(Segueix)

Dimarts, 22 d’abril de 2008. Torn a casa passejant tranquil·lament. Cau el sol en el fosquet de primavera i quan som al moll de pescadors, la mar encara està remoguda pel temporal passat, l’aigua és tèrbola i verdosa, bruta.

 (Segueix)

 (Segueix)

Senyor Déus, pluja! / perquè el mal fuja, / car pecat puja! Així s’exclama Ramon Llull en la tornada del seu poema que clou Lo concili, un refrany que sembla tret d’una cançó de rogatives.

 (Segueix)

 (Segueix)

 (Segueix)

 (Segueix)

En dos dels més cèlebres quadres de la pintura romàntica espanyola –La carga de los mamelucos i Los fusilamientos del Tres de Mayo- Goya ret homenatge a l’aixecament patriòtic dels madrilenys contra l’ocupació napoleònica i, a la vegada, fa un cant a la llibertat.

 (Segueix)

Des del judici de Paris, als concursos de bellesa hi solen haver flicots. Pensem que el més antic de tots va conduir ni més ni menys que a la guerra de Troia.

 (Segueix)

 (Segueix)

No me’n sé avenir. Com l’obrer del poema de Bertolt Brecht que es fa preguntes ingènues, elementals en la seva obvietat i senzillesa, davant d’un llibre obert: Tebes, la de les set portes, qui la va construir? Van ser aquells reis els qui l’aixecaren? Alexandre va conquerir Àsia. Ell tot solet?...

 (Segueix)

El fitxatge de Pau Gasol pels Lakers de Los Angeles és, sens dubte, una gran notícia que mereix hores d’atenció mediàtica. (Segueix)

La “revolució” menorquina de 1810 és el títol del llibre que l’historiador Andreu Murillo (Maó, 1930-2007) va publicar a Edicions Nura (Menorca, 1977) i que avui és introbable a les llibreries. (Segueix)

París, 10/1/08 (Agència): “L’ex esposa de Sarkozy intenta que es retiri un llibre sobre la seva vida íntima”. El mateix anell o similar ha regalat el president francès a la seva nova companya que el que va regalar a la seva ex... En confiança: a vostè li interessa saber si la parella Bruni – Sarkozy és o no és casada?

 (Segueix)

Una cançó que durant els anys setantes era habitual en el repertori del grup evissenc UC diu: -“Des que no hi ha eleccions sa gent pareix que va trista...” Doncs, ja hem entrat en campanya electoral per als comicis generals de dia 9 de març i, la veritat, veig poca alegria i manco entusiasme..., a no ser que escoltem només els qui esperen tallar el bacallà des d’un escó o gràcies als escons obtinguts. (Segueix)

El pretext de la conquesta... (Segueix)

Quan jo era petit i amb els meus companys fèiem qualque malacriança que mereixia un arrifoll dels majors, la responsabilitat dels fets era mala d’assumir per qui havia estat l’instigador o autor principal de la malifeta col·lectiva. “Qui ha estat?, qui ha estat?” –ens demanaven amb insistència. Era en ocasions com aquella que sortia la veu salvadora d’alguna ànima comprensiva i que ens estimava molt, i deia tot desfent el silenci: “I qui vols que hagi estat? Aquell que va matar en Dato!”

 (Segueix)

 (Segueix)

Una notícia d'Europa Press, datada a Brussel·les dia 3 d'aquest mes, aporta els resultats d'una enquesta de la UE sobre l'interès dels ciutadans pels temes de l'actualitat i diu que els espanyols són els ciutadans de la UE menys interessats en la informació política.
 (Segueix)

L’any passat vas celebrar els teus primers 125 anys de vida, Cercle Artístic de Ciutadella. Quasi res si ho comparam amb algunes entitats culturals i educatives de la vella Europa, que enfonsen arrels als temps renaixentistes! O sigui que, segons com es miri, ets una societat prou jove.

 (Segueix)

És aconsellable que cada generació reescrigui la seva pròpia història i faci la seva lectura crítica de la cultura pròpia; però per a açò caldrà que no ignori el seu passat. Des de dia 5 d’aquest mes roman oberta a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis (a l’edifici de Can Victory al camí des Castell, Maó) l’exposició que celebra el Centenari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC); podríem ben anar-hi.

 (Segueix)

El nombre u del hit parade català d’aquest estiu passat ha estat, sens dubte, “Very good”. En signa la música Ricard Ramisa i la interpreta Miquel Mariano i es troba en el seu CD “A ritme d’illa”.

 (Segueix)

L’abril de 1985 el Parlament de les Illes Balears va aprovar una iniciativa legislativa amb el suport de tots els grups parlamentaris i l’abstenció dels socialistes, que consistia a reclamar el traspàs de competències de l’Estat en matèria d’aigües i aprofitaments hidràulics i en matèria d’ensenyament (tant l’universitari com el no universitari). Cap partit qüestionà des d’aquí la justícia d’una reclamació com aquella; només el PSOE va dir que no era el moment oportú, que potser més endavant..., la qual cosa equivalia evidentment a una negativa absoluta. (Segueix)

Avui en dia, que la gent viatja tant, en canvi s’ha perdut el sentit del viatge com a descoberta. Es sol anar de viatge a partir dels reclams que les agències han programat i, en conseqüència, ja no es viatja per conèixer, sinó per re-conèixer.

 (Segueix)

Bé ho deia Torcuato, personatge d’ “El delincuente honrado”: En los desafíos, señor, el que provoca es, por lo común, el más temerario y el que tiene menos disculpa. En això si més no, Jovellanos demostra una modernitat que em recorda un breu i preciós text de l’escriptor israelià Amos Oz, “Contra el fanatisme”  (Segueix)

N’hi ha que en sentir esmentar el nom dels Països Catalans els entra urticària. Diuen que són un invent dels separatistes i els qui ho diuen, que solen ser els més separadors, s’equivoquen. El nom té prou solera; si més no té més d’un segle i es refereix a la nació cultural –encara que no, evidentment, política- dels qui no renunciam a la llengua catalana per existir en l’univers de les nacions del món.

 (Segueix)

Ells eren asseguts a taula i rallaven animadament. Una expedició de vint menorquins que han fet un viatge turístic per Astúries i Cantàbria sopaven dissabte 13 d’octubre a un restaurant de Santander i es van endur la desagradable sorpresa de veure com els clients d’una taula veïna, al cap de pocs minuts d’haver-s’hi assegut, se n’aixecaven.

 (Segueix)

Karl Raimund Popper va néixer a Viena, el 1902 i va morir a Londres, el 1994. Fou profesor a la Universitat de Nova Zelanda i posteriorment a la London School of Economics i a la Universitat de Londres. Entre les seues obres més famoses: Lògica de la investigació científica, La societat oberta i els seus enemics i Conjectures i refutacions. Aquest gran filòsof del segle XX va proposar un criteri de demarcació que permetés establir quins enunciats són científics i, per tant, universals i necessaris.

 (Segueix)

Ep, amb els símbols poca broma! I més si són símbols nacionals, carregats de connotacions patriòtiques.

 (Segueix)

-“Avall el periscopi! Immersió immediata!” –ordenava el capità i el submarí desapareixia de la superfície marina i davallava cap a les profunditats de l’oceà. Sempre ho havia vist així a les pel·lícules i no s’esborra de la memòria la penada que passàvem... (Segueix)

Si no és que creguem que les aigües subterrànies de Menorca vénen del Pirineu, com explica una llegenda verdagueriana, l’illa és una conca hidrogràfica en si mateixa, envoltada de mar (Segueix)

L’Institut Ramon Llull acaba de presentar el programa literari definitiu de Frankfurt.

 (Segueix)

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític hàbil. Cada vegada que s’ha vist escanyat políticament se n’ha sabut sortir. Després de l’entrevista amb ETA a Perpinyà i la seva immediata dimissió del govern –era conseller en cap de la Generalitat-, es presentava com a cap de llista d’ERC al Congrés dels Diputats i el seu partit obtenia els seus millors resultats de l’actual democràcia.

 (Segueix)

Fa tres anys la revista El Temps dedicava un ample reportatge al tema de la Transició del franquisme a la democràcia. A un quart de segle de distància –també a mi, entre moltes d’altres persones - em demanaren quin balanç feia del procés històric que es va batejar com a “transició democràtica”? Quins van ser els encerts i quines les errades?

 (Segueix)

Dins el subsistema estatal que una “autonomia” representa, la cultura catalana queda satel·litzada entorn al sol estelar de la cultura espanyola. Al llibre corresponent al 1979 dels que anualment publicava l’ed. Castalia amb el títol “El año cultural español”, on es parla de teatre, novel·la, poesia, música, arts plàstiques, pensament, periodisme, etc. hi ha sengles capítols dedicats a “La cultura en…” (“…el País Vasco”, “… Cataluña” i “…Andalucía”).

 (Segueix)

Catalunya i València, miralls al món (no “del” món, alerta!). Ho escrivia el periodista expert en temes econòmics Alfons Almendros en una columna el mes de juliol passat, en què, després d’exhumar la Memòria anual del secretari de la Diputació de València corresponent al 1929, hi trobava un seguit de notes importants en matèria agrícola que consideraven les condicions naturals similars de la gran àrea geogràfica que en termes europeus actuals es coneix com a Arc mediterrani, el corredor del qual els romans van empedrar però que avui necessitaria un tren de gran velocitat (TGV).  (Segueix)

Un professor amb qui vaig coincidir durant tres anys a l’Institut de Secundària on faig el que puc va aconseguir una beca per anar als Estats Units d’Amèrica. Des d’allà ens enviava records i explicava les moltes coses bones que hi trobava i algunes que no n’eren tant. Entre les curiositats ens deia: “Cada matí a les 8:00 hem de recitar amb els alumnes el Pledge allegiance, una mena d’oració civil que es resa així ...

 (Segueix)

La imatge dels fars sempre sol dur connotacions metafòriques. Evoquen el sentiment de soledat. Són alterosos, agrests i, desafiant els embats dels temporals, tenen un punt d’altivesa romàntica.

 (Segueix)

Els mitjans de comunicació menorquins entrevisten el nou Director insular d'Educació del Govern de les Illes Balears, en Joan Coll, i d'entre els objectius que destaca per a aquesta legislatura hi ha la millora de les infrastructures i la disminució del fracàs escolar. Dos propòsits ben lògics per al govern d'un país que dóna l'índex de fracàs escolar més alt d'Espanya (només superat per Ceuta i Melilla) i dels més alts d'Europa. (Segueix)

En la moderna historiografia espanyola el nom de Paul Preston no necessita presentació. S’ha guanyat una fama ben merescuda com a especialista del període comprès entre la Guerra Civil i de la Transició a la democràcia. Entre les seues obres destaquen La Guerra Civil espanyola, La república asediada, Las tres Españas del 36 i Franco: Caudillo de España. Aprofitant aquests dies de juliol en què es compleixen setanta-un anys del cop d’Estat contra el Govern de la II República i de l’esclat de guerra civil que desfermà, he pogut llegir amb interès que no et deixa defallir el mig miler de pàgines del llibre amb què Preston guanyava l’any passat el Premi RamonTrias Fargas d’assaig, Idealistes sota les bales (Proa, 2007).

 (Segueix)

M'assabent per una carta a un periòdic que un alt càrrec de l'OMS anomenat Michel Repacholi, director de camps i efectes electromagnètics (en telefonia mòbil, línies d'alta tensió) ha estat cessat del seu càrrec –potser sí que n’ha dimitit- en reconèixer que va cobrar dels grans lobbies energètics per fer informes esbiaixats i parcials. Així negaven empreses privades i governs els efectes electromagnètics perjudicials sobre la salut d’aquesta mena d’instal·lacions.

 (Segueix)

Sense frivolitats que valguin, un servidor de vostès s'ha sentit gratificat, alegrat (i no dic feliç, perquè tenc per a mi que la felicitat és altra cosa) per la notícia que amb el canvi de Govern a les nostres Illes, s'acabaran a Menorca dos malsons o, si més no, dues perversions polítiques que han estat presents en la legislatura passada: l'ofec financer i la figura del delegat governatiu.

 (Segueix)

A les Illes Balears, tenim una sigla que aquesta setmana fa trenta anys d’existència a Menorca. Es diu amb la contundència d’una sola síl·laba (gutural oclusiva, vocal posterior tancada i bilabial oclusiva): GOB. Fixem-nos que els menorquins (llevat d’aquells brèvols que pretenen emprar la “modalitat” genuïna a base de salar fins i tot els mots que en bon menorquí no hem salat mai!) introduïm el substantiu amb l’article determinat masculí EL. No es gob, com si fos un nom vulgar, qualsevol cosa; sinó el GOB. L’article literari, a les zones on habitualment “salam”, sol tenir una funció diferenciadora i distintiva: en aquest cas suposa el reconeixement d’un prestigi que el Grup d’Ornitologia Balear s’ha ben guanyat. Deim “el GOB” amb la mateixa dignitat que atorgam a la Terra, el Cel o la mar

 (Segueix)

Fer un pacte amb el diable s’entén que és vendre-li l’ànima a canvi de riqueses, poder, etcètera. El Dr. Faust en va fer un. Però en els pactes entre les forces polítiques de les illes Balears, qui pot afirmar amb certesa que hagi vist el dimoni i, a la fi, li hagi venut l'ànima? No es pot demonitzar ningú perquè signi solemnement un conveni d’aplicació de determinades mesures polítiques, sempre que aquestes siguin clares i assumibles pels idearis que els qui pacten diuen defensar. Els qui més parlen ara de “pactes contra natura” o de “pactes de despatxos” haurien de guaitar en el mirall dels seus propis pactes.

 (Segueix)

L’any 1987 el musicòleg Xavier Moll i Camps va publicar un feix de «Cançons Populars Menorquines», recollides pel seu avi Francesc Camps i Mercadal, (núm 7 de la col·lecció Capcer, que edita l’Institut Menorquí d’Estudis). L’estudi de Xavier Moll al conjunt de les peces editades i comentades me sembla interessantíssim. (Segueix)

N’Andreu Murillo va morir dimarts passat dia 5 de juny a Maó, la mateixa ciutat que, feia setanta-set anys, l’havia vist néixer. M’estalviaré de comentar la seva personalitat, àmpliament coneguda arreu de les Illes Balears i al món cultural dels Països Catalans; d’altra banda, persones més competents podran valorar el mèrit de la seva obra. Jo en tenc prou a dir que durant anys va ser un referent inexcusable per a qualsevol qui volgués aproximar-se al coneixement de la cultura i la societat menorquines.
 (Segueix)

Alguns diaris han duit dilluns unes pàgines publicitàries en què es diu que «Demà la vida serà millor que avui». Qui ho diu assegura que «res no ens preocupa tant com el futur dels nostres fills» (i tatxa ostensiblement el prefix «pre» de «preocupa»). Passant full, veig que ho diu Acciona i que el seu compromís és de reduir l'1% del CO necessari, diu, per frenar el canvi climàtic en el món. Assegura Acciona que és líder mundial en energies renovables, etcètera. I en acabar, el missatge accepta el repte: «...potser no ho tindrem fàcil, però el que no tenim és temps per perdre».

 (Segueix)

El periodista Joan Oliver publica dia 28 un breu en què, basant-se en els resultats electorals que es coneixien en el moment de tancar el seu ordinador, anunciava la majoria absoluta del PP a les Illes i certificava el fracàs de «l'aposta dels nacionalistes per formar coalicions amb l'esquerra més extrema». En l'edició del mateix dia 28, al diari AVUI, on escriu Oliver, es recollien les dades que donaven un triomf aclaparador al partit de Jaume Matas. Però la cosa a les Illes no va anar així. Després d'un llarguíssim temps en què els ordinadors de la Conselleria d'Interior, al davant dels quals s'hi asseia Rosa Estaràs, semblaven no processar dades (si més no, no les reflectien en pantalla), va venir el moment en què de cop, com si es desembossàs un albelló, el PP perdia la majoria absoluta al Parlament i amb ella també als Consells de Menorca, Eivissa i Formentera.

 (Segueix)

El mes de gener d'enguany, després de 70 anys de litigis, es va constituir el patronat de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). L'Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix a la seva disposició addicional tretzena que «els fons propis de Catalunya, situats a l'ACA i a l'Arxiu Reial de Barcelona s'integren en el sistema d'arxius de Catalunya», mentre que «per a la gestió eficaç de la resta de fons comuns amb altres territoris de la Corona d'Aragó, la Generalitat ha de col·laborar amb el Patronat de l'ACA, amb les altres comunitats autònomes que hi tenen fons compartits i amb l'Estat per mitjà de mecanismes que s'estableixin de mutu acord». Precisament, aquesta disposició ha dut els governs autonòmics de les altres tres comunitats a interposar recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut català.
 (Segueix)

Els estudis de filologia no van polents a les nostres facultats universitàries. Em diuen que s’hi matriculen pocs estudiants. S’han allunyat els anys en què el gust pel saber lingüístic i literari suscitava més adhesions. Voldria equivocar-me si dic que aquest pot ser un símptoma de descrèdit de l’humanisme.  (Segueix)

«L'infant que vaig ser no va veure el paisatge tal com l'adult en què s'ha tornat estaria temptat d'imaginar-se'l des de la seva estatura d'home. L'infant, durant el temps que ho va ser, estava senzillament en el paisatge, en formava part, no l'interrogava, no deia ni pensava, amb aquestes paraules o unes altres: Quin paisatge més bonic, quin magnífic panorama, quina vista més espaterrant!

 (Segueix)

Dimarts, a les set del capvespre; som dia 1 de maig però l'oratge és frescot i els poetes desgranen els versos una mica engalavernats al pati de Can Salort, la seu de la delegació de la UIB a Menorca. Són convidats a recitar en el preàmbul a un acte en què es presenta Iniciativa per Alaior (IA), una candidatura municipal formada per Esquerra de Menorca-EU, dos militants d'ERC i nou independents. Quan ja han anomenant un a un els components de la llista electoral, el núm 1, Josep Portella, explica amb realisme als assistents que ell no serà alcalde, però que espera que IA sigui al govern. (Segueix)

Els qui han llegit Orhan Pamuk diuen que la grandesa de la seva obra és justament que en el seu relat ens puguem veure reflectits lectors de qualsevol part del món: el seu universalisme rau en el seu localisme. Si més no per aquest motiu, em fa ganes de llegir Istanbul. Ciutat i records, que per cert és un llibre de no ficció, i ho faré tan prest com pugui. Crec que importa molt remarcar aquest aspecte local del darrer premi Nobel de literatura perquè per aquest bocí de la Mediterrània sentim a dir coses espantoses contra la literatura identitària. L'adjectiu «identitari» es llança com una pedrada carregada d'intencions i quasi sempre en direcció única. Els fets naturals, com la llengua d'un territori (o, de vegades, les llengües, més d'una, coexistint i compartint un espai social) no solen ser fruit de cap imposició identitària.

 (Segueix)

La desídia ideològica diuen que és un dels factors del dèficit democràtic que patim actualment. Amb tot l’allau de misèria i violència (en el fons és el mateix) que està caient, on hi ha cap escletxa d’esperança? Què hi poden fer les arts, la literatura, el teatre per lluitar contra la barbàrie?  (Segueix)

Vostès s’imaginen que una instància administrativa espanyola, i més encara si es tractava d’una consejería de qualque comunidad autónoma o del ministerio que fos, editàs un material escolar, el qual tingués uns textos amb tants de defectes lingüístics que de fet a cada pàgina n’hi hagués més d’un (d’ortografia, de construcció sintàctica, de puntuació, de lèxic…)?  (Segueix)

Es parla tant en determinats ambients d' autodeterminació i sobirania -pensant en l'exercici que algunes nacions fan constantment i d'altres voldrien fer i no els deixen- que potser faríem bé de demanar-nos si aquest parell de conceptes no s'haurien de poder exercir abans que res a títol individual. Llavors sorgeixen dubtes: fins a quin punt som o podem ser sobirans de nosaltres mateixos; fins a quin punt som capaços -cadascú, naturalment- d'autodeterminar les nostres pròpies decisions?

 (Segueix)

Fets, fets i no paraules, que les paraules se les endú el vent. Aquells desmenteixen o confirmen aquestes. Açò ho sap tothom i especialment ho hauríem de saber els ciutadans en els afers de la vida pública. Ja en pot fer el Govern balear, de propaganda de l'Estatut renovat que acaba d'entrar en vigor si després l'actuació que manifesta deixa els principis solemnes en poca cosa més que paper banyat. Vegeu què ens diuen aquests dies des de la Conselleria de Presid