tics ��nics treballadors els salari dels quals no ve assignat pel seu te�ric patr�, o sigui, el poble a qui diuen servir, m�s aferrats a la mamella (d�ac� el mot �lact�ncia� que empra el glosador) que no al servei dels ciutadans. Gonz�lez Faus, en carta a ZP publicada a La Vanguardia demana al president del Govern la creaci� d�un organisme (constitu�t per associacions professionals, de consumidors, de ve�ns, etc.) que determini el sou dels pol�tics. I a qui no li interessi que deixi la pol�tica. En resum, si Orwell preveia a la seva novel�la 1984 un Ministeri de la Veritat, que s�encarregava de fer raonar tothom segons el pensament correcte i �nic, avui els governs tenen altres mitjans de construir la mem�ria i, per tant, la identitat dels ciutadans. Els mitjans de comunicaci� al servei dels poderosos prou que malden d�evitar que les persones emprin el seu sentit com� per cultivar una actitud cr�tica davant les estructures de poder. Una manera, que va denunciar Noam Chomsky al pr�leg d�El coneixement del llenguatge, consisteix a manipular el llenguatge. Aquest �s el vehicle del pensament, aix� que si es falsifica el llenguatge, es falsifica el pensament.

Via fa qui no s�atura. Ara reprenc el fil del que podria haver replicat al glosador Coll Triay si jo fos estat un bon repentista (queda pal�s que no ho som) : - M�has donada una lli��, / Josep, amb ses teues gloses. / En contar-me aquestes coses, / em mous a sa reflexi�. /No s�n temps de vi i de roses / que vivim...; pot ser pitjor! / Per molt de seny que tu hi poses, / per as pobre s�n ses noses / i �s es fort qui t� ra�.

De Ciutadella estant, el ponent s�enc�n darrera les muntanyes de Mallorca, el cap de Formentor, la badia d�Alc�dia.... La mar encara est� esvalotada, per� es calma i hi ha sabonera bruta i molts de pl�stics i b�rns a prop de les penyes. D�u faci que pel passeig mar�tim que ara estan construint puguem seguir caminant i fent encontres amistosos amb la gent que, com tu mateix, cerca la tranquil�litat i troba la serenor del fosquet de cap al vespre.

(Publicat a Diari de Balears, 2/5/08)

�Sua Emitenza� Berlusconi

joanlopez — Dis, 26 Abr 2008 17:43:21

Ja el tenim de president d'It�lia, altra vegada, en Silvio Berlusconi, i ja en torna a fer de les seves. La corrupci� personificada al cor de l'Estat, diuen uns; la influ�ncia dels doblers i dels mitjans de comunicaci� en la pol�tica, diuen uns altres o els mateixos.

Per� el cert �s que aquests senyor, a qui no s� per qu� li han de dir �Il Cavaliere�, ha estat reelegit per governar el seu pa�s i aquesta vegada amb una majoria absoluta. Aix� que, consideracions morals a part, cal considerar com �s que ha tingut un nou exit�s pol�tic. Hi ha molta gent que es creu el missatge de Berlusconi: -No hi ha conflicte entre els meus propis interessos i els de tots. Quin mal faig a l'inter�s general, defensant primer de tot el meu inter�s privat? No �s a�� el que faries tu tamb� si estiguessis al meu lloc? Argument impecable, si acceptam que tots som iguals davant la llei. Si pens�veu en la igualtat jur�dica, vos dir�, per�, que no es tracta d'a��. Es tracta, m�s tost, de suposar que tothom pensa igual davant la possibilitat d'evadir imposts, de construir sense fer cas de les normes municipals, de cobrar en negre per activitats no declarades o rebre subsidis per activitats a qu� hom no hi tengui dret..., sempre que es pugui...! S�n efectes d'una corrupci� molt estesa. A Mallorca, tenim el cas de l'exdirector general de l'empresa p�blica balear Bitel en temps de Jaume Matas, acusat dels delictes de malversament, frau, suborn, prevaricaci� i falsedat documental, que segons el fiscal Pedro Horrach hauria deixat un forat de m�s de 700.000 euros (200.000 en benefici propi i 500.000 en adjudicacions de projectes). El reconeixement de les responsabilitats dels delictes que se li imputen ha obligat el PP a mostrar-se p�blicament avergonyit per aquests fets i a demanar perd� pel abusos d'aquest senyor en benefici propi i d'empreses que cobraven per feines que no realitzaven. �s la segona vegada en poc temps que el PP balear ha d'assumir patates calentes com aquesta, despr�s del tema de l'exregidor d'urbanisme de Palma, Rodrigo de Santos. I �s possible que n'hi hagi m�s.

El cas �s que Berlusconi ensenya a no amagar-se'n; descaradament ho diu: fes-ho, no et passar� res. Mira'm a mi, que he subvertit la just�cia per protegir-me de casos de corrupci�; que he impulsat canvis de lleis per poder arribar a les eleccions sense maldecaps de possibles condemnes i presons. Una icona perfecta dels nostres temps -com ho recorda Isabel-Clara Sim� a la seva columna de l'Avui-, del triomf esclatant de la superficialitat, de considerar m�s valuosos els diners que la dignitat, dels llestos quan la poca vergonya �s aplaudida, quan massacrar un poble no fa aixecar una cella als col�legues del poder, ni robar milions provoca un sol gest de rebuig...

No hi ha dubte que el de Berlusconi �s un model d'�xit i que, de tot a��, com veim, en sabem molt tamb� per aquestes illes nostres, tan properes a les costes d'It�lia. Aqu� vam veure el Tribunal Superior de Just�cia sentenciant que un president del govern havia delinquit en el cas fam�s del t�nel de S�ller; per�, tranquils, perqu� per q�esti� de poques setmanes (qu� dic setmanes?, dies!), el cas havia prescrit.

A Ciutadella hi ha uns processos judicials, que v�nen d'estona, per obres il�legals en s�l r�stec. Els casos dels �hortals�, les casetes dels quals, indegudament ampliades, acaben sent habitatges edificats sense les infraestructures requerides a un s�l urb� i amb frau de llei manifest. Fiscalia i defensa arriben a pactes, que el jutge sanciona. La lli�� que hom pot extreure de les dues sent�ncies que han caigut fins ara �s encoratjadora (per als infractors, dic): previ reconeixement de culpa, es condemna l'infractor a uns mesos de pres� (que no acomplir� per ser la primera vegada que se'l condemna) i pagar� una sanci� que girar� entorn als 7.000 o 10.000 euros i ja haur� passat el tr�ngol. Despr�s, que v�nguin o no altres problemes administratius dependr� de l'ajuntament (hostil o amic?), al qual es remet testimoniatge de l'acte judicial �a los efectos oportunos�. No sembla que els vagi malament, als afectats, aquestes sent�ncies si atenem, a m�s a m�s, que algunes actuacions possibles ja hauran prescrit.

�s ver que les il�legalitats no queden impunes (almenys les que han acabat als jutjats); per�, m�s enll� de les consideracions morals (tan subjectives), els resultats materials poden ser considerats satisfactoris per a la propietat infractora.

Tanmateix, entre la ciutadania que fa les coses b� fa temps que s'ha generalitzat un sentiment de des�nim. Qui ha actuat sobre llei �s possible que hagi fet el babau? �s possible que els �espavilats� sempre se'n surtin amb la seva? No desitgem mal a ning�, per� demanem-nos qui percep que l'infractor fa mal a la comunitat perqu� la perjudica en els seus interessos? Voldria equivocar-me, per� crec que pocs ho perceben aixuix�.

Tornant a Sua Emitenza Berlusconi (sia adm�s aquest tractament pels seus eminents, immensos, poders �emitents�, medi�tics), en dir aquest als italians que per a ell �s leg�tim evadir impostos, els confirma en una �veritat� axiom�tica del pensament dret�: que, en la defensa a ultran�a de la llibertat individual absoluta, descreure l'Estat resulta gaireb� una obligaci�. D'aqu� que retallar pressuposts (les pol�tiques socials redistributives serien, doncs, d�ries de l'esquerra), davallar o suprimir imposts i privatitzar serveis siguin maneres per fer que la despesa privada es faci c�rrec de coses que hauria de finan�ar el govern.

Per� els pobres no tindrien doblers per anar a bons col�legis o per satisfer les seves necessitats sanit�ries -argumentar� l'il�l�s esquerranista. A la qual cosa et respondran que, de pobre, n'�s qui s'ho mereix; perqu� no s'ha sabut espavilar aprofitant les oportunitats que la vida d�na. Com es veu, la dreta s� que sap parlar de valors. Ho afirma l'analista del llenguatge pol�tic, el nord-americ� George Lakoff (No pienses en un elefante, 2007): �D'on provindran els doblers per satisfer les grans despeses de la Guerra d'Iraq si no pugen els impostos? Del gran fons de la seguretat social dels Estats Units. Els programes socials aniran tancant per manca de fons, que s'hauran desviat a la seguretat nacional... De cop, ja no hi queda doblers per a res de res. A aix� jo li dic una iniciativa estrat�gica. (...) A difer�ncia de la dreta, l'esquerra no pensa estrat�gicament�.

I parlant de pobres, pens en un pobret brasiler que cobeja el president del Milan (una altra cara del multifac�tic Berlusconi). En Ronaldinho, durant molts mesos d'aquesta temporada poc llu�da per al Bar�a, fa m�rits de llibert� per anar-se'n al Poble de la Llibertat. Sort i ventura, i gols, molts de gols, que s�n la mesura de l'�xit a la cultura del panem et circenses.

(Publicat a Diari de Balears, 25 d'abril de 2008)

Senyor D�us, pluja!

joanlopez — Dis, 19 Abr 2008 17:18:50

Senyor D�us, pluja! / perqu� el mal fuja, / car pecat puja! Aix� s�exclama Ramon Llull en la tornada del seu poema que clou Lo concili, un refrany que sembla tret d�una can�� de rogatives.

Malgrat els t�mids episodis d�aigua caiguda recentment, la gravetat de la sequera que afecta Catalunya ha estat qualificada d�emerg�ncia nacional. No �s tan greu a les nostres Illes; per� alerta. A Espanya plou, per�, plou poc i no plou prou, com fa l�embarbussament t�pic. Des del mes d�octubre l�aigua caiguda del cel es queda en el 56% de la mitjana establerta des de 1930 i no ser� aquesta primavera la que ho arrangi. Els pol�tics, tant els que manen com els que van manar durant vint anys, no han fet els deures i ara, potser ja fan tard. La cosa va de deb� i t� poca gr�cia, perqu� la lli�� ser� dura i cap soluci� s�assemblar� a les que ens trobam llegint velles cr�niques menorquines. Vet-ne aqu� un parell d�exemples.

Arrib� el rei Anf�s a Menorca els darrers dies de 1286 i recal� al mig del port de Ma�, on hi ha una illeta, des de llavors anomenada Illa del Rei, a l�espera que arribassin m�s naus del seu estol dispersat per la fortuna del vent tramuntanal, i ara vos contar� el miracle que succe� �perqu� la gent patia gran set per falta d�aigua, i anant a sa majestat i d�all� donant-li not�cia, el rei se pos� en oraci�, i acabada, deman� una aixada i ab ella don� tres cops en terra i en continent sort� una font d�aigua clara, de la qual primer begu� el senyor rei i despr�s sa reial armada, la qual font dura el dia present�.

El dia present era de l�any 1654 o busques, perqu� tres segles i mig m�s tard els voluntaris que restauren l�antic Hospital angl�s de l�Illa del Rei han de beure del c�nter o les garrafes de pl�stics que hi traginin. El cas �s que el conseller Francesc Baltasar i el president Montilla no tenen avui per avui aquella capacitat miraculosa que adornava la monarquia catalano-aragonesa del temps en qu� els peixos de la mar havien de dur als lloms les quatre barres per navegar per la Mediterr�nia. I prou que voldrien tenir-la! Si fins i tot el conseller de medi ambient confessa des del seu agnosticisme que als funerals de l�ex- abat de Montserrat es va mirar la Moreneta i li cluc� l�ull per si ella hi podia fer qualque cosa... A veure: la de Montserrat tal vegada no; per� s� que, amb tota seguretat la del Toro, que tamb� �s fosqueta de color. Hi ha precedents, que testimonia Pere Juan Real, frare agust�, �que en lo any 1622, a los primers dies de maig, a petici� de los magn�fics Jurats de la present isla de Menorca i son consell, estant la isla en gran necessitat d�aigua, fonc aportada la figura de nostra Senyora del Toro a Ciutadella�. Amb molta pietat i fervor fou venerada la imatge peregrina pels llocs on pass� i en el temps que va romandre exposada a Ciutadella. I va ser en tornar cap al convent de dalt la muntanya del Toro quan �pel cam� succe� un gran prodigi o milacre patent a tots i fonc: que arribant la process� en lo Coll Roig, que casi parteix los termes de Ciutadella i Mercadal i Castell de Santa �gueda, aparegu� un gros bou de color or i se pos� al mig de la process�, ben ordenada ab gran nombre de gent de totes parts de la isla; i feren sortir el bou d�enmig de la process�, per� luego ehi torn�; i tantes vegades com lo feren, tantes tornava a son puesto. I quan arribaren en lo pont de Les Pa�sses aqu� el bou no pass� per alt el pont, s� que debaix� per davall i se pos� dins un clot a on ehi havia aigua i comen�� a prendre aigua ab la boca i a llan�ar-la per envers el cel; i luego comen�� a ploure tant, que fertilis� la isla en gran manera, i nosaltres qued�rem remullats fins a la carn, perqu� plogu� aigua grossa fins a les Ferreries; i el bou vingu� sempre en la process� perqu� ja ning� li deia res, perqu� la gent ab ll�grimes plorant deia: que el bou era guarda i guia de nostra Senyora del Toro. Fonc cas de notar i �s, que sabent el Rd. Rector de les Ferreries, el qual se deia Joan Marqu�s, que ven�em, sort� fins a la Creu de Biniatrum en process� ab el t�lomo per rebre a la gran Senyora; i si remullats est�vem nosaltres, tamb� lo estava ell i sa companyia, per l�aigua que havia plogut i que encara plo�a; i el dit rector no volgu� tornar-se�n, sin� aguardar nostra process�- Despr�s arribam a partir i el bou davant; i volgueren los de la part del rector apartar el bou, per� no hi hagu� remei, s� que pass� per baix del t�lomo i de esta manera arrib�rem a la igl�sia de les Ferreries. El bou entr� per la porta major i sort� per la del cementeri, ab gran admiraci� de tots i no el v�rem m�s�.

Qui pot negar que aquests fets que les cr�niques conten s�n prodigiosos? I que no es veuen gaire vegades. El notari Domingo Marqu�s va aixec� acta de la seva veracitat i aix� consten. De males anyades, per�, sempre n�hi ha hagudes, i molt abans que es comen��s a parlar del canvi clim�tic. Llavors els pagesos i els capellans solien treure en process� el Sant Cristo gros quan l�escassesa de pluges esdevenia desesperant. Tanmateix, no sempre funcionava. Ja �s de ra� que calia unes dosis de fervor extraordin�ries i de fe; sobretot, molta de fe.

El Doctor Ramon Folch manifesta el malestar de la comunitat cient�fica quan se li demana qu� cal fer. El creixement t� l�mits i molts no ho han volgut veure quan la pol�tica de la rajola no parava d�estendre�s. L�aigua no s�improvisa i calen actuacions coordinades; entre moltes d�altres, l�aprofitament de l�aigua de pluja i el rescat de les aig�es depurades. Per� a�� no es pot fer d�una dia per l�altre. Ramon Llull acabava el poema que m�s amunt esment�vem amb un petit canvi en el refrany. Expressa el seu malestar, l�impacient Doctor Il�luminat, perqu� no plou l�aigua de gr�cia que faci avan�ar �Lo concili� i amb ell l�acompliment del regne de pau, d�amor i de just�cia universal que el beat mallorqu� somiava i predicava: Senyor D�us, pluja, / que Ramon s�huja, / car lo mal puja! Id� b�, malgrat l�enuig evident, les autoritats responsables no haurien de descuidar-se pus de fer els deures. I a�� que per l�abril cada gota val per mil.

(Publicat al Diari de Balears,16 d�abril de 2008)

Proteccionisme i l�rica d'Estat

joanlopez — Diu, 13 Abr 2008 23:36:25

Qui m�s qui manco sabia que el dia en qu� els Estats Units es trobassin simult�niament amb una recessi� i un d�ficit comercial abismal, la doctrina del lliure canvi faria figa.

Les mesures proteccionistes de la m� de l'Estat no s'han fet esperar. Aranzels que graven m�s les importacions, contrapartides draconianes als contractes signats amb empreses europees (m�s enviament de soldats a l'Afganistan per part de Sarkozy �a canvi� d'un important contracte armament�stic...), res de nou, res que no compti amb prou antecedents hist�rics, una praxis tradicional per a conjuntures recessives.

Els adoradors a ultran�a del liberalisme mentre afavoria llurs interessos es mostren ara partidaris de l'intervencionisme; a�� s�, disfressat d'actuacions estrat�giques per intentar rellan�ar l'economia. Crida l'atenci� que des del G-14, una vegada que ha esclatat la bombolla financera immobili�ria, deguda a anys de sobrevaloraci� com a m�nim imprudent, es comencin a sentir veus reclamant la declaraci� de �zona catastr�fica� per al sector de la construcci�. O sigui que el sector p�blic hi intervengui i hi �transvasi� rius o cabals de doblers.

Per explicar-ho b�, el catedr�tic d'Economia Aplicada de la UPF, Jos� Garc�a Montalvo, va emprar divendres passat al Cercle Art�stic de Ciutadella un llenguatge prou simb�lic a estones en la seva ben preparada confer�ncia (Perspectivas de la Econom�a Mundial: del aterrizaje suave a la dura realidad). Va citar l'home m�s ric del m�n per denunciar l'actual estat de coses, que cada cop s'assembla m�s a una crisi. Deia l'har�spex Buffet en la seva carta que escriu anualment i que es llegeix amb devoci� a Wall Streat : �No t'assabentes de qui venia nedant nu, en p�l, fins que no davalla la marea�. I all� que hem pogut constatar en algunes de les nostres institucions -aqu� assenyala l'INE, els estudis del BBVA, alguns informes d'�experts� a la carta per al Ministerio de la Vivienda, etc.- �s que estaven nedant en pilotes. Els poetes del Ministeri d'Hisenda parlaven d'�aterratge suau�; per� era una met�fora interessada, mantinguda mentre no hem passat la jornada electoral del 9-M.

Ni hi havia dades que ho justificassin ni mai s'han comportat dol�ament els mercats immobiliaris. Amb paraules sedants Solbes ha intentat �v�ncer la realitat�. Esfor� in�til. La realitat mana. M�s d'un mili� d'habitatges esperen un comprador i el govern anuncia que en construir� un mili� i mig m�s. No sembla gaire raonable. �Se ha tra�do el futuro al presente� -va dir del Ministre el Professor. Si �s ver que l'economia ha entrat en turbul�ncies (Alan Greenspan ha publicat a Espanya un llibre seu que es diu La era de las turbulencias), no em negaran vost�s que, emprant met�fores com la de la famosa �bombolla financera� o la de la �punxada immobili�ria�, es pot asseverar que almenys no corren tan mals temps per a la l�rica!

Un 10% de d�ficit comercial �s insostenible, per� �s el resultat de les pol�tiques d'expansi� follament impulsades d'en�� d'anys de presumptes vaques grasses, quan les hisendes locals s'inflaven amb els fluxos provinents de les llic�ncies d'obres i dels aprofitaments dels plans parcials expansius. Avui, si m�s no una tercera part d'aquests ingressos ha desaparegut. La soluci� no �s f�cil ni pot ser simplista.

Garc�a Montalvo �s molt cr�tic amb la inconsist�ncia de les pol�tiques fetes per uns i altres durant els passats dotze o catorze anys, denuncia el joc manipulador que els poders f�ctics exerceixen a trav�s dels mitjans de comunicaci�, confessa que no t� amics entre els impulsors ministerials de les pol�tiques d'habitatge i es mostra totalment esc�ptic amb les possibilitats de l'activitat p�blica (m�s construcci� de pisos de protecci� oficial, m�s obra p�blica...) per fer sortir de la crisi el sector immobiliari, un sector que ha representat fins a un 30% del PIB espanyol. Entre altres raons, aporta la dada que la licitaci� d'obres p�bliques nom�s representa el 20% del volum total de la construcci�, i d'aquest, l'habitatge protegit nom�s �s un 10%.

En acabar, alg� demana al catedr�tic qu� es pot fer. La seva resposta podria expressar-se recorrent a una vella dita popular. Que qu� fer? Id�, vendre ses cases i anar a lloguer. No �s una boutade; els bancs s'estimen molt m�s els dip�sits que no les claus dels pisos dels qui no puguin fer front al pagament de llurs cr�dits hipotecaris. Ara el que es duu �s la liquidesa. De la postmodernitat hem passat a la �societat l�quida�. Ned�vem en l'abund�ncia i la sequera ens ha fet davallar tant els nivells de l'aigua, que ara s�n moltes les vergonyes que ja no es poden ocultar. Buffet, Greenspan, Solbes, Camps, Chacon, Aranda, Fern�ndez Ord��ez..., autors d'eufemismes, irredempts optimistes, llegendaris venedors de cab�ries, creadors de paraules m�giques, sou uns poetes com una catedral!

(Publicat al Diari de Balears, 11/4/08)

Josep Benet i la resist�ncia al genocidi

joanlopez — Dis, 05 Abr 2008 13:28:11

Amb motiu dels recents aldarulls al Tibet i la ferotge repressi� xinesa, alguns mitjans de comunicaci� europeus han qualificat sense ambages la situaci� de la naci� tibetana com a �genocidi cultural�.

Tot fa pensar que �s aix� i caldr� veure la resposta que donar� la �comunitat internacional�, encara que no cal esperar-ne gran cosa. Els interessos econ�mics estrat�gics respecte del col�s xin�s marcaran la pauta. Hipocresia? Digau-li com vulgueu.

En un article anterior, tot referint-me a una confer�ncia del president d'�mnium Cultural Jordi Porta, vaig esmentar l'intent de genocidi perpetrat pel franquisme contra la cultura catalana. A alg� no li va caure b� aquella expressi� at�s que em va enviar un post an�nim no precisament agradable. Conf�s que all� em va esperonar a apamar tranquil�lament l'abast de les meves paraules per esbrinar si realment m'hi havia pogut excedir. Hom ha de dubtar fins i tot (o sobretot) de les evid�ncies.

D'acord amb la �Convenci� per a la prevenci� i repressi� del crim de genocidi�, del 9 de desembre de 1948, aprovat per les nacions Unides, s'hi pot llegir textualment: �En aquesta Convenci� significa igualment genocidi qualsevol acte deliberat com�s amb la intenci� de destruir la llengua, religi� o cultura d'un grup nacional, racial o religi�s amb motiu del seu origen nacional o racial o creences religioses, com: a) Prohibir l'�s de la llengua del grup en les seves relacions di�ries en les escoles o en la impressi� o circulaci� de publicacions escrites en la llengua del grup. b) Destruir o impedir l'�s de biblioteques, museus, escoles, monuments hist�rics, llocs de culte o altres institucions i objectes culturals del grup�. (�Yearbook of the United Nations, 1948-1949�, Nova York, 1950, p. 958). Tamb� es pot acudir a un diccionari d'�s lliure de tota sospita, com el Mar�a Moliner del castell�, per comprendre l'abast real del terme (del grec �genos� 'llinatge' i de l'arrel del llat� �ca�dere� 'tallar', 'abatre', 'matar'). Aquest i no altre �s l'abast que don a la paraula genocidi, referida al Tibet sota dominaci� xinesa o referida a una �poca, el franquisme, que el va voler exercir de facto i que no se'n va sortir, per�, gr�cies a la resist�ncia de moltes persones, entre elles Josep Benet i Morell.

No s� si recomanar la lectura dels textos de Josep Benet i d'altres historiadors que no han tingut cap empatx ideol�gic per emprar amb rigor aquest mot. �s possible que, instal�lats en qualque tipus de prejudici, alguns que s'han molestat a censurar-me l'�s del terme genocidi cultural aplicat al nostre context hist�ric dels �quaranta anys� continu�n creient que all� eren flors i violes. Evidentment, ara no funciona igual -no hi faltaria m�s!-, tot i que els perills no han desaparegut. Aquests individus no reconeixeran tampoc la solv�ncia de Borja de Riquer a la Hist�ria de Catalunya (dirigida per Pierre Vilar), del qual podria copiar diferents par�grafs que avalarien l'�s del mot genocidi. B�, i d'altres autors tamb�. Per� tamb� pot ser que considerin aquests textos �sermons� infumables. En fi, ser presoner dels propis prejudicis �s responsabilitat de cadasc� i jo, que no m'escap d'aquesta condici� humana, procur dur ulleres, per� no clucales.

Dit aix�, que no passa de ser anecd�tic, explic que, arran de la mort de Josep Benet, han estat moltes les veus que han tractat els diferents aspectes del multifac�tic personatge i una de les virtuts m�s destacades que distingia el pol�tic cerver� era la seva gran exig�ncia i rigor en el treball intel�lectual, que manifestava com a historiador documentat fins al m�s petit detall igual que en el camp de l'advocacia com a defensor de lluitadors antifranquistes davant el temible Tribunal de Orden P�blico (T.O.P.), de tan trista mem�ria. Ens en podem adonar llegint qualsevol dels seus llibres (Maragall i la Setmana Tr�gica; Catalunya sota el r�gim franquista. Informe sobre la persecuci� de la llengua i la cultura de Catalunya pel r�gim del general Franco; Exili i mort del president Companys; Carles Rahola, afusellat; El President Tarradelles en els seus textos (1954-1988); En defensa pr�pia; Dom�nec Latorre, afusellat per catalanista; De l'esperan�a a la desfeta, 1920-1939, etc.). Especialment cr�tic amb la figura de Tarradellas, les afirmacions o els judicis que Benet emet sobre el primer president de la Generalitat recuperada queden profusament documentats fruit d'un treball met�dic, meticul�s, cr�tic i anal�tic. Tamb� en aquest sentit, com en tants d'altres, la feina de Benet ha resultat exemplar.

Josep M. Sol� i Sabat�, historiador i deixeble del mestre, conta que en acabar la Guerra Civil, que Benet va viure com a perseguit per suposats revolucionaris de la FAI degut a les seves conviccions montserratines i com a soldat de la quinta del Biber�n, va patir un aut�ntic enderrossall moral com a nacionalista catal� davant la lluita fratricida que s'havia desencadenat dins mateix de la naci� catalana. Immediatament despr�s de la derrota, Benet ho va veure clar: all� que m�s havia de t�mer era la voluntat genocida contra Catalunya, la seva llengua i la seva cultura. Des de llavors es va juramentar complir amb un prop�sit triple: resistir la Dictadura totalit�ria, reconciliar �nimes i voluntats pol�tiques entre compatriotes i analitzar el perqu� de tot el que havia succe�t.

De les moltes notes necrol�giques, escrits i articles d'urg�ncia que he pogut llegir aquests dies, no en totes hi trob un dels trets de l'acci� pol�tica de Benet que, a mi particularment, em van marcar m�s. Parl del seu comprom�s intel�lectual i pol�tic amb les classes populars. Aix� que va col�laborar amb la Comissi� Obrera Nacional de Catalunya (CONC) i va impulsar com a independent plataformes unit�ries, com l'Assemblea de Catalunya i fins i tot va participar a les eleccions al Parlament catal� encap�alant la candidatura del PSUC. Com era que aquell home democratacristi� de tota la vida acab�s col�laborant tan estretament amb el PSUC? La resposta la d�na Xavier Folch: �En part, perqu� la lluita antifranquista va anar teixint unes complicitats cada cop m�s freq�ents. En part, perqu� l'origen social de Benet el portava a identificar-se amb els sindicalistes de Comissions Obreres. En part, perqu� al PSUC hi va trobar molta gent que coincidia amb la seva concepci� de la reconstrucci� nacional de Catalunya. Sobretot, perqu� valorava enormement el paper hist�ric que havia jugat el PSUC a favor de la cohesi� nacional, que havia impedit la formaci� d'un moviment lerrouxista�.

Fa trenta anys, doncs, jo era un dels molts joves que ens sent�em identificats amb els seus plantejaments. Gos a dir que trenta anys despr�s continuo pensant que el pensament pol�tic del Benet ens marca el cam� de les llibertats democr�tiques, tant les individuals com les nacionals o col�lectives.

(Publicat al Diari de Balears, 7 d'abril de 2008)

Pecats perdonables

joanlopez — Dis, 29 Mar 2008 21:09:49

En un dels seus Contes, el que es titula L'ordre a bon preu, Primo Levi parla d'una m�quina, el Turboconfessor (�un model port�til, r�pid, que havia tingut molt �xit a Am�rica i que havia estat aprovat pel cardenal Spellman�), un estri dom�stic que deu pert�nyer a la l�nia blanca.

Funcionava com una rentadora. Tu hi ficaves els pecats, fins i tot els m�s bruts, les taques d'impossible neteja, i despr�s de rodar dins la turbina te'ls feia desapar�ixer del tot. No calia escarrassar-s'hi tot fregant (�Amb Turbissant el fregat es va acabant!�) i no hi entraven parenostres ni avesmaria per penit�ncia. Tota una ganga! No diu l'escriptor si havien de posar-s'hi trossos d'�nima bruta (ja se sap que n'hi ha que la duen feta parracs de tan estiregassada com la tenen) o calia ficar-la-hi tota sencera. En aquest cas, anaves a m� de treure-la tota arrugada i encongida. Tampoc no explica quin tipus de sab� havien d'emprar ni si tan sols n'havien de posar-hi o si dins el Turboconfessor convenia posar-hi qualque tipus de suavitzant.

(Publicat al Diari de Balears, 28/3/08)

M'ha fet pensar en la invenci� de P. Levi la not�cia que un capell� nord-americ� ha penjat al ciberespai un sistema de confessi� per internet, el qual est� obtenint un �ndex molt notable de practicants, segons diuen els diaris. La modernitzaci� �s imperativa i res no roman al marge dels processos de les noves tecnologies. M�s encara quan el Vatic� ha fet p�blica una llista de nous pecats en la societat moderna, un dels quals �s el que atempta contra el medi ambient. I, �s clar, primer de tot s'ha de predicar amb l'exemple. Aix� que la Santa Seu ha decidit cercar l'efici�ncia energ�tica, de manera que ser� el primer Estat del M�n (si b� que �s el m�s petit de tots amb 44 hect�rees i 780 habitants) a assolir l'impacte zero sobre el medi ambient. I com aix�? Id�, aprofitant que el Protocol de Kioto permet la compravenda de quota mediambiental, una empresa hongaresa especialitzada que es diu Klimafa calcular� els efectes de contaminaci� procedent del Vatic� durant l'any passat en forma de CO2 i sembrar� arbres al costat del riu Tisza, a l'est del pa�s magiar fins a l'equivalent de l'anh�drid carb�nic que la zona reforestada podr� �reciclar�. Analitzada la il�luminaci� dels monuments vaticans, els cotxes que circulen pels escassos carrers de la ciutat eterna, les calefaccions i refrigeracions, la contaminaci� dels avions de peregrins, etc., el resultat d�na la necessitat de sembrar unes 15 hect�rees de bosc. Per� no acaba aqu� la hist�ria i es diu que el projecte abastar� en el futur fins a 120 ha, �o que vol dir que el �pecat� continuar� en el futur sense prop�sit d'esmena? No! Prest hi haur� als palaus vaticans m�s panells solars i m�s llums de baix consum. L'energia fotovoltaica dalt els terrats dels edificis. Aqu� a les Illes es diu que el nostre Govern preveu situar els parcs fotovoltaics a les pedreres. Per�, senyors de D�u, que no veuen que al fons d'aquests clots tard hi guaita el sol i ben prest hi toca l'ombra?

Davant el frac�s reiterat de determinades pol�tiques agr�ries a les Illes Balears hi ha qui diu que el futur de la pagesia rau a fer-se jardiners de la natura. Abandonar criteris de productivitat i competitivitat dels productes i limitar-se a tenir cura d'aquest b� de d�u de paisatge mediterrani per disposar-lo al servei dels turistes; integrar-lo, doncs, de qualque manera dins el sector terciari, amo i senyor de l'economia balear. Lluny del b�blic dicteri de �posseir la Terra�, ara el criteri sembla ser un altre. �Quan l'home s'oblida de ser el servidor de la Terra i se'n fa son amo, la Terra mateixa sembla rebel�lar-se i esdev� un desert que amena�a la superviv�ncia de la Creaci�. Amb aquestes assenyades paraules el president del Consell de Cultura del Vatic� va agrair a Klimafa el seu regal.

Perqu� -abans no ho havia dit- la reforestaci� del parc nacional hongar�s no costar� ni un euro a l'Esgl�sia romana. Roures, salzes, bedolls i pollancres seran plantats per l'empresa com a gest simb�lic i com que n'hi ha per anys fins que els plan�ons no esdevenguin adults que puguin realitzar a ple rendiment llur funci� clorof�l�lica, caldr� esperar mitja dotzena o un parell (mallorqu�) d'anys d'aqu� que els pecats ecol�gics vaticans comencin a esvair-se.

En qualsevol cas, no deixa de ser una not�cia positiva en aquests temps en qu� tan necessitats estam de bones noves. El papa Benet XVI, segurament impressionat despr�s de la visita que va fer l'any passat a Val�ncia, o sigui a la zona paisatg�stica m�s acceleradament degradada d'Europa, est� preparant una enc�clica per transmetre als cat�lics la preocupaci� pel medi ambient, la qual cosa est� molt b�. A veure si se n'adonen d'una vegada alguns cat�lics notables, convictes i confessos de pert�nyer a la Confraria del Sant Ciment (que no he vist desfilar, per cert, a cap process� de Setmana Santa).

�Libertadores�

joanlopez — Dim, 19 Mar 2008 20:10:59

En dos dels m�s c�lebres quadres de la pintura rom�ntica espanyola �La carga de los mamelucos i Los fusilamientos del Tres de Mayo- Goya ret homenatge a l�aixecament patri�tic dels madrilenys contra l�ocupaci� napole�nica i, a la vegada, fa un cant a la llibertat.

S�n aquestes dues pintures, tr�giques i tenebroses, un crit contra la irracionalitat de totes les guerres, que Goya va pintar el 1814 quan ja havia acabat l�anomenada per la historiografia espanyola Guerra de la Independ�ncia (1808-1812) i que a la nostra es coneix com a Guerra del Franc�s.

A�� succe�a fa dos-cents anys i fa pocs mesos que el Govern espanyol ha mantingut reunions d�alt nivell per endegar els fastos d�una celebraci� nacional. Fins i tot compta amb una Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, amb pressuposts de volum �estatal�, com cal a una cultura poderosa.

No s� si la Comissi� formada voldr� recordar, tanmateix, algunes importants conseq��ncies d�aquell esclat b�l�lic, que no s�n precisament de record gaire grat a l��pica nacional d�Espanya. A un hom, que no �s volunt�riament nacionalista i que estima la llibertat gen�ricament formulada, li escau no emocionar-se gaire o gens en esmentar que el 1808 Napole� passava els Pirineus, destitu�a el rei Carles IV, confinava la fam�lia reial a Baiona i entronitzava el seu germ� Josep. Mentre tot a�� succe�a, les col�nies americanes, que Espanya administrava des de feia tres segles, quedaven a�llades de la metr�poli i aquesta ruptura de lligams encoratjava la formaci� de juntes patri�tiques que refusaven de recon�ixer les noves autoritats d�ocupaci� a Madrid. Fent aix�, imitaven, en una primera fase, les �Juntas� de les prov�ncies espanyoles, que organitzarien la devastadora guerra basada en atemptats i cops d�efecte, les �guerrillas� (mot castell� que va esdevenir internacional per aquest motiu). Aquells grups de patriotes espanyols avui recorden llunyanament els escamots terroristes.

L�gicament, a Am�rica, aquestes Juntes, que assumien el govern d�uns territoris immensament rics i tan extensos com a deu vegades la Madre Patria, molt prest es demanarien el com i el perqu� havien d�estar sotmesos a un r�gim colonial. No debades, la independ�ncia de les col�nies brit�niques d�Am�rica del Nord havia estat proclamada per George Washington el 1776 tot fundant una democr�cia moderna i republicana. Sempre he pensat que el Memorial Day, que els militars nord-americans i els espanyols celebren a Menorca en honor del primer almirall de la flota dels Estats Units d�Am�rica David Glasgow Farragut (fill d�un emigrant ciutadellenc), podria tenir, si volien, un sentit ben diferent a les parades militars i els discursos a qu� ens tenen acostumats. S�hi podria fer esment, per exemple, de les idees de la Il�lustraci�, el progr�s de la t�cnica, l�expansi� de la francma�oneria i l�embranzida de la revoluci� industrial. O recordar que en aquells moments els pares de la p�tria americana es conjuraven per defensar la llibertat al m�n i per no permetre mai que ells mateixos esdevinguessin una pot�ncia agressora. Ironies de la hist�ria, que �s bo recordar ara!

Com pass� amb la Fran�a de Llu�s XVI, que havia enviat La Fayette i Rochambeau per ajudar els insurgents americans, l�Espanya de Carles III hi envi�, en ajut de les forces de Washington, una expedici� militar a les ordres de Bernardo de G�lvez. En aquesta expedici�, convindr� no perdre de vista un dels seus oficials m�s destacats: el vene�ol� Francisco de Miranda. La vida de Miranda, anomenat el �Precursor� (tal vegada no d�Hugo Ch�vez), resulta apassionant. Particip� en els tres esdeveniments pol�tics m�s grans del seu temps: la guerra de la Independ�ncia dels Estats Units, la Revoluci� francesa i les guerres d�independ�ncia de l�Am�rica llatina. Va con�ixer personalment George Washington i s�impregn� de la filosofia il�lustrada i liberal d�aquells cappares; va beure l�ideal republic� al Par�s de 1789 i diuen que va tenir una intervenci� decisiva en la vict�ria de Valmy (1792), tant �s aix� que Napole� el va nomenar mariscal de Fran�a. Amb aquest bagatge excepcional, Miranda va pensar d�acabdillar l�alliberament de l�Am�rica del Sud i la seva actuaci� es pot considerar, en efecte, precursora de la de Sim�n Bol�var, Jos� San Mart�n, Antonio Jos� de Sucre i companyia. El 1830, totes les col�nies espanyoles, llevat de Cuba i Puerto Rico, havien estat alliberades.

Alliberades d�Espanya, s�, per� no de les oligarquies criolles locals que, per por de les poblacions mestisses d�ind�genes i de negres, tot d�una van vendre als encants les riqueses dels seus pa�sos a les pot�ncies d�aleshores: Gran Bretanya al s. XIX i Estats Units d�Am�rica al XX. Una segona onada revolucion�ria sacsejaria, despr�s, aquelles terres: Pancho Villa i Emiliano Zapata a M�xic (la revoluci� dels pobres), Augusto C. Sandino a Nicaragua, Luiz Carlos Prestes al Brasil... Un fil roig que no s�atura i que incorpora paulatinament altres noms: Fidel Castro a Cuba, Che Guevara a Bol�via, Omar Torrijos al Panam�, el general Velasco Alvarado al Per�, el capell� gueriller Camilo Torres a Col�mbia, Ra�l Sendic i els Tupamaros a Uruguai, Salvador Allende a Xile, i els sandinistes a Nicaragua. I en vindrien m�s.

Tanmateix, la constant hist�rica dels cicles revolucionaris t� tamb� la seva cara lletja o cara b�stia. No cal que m�hi estengui. Ara els alts responsables de la Comissi� espanyola del Dos de Mayo repiquen campanes tocant a celebraci� de festa grossa, perqu� la hist�ria sigui el que ha estat sempre en mans del poder: un instrument d�alli�onament popular i propaganda. Les lectures de la hist�ria es fan sempre des del present.

(Publicat a Diari de Balears, 14 de mar� de 2008))

GREUS CONSEQ��NCIES D�UNA ELECCI�

joanlopez — Dis, 08 Mar 2008 00:02:33

Des del judici de Paris, als concursos de bellesa hi solen haver flicots. Pensem que el m�s antic de tots va conduir ni m�s ni menys que a la guerra de Troia.

Paris era fill de Pr�am i H�cuba, reis de Troia. Eris, la deessa de la disc�rdia, l��nica que no van convidar al casament del rei Peleu i de la nereida Tetis, va apar�ixer al final de la celebraci� embolicada en un n�vol i llan�� al banquet una poma d'or que estava destinada a la m�s bella. Les tres aspirants eren Hera, Afrodita i Atenea. A Paris, pr�ncep troi�, li toc� elegir. Totes el van intentar subornar: Hera li ofer� poder, Atenea una gran fama militar, i Afrodita li va prometre la dona m�s formosa de la Terra. Va guanyar Afrodita, que li ofer� H�lena, i Paris aprofit� que Menelau (esp�s d'H�lena) era a Creta per sedu�r-la. Va fugir amb ella a Troia i la seva uni� va provocar la guerra de Troia.

�Canta, oh Musa, la funesta c�lera del p�lida Aquil�les, la qual va ocasionar desgr�cies innumerables al poble aqueu. Moltes �nimes d�herois vigorosos va enviar a l�Hades i els seus cossos va lliurar als gossos i a les aus carronyeres com a carnussos...� -aix� m�s o menys enceta Homer la seva famos�ssima Il�l�ada. Quins desastres, els de les guerres! Recordem els gravats de Goya (Los desastres de la guerra), que ara s�n objecte d�una exposici� a la Biblioteca Nacional d�Espanya: �Miradas sobre la guerra de la Independencia� s�ha inaugurat a Madrid, comissariada per Valeriano Bozal, i sens dubte podran anar a veure-la els flamants diputats i senadors electes als comicis de dem� passat. Per cert que V. Bozal, catedr�tic d�Est�tica de la Universitat Complutense ha dit amb tota naturalitat que �aquesta guerra no �s cap motiu de celebraci�, tot i que s�ha muntat a c�rrec dels pressuposts dels fastos de la commemoraci� nacionalista del 1808. Aquest Bicentenari propagand�stic malda d�exaltar la valentia dels espanyols front als francesos i, tanmateix, aquesta exposici� pret�n altres objectius. En primer lloc, mostra la tesi sobre qui van desencadenar el conflicte -l�Esgl�sia i la monarquia absolutista de Ferran VII hi s�n assenyalades directament-, sobre els fets �massacres, bombardejos, morts- i sobre llurs conseq��ncies �peri�dics censurats i abolici� de la Constituci� de 1812.

Explica Bozal que la primera visi� constata un conflicte on la religi� hi va tenir molt a veure; d�aqu� que Goya dibuix�s molts capellans sempre a l�entorn del poder absolutista, com una premonici� dels nous temps marcats per Monsenyor Rouco Varela. La segona visi� vol deixar clar, el seg�ent: malgrat que la fi de la lluita contra els francesos va comportar l�abolici� de moltes llibertats, �s evident que l�absolutisme va quedar malferit de tot all�. Potser dem� passat passar� quelcom semblant: podria ser que els enemics de Rouco, aquest dimoni de Zapatero i els esquerrans partidaris del la�cisme, acabin per formar govern. Ves a saber qu� pot passar si D�u vol. La mirada finalment planeja damunt els afrancesats, sempre considerats tra�dors per la hist�ria oficial, per� que al cap i a la fi van ser uns patriotes que volien el millor b� per al pa�s. Sense oblidar els que no eren ni d�uns ni dels altres en aquell diguem-ne bipartidisme de confrontaci� bel�ligerant, sin� que eren senzillament amants de la llibertat, liberals. Ai las, les minories progressistes mai no ho han tingut gaire sort en aquesta Espanya �de charanga y pandereta�, com la qualificava Antonio Machado.

Diuen els qui l�han vista que l�exposici� es tanca amb una imatge impactant: un gravat en qu� es mostra una v�ctima de la barb�rie, empalada i mutilada, amb una llegenda que diu: �C�mo hemos llegado a esto? Vet aqu� l�aut�ntica q�esti� que es pot repetir cada vegada que l�home comet un d�aquests grans actes de barb�rie. Si fou l�holocaust, si les Guerres m�s devastadores del segle passat, si els genocidis als Balcans, a l��frica, a l�Orient Proper i Mitj� i m�s i m�s..., ocurreguts en temps i espais tan civilitzats, com hem pogut arribar fins aqu�? Per qu� la comunitat internacional ho ha tolerat i ho tolera?

Tornant a H�lena, hi ha una trag�dia grega famosa amb aquest nom. L�autor, Eur�pides, persona solit�ria i inconformista, deixa a les seves obres que l�inexorable dest� sigui, si m�s no, acceptat amb resignaci�, i fa que en algunes de les seues peces, com a H�lena, s�hi permeti fins i tot un final feli�. �Moltes s�n les formes de les divinitats i els d�us acaben moltes coses de manera inesperada.. No s�acompleixen les coses que semblava que passarien i un d�u troba cam� per a les ins�lites� �exclama el Cor en finalitzar la pe�a. Doncs, s�, hem estat joguines mogudes pel caprici dels d�us, o pels qui, com el trio de les A�ores (Bush-Blair-Aznar), es consideraven tocats per una missi� divina. I, ja �s de ra�, les coses no els han anat com ells, mortals malgrat les seves �nfules, havien previst. A Iraq, a Afganistan o all� on el dimoni no hi va per una �nima. Les armes de destrucci� massiva, la democratitzaci� del pa�s..., fal�rnies! Com diu molt b� el Corifeu, �...no et creguis que totes les coses que ha dit siguin certes. (...) Moltes coses surten tamb� de paraules que s�n mentides�. Les coses sovint no s�n el que semblen. H�lena, per exemple, no era dolenta, tot i tenir tan mala fama entre els grecs. Qui t� uns mals que no li pertiquen pateix un mal m�s gros que si fossin veritat, escriu Eur�pides, que conta una �altra� versi� vertadera. I �s que, realment, Paris no va raptar aquella miss univers, sin� que va ser Hermes que se la va endur a l�illa del rei Perseu, a Egipte, i all� va romandre fidel a Menelau mentre aquest manejava les armes per terres teucres. L�H�lena de Troia era, en canvi, una ef�mera imatge que els d�us havien presentat en l��ter. �No era ella, els d�us ens havien enganyat, perqu� ten�em a les mans una imatge feta de n�vol� �decobreix Menelau. Una feta m�s de la venjan�a d�Hera i de la poma d�or de la disc�rdia. �I simplement per un n�vol vam gastar tants d�esfor�os? (...) �s complicada i obscura la manera com la divinitat es desenvolupa �constata la veu del Missatger.

Res no era, id�, tan simple. Durant la guerra de Troia, Hera i Atenea es van venjar de la seva derrota al concurs de Miss Bellesa Divina ajudant els grecs. Paris va morir a la guerra v�ctima d'un projectil emmetzinat que li va disparar Filoctetes, un il�lustre guerrer a qui H�rcules havia donat les seves fletxes. Abans, el feble Paris (no ens enganyem: darrera ell hi havia la m� d�Apol�lo) havia estat la causa de la mort del gaireb� invulnerable d�Aquil�les. Al tal�, disparau-li al tal�, havia recomanat un endev� troi� amb tra�doria. La vulnerabilitat acaba sent quasi sempre una q�esti� de talonari i per tot arreu surten tra�dors.

(Publicat al Diari de Balears, 7 de mar� de 2008)

La prepol�tica en la campanya electoral

joanlopez — Div, 29 Feb 2008 18:50:52

Fa uns quants dies vaig tenir l'oportunitat de presentar al meu poble, Ciutadella, el president d'una entitat emblem�tica de Catalunya, �mnium Cultural, convidat pel PSM. Jordi Porta, des de la torre de guaita de privilegi que li d�na presidir l'entitat cultural m�s influent i participativa de Catalunya, analitza la nostra realitat nacional complexa:

l'agressi� constant contra la llengua, contra el model escolar; l'acci� dels de la crosta nacionalista (espanyola, per suposat!) que ens voldrien convertir en prov�ncia seva; la dels que volen posar tanques al cel clausurant els repetidors del Pa�s Valenci�... .I moltes altres q�estions: l'Esgl�sia catalana del bisbe Deig i la nacionalcat�lica CEE; els nostres papers a Salamanca; el cinema en catal�; la concentraci� dels grans poders medi�tics i les ind�stries culturals (editorials, productores, la premsa en catal�...); l'apagada anal�gica i la creaci� d'un espai comunicacional propi; la mem�ria hist�rica; les balances fiscals i la solidaritat ben o mal entesa; la desafecci� pol�tica i el dret a decidir; la projecci� internacional de la cultura catalana, etc. Amb plena consci�ncia de tot a��, ens convidava a reflexionar sobre el paper de la societat civil en un moment d'efervesc�ncia pol�tica quan la campanya electoral bat els penya-segats de la ra� com una mar de desraons enfurismada. �s d'agrair.

Hi ha situacions que exigeixen m�s que l'acci� pol�tica. Exigeixen la construcci� d'un estadi previ a la pol�tica, una prepol�tica o, si ho voleu, una metapol�tica, que t� molt a veure amb una presa de consci�ncia, pr�via al comprom�s pol�tic.

Pens que actualment la nostra naci�, els Pa�sos Catalans, es troba en una situaci� d'aquestes. S�n les situacions d'emerg�ncia nacional, quan l'�sser de la naci� est� en greu perill de perdre's. Com diria el pr�ncep de Dinamarca, �ser o no ser�, vet aqu� el dilema. En aquestes ocasions una societat vertebrada resistir�. Per� sense vertebraci� nacional ser� un miracle que la naci� aguanti l'envestida.

La naci� catalana ha patit al llarg de la seva hist�ria embats molt grossos i fins ara sempre se n'ha sortit. No ha estat un miracle. Ha estat la tenacitat d'uns homes i unes dones que no han volgut ajupir-se al fuet i han sabut revoltar-se contra el maltractador o el genocida.

O tal vegada a��, en les nostres circumst�ncies, era ja un miracle? No ho s�. En qualsevol cas, �s la consci�ncia. �s la consci�ncia, est�pids!, dir�em als nostres enemics tot emulant la frase de Bill Clinton en campanya electoral. Prendre consci�ncia de les contradiccions, id�, �s el primer pas per alliberar-se'n.

Parlem de la vertebraci� social, a�� s del teixit social, de la xarxa que teixeixen desenes, centenars d'entitats c�viques. Per al nostre pa�s aquest teixit constitueix un gran �capital hum� -com el meu germ� diria.

La tasca de l'associacionisme a casa nostra durant els anys del franquisme va permetre, doncs, de superar un genocidi. No hi havia gaire associacions en aquell �rid camp de la dictadura. Per� les associacions que hi havia mostraven la seva efic�cia i estaven m�s connectades del que es podia imaginar. Sobretot, del que podia descobrir la intel�lig�ncia (m�s tost curta) del R�gim, o sigui la �brigada social�. Certament, eren connexions personals que permetien arribar m�s lluny del que les entitats expl�citament podien. M'estic referint, per exemple, a l'etapa que va del comen�ament dels setanta i n'agafa tota la d�cada. Quan persones com Maria Aur�lia Capmany, Alexandre Cirici, Raimon, Climent Garau, Jordi Sol� Tura, Joan Comas, Teresa P�mies, Francesc de B. Moll, Joan Coromines, Josep M. Llompart, Josep Meli�, Jordi Nadal, Rafael Prada, Alexandre Ballester, etc., visitaven Menorca responent a la crida dels petits col�lectius m�s din�mics, feien les seves confer�ncies sota una forta vigil�ncia dels censors, i en Toni Casero, exercint d'activista cultural, quan venien a Ciutadella inexorablement els acompanyava fins al despatx de Josep A. Pons Roca, aut�ntic centre neur�lgic de la cultura alternativa en lluita per una democr�cia emergent. Em plau de recordar-ho ara que s'acomplir� el 50� aniversari de la creaci� de Joventuts Musicals a la nostra ciutat. Els concerts de m�sica cl�ssica de JJMM -per� tamb� de jazz i de nova can�� i de can�� popular catalana- i el seu cine-club, i les exposicions de llibre catal�, i els cursets de llengua i cultura al Seminari, i les confer�ncies, i els espectacles teatrals per a infants i majors... feien la funci� de pulm� per a l'aire fresc que tot all� suposava i que era absolutament imprescindible per sortir de la foscor franquista tants anys instal�lada en el nostre desert cultural de cada dia. Doncs b�, en Pons Roca em conta que �mnium Cultural i l'Obra Cultural Balear eren les entitats que en aquells anys negres van col�laborar a fer possible alguns d'aquells actes. Una subvenci� de 10.000 ptes. atorgada per �mnium a JJMM de Ciutadella era significativa no tant per la quantitat (que tamb�: parlam de pessetes dels anys seixantes), sin� pel que suposava d'estal� i d'�nim. I perqu� els Pa�sos Catalans eren llavors m�s una utopia engrescadora que no una quimera irresponsable com creuen alguns avui en dia.

No s� si ara veig aquella etapa des del prisma embellidor del temps passat, per� a mi se m'apar com un temps ple de vida, de dinamisme. Es tracta ben b� d'una altra resist�ncia, duita amb tacte i fermesa, superant des�nims, traient forces de flaquesa, per� sempre mantenint la dignitat ben alta.

Gens de nost�lgia, per�. Som en un present que ens presenta nous reptes (la globalitzaci�, l'allau immigrant, les ind�stries culturals, l'espai comunicacional catal�, etc.) i enfocam un esdevenidor que volem tenir ben nostre. Amb altres formes, doncs, prou diferents d'aquelles, per� tamb� amb noves possibilitats. Nom�s un exemple, encara que en podria posar molts m�s: qui hauria pogut pensar aquells estius dels anys 1970 que el 9 de juliol de cada any inaugurar�em un festival de m�sica de la qualitat dels que, de la m� de JJMM i amb suports de diferents institucions p�bliques i privades, hem gaudit durant aquests darrers anys. I tanmateix, quina pena haver arribat aqu� on som ara, a una ciutat que no disposa ni d'una sola sala digna per ubicar un concert o una representaci� de teatre! Realment, ens mereix�em aquesta plaga municipal? No ser�, tanmateix, que la manca de pols de la ciutadania al nostre poble aix� ho ha perm�s? No volia dir-ho, per� els versos de Bertolt Brecht em serviran, una vegada m�s, per expressar-ho: �...A qui culpar si l'opressi� dura? A nosaltres. / De qui dep�n que la trenquem? De nosaltres. / Que el que est� ajupit s'aixequi! / Que el qui es creu perdut combati! / El qui coneix la terra que trepitja, / com pot ser que resti quiet all� on �s?�.

(Publicat a Diari de Balears, 29/2/08)