La prepolítica en la campanya electoral
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 29 Feb, 2008Fa uns quants dies vaig tenir l'oportunitat de presentar al meu poble, Ciutadella, el president d'una entitat emblemàtica de Catalunya, Òmnium Cultural, convidat pel PSM. Jordi Porta, des de la torre de guaita de privilegi que li dóna presidir l'entitat cultural més influent i participativa de Catalunya, analitza la nostra realitat nacional complexa:
l'agressió constant contra la llengua, contra el model escolar; l'acció dels de la crosta nacionalista (espanyola, per suposat!) que ens voldrien convertir en província seva; la dels que volen posar tanques al cel clausurant els repetidors del País Valencià... .I moltes altres qüestions: l'Església catalana del bisbe Deig i la nacionalcatòlica CEE; els nostres papers a Salamanca; el cinema en català; la concentració dels grans poders mediàtics i les indústries culturals (editorials, productores, la premsa en català...); l'apagada analògica i la creació d'un espai comunicacional propi; la memòria històrica; les balances fiscals i la solidaritat ben o mal entesa; la desafecció política i el dret a decidir; la projecció internacional de la cultura catalana, etc. Amb plena consciència de tot açò, ens convidava a reflexionar sobre el paper de la societat civil en un moment d'efervescència política quan la campanya electoral bat els penya-segats de la raó com una mar de desraons enfurismada. És d'agrair.
Hi ha situacions que exigeixen més que l'acció política. Exigeixen la construcció d'un estadi previ a la política, una prepolítica o, si ho voleu, una metapolítica, que té molt a veure amb una presa de consciència, prèvia al compromís polític.
Pens que actualment la nostra nació, els Països Catalans, es troba en una situació d'aquestes. Són les situacions d'emergència nacional, quan l'ésser de la nació està en greu perill de perdre's. Com diria el príncep de Dinamarca, «ser o no ser», vet aquí el dilema. En aquestes ocasions una societat vertebrada resistirà. Però sense vertebració nacional serà un miracle que la nació aguanti l'envestida.
La nació catalana ha patit al llarg de la seva història embats molt grossos i fins ara sempre se n'ha sortit. No ha estat un miracle. Ha estat la tenacitat d'uns homes i unes dones que no han volgut ajupir-se al fuet i han sabut revoltar-se contra el maltractador o el genocida.
O tal vegada açò, en les nostres circumstàncies, era ja un miracle? No ho sé. En qualsevol cas, és la consciència. És la consciència, estúpids!, diríem als nostres enemics tot emulant la frase de Bill Clinton en campanya electoral. Prendre consciència de les contradiccions, idò, és el primer pas per alliberar-se'n.
Parlem de la vertebració social, açò és del teixit social, de la xarxa que teixeixen desenes, centenars d'entitats cíviques. Per al nostre país aquest teixit constitueix un gran «capital humà» -com el meu germà diria.
La tasca de l'associacionisme a casa nostra durant els anys del franquisme va permetre, doncs, de superar un genocidi. No hi havia gaire associacions en aquell àrid camp de la dictadura. Però les associacions que hi havia mostraven la seva eficàcia i estaven més connectades del que es podia imaginar. Sobretot, del que podia descobrir la intel·ligència (més tost curta) del Règim, o sigui la «brigada social». Certament, eren connexions personals que permetien arribar més lluny del que les entitats explícitament podien. M'estic referint, per exemple, a l'etapa que va del començament dels setanta i n'agafa tota la dècada. Quan persones com Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Raimon, Climent Garau, Jordi Solé Tura, Joan Comas, Teresa Pàmies, Francesc de B. Moll, Joan Coromines, Josep M. Llompart, Josep Melià, Jordi Nadal, Rafael Prada, Alexandre Ballester, etc., visitaven Menorca responent a la crida dels petits col·lectius més dinàmics, feien les seves conferències sota una forta vigilància dels censors, i en Toni Casero, exercint d'activista cultural, quan venien a Ciutadella inexorablement els acompanyava fins al despatx de Josep A. Pons Roca, autèntic centre neuràlgic de la cultura alternativa en lluita per una democràcia emergent. Em plau de recordar-ho ara que s'acomplirà el 50è aniversari de la creació de Joventuts Musicals a la nostra ciutat. Els concerts de música clàssica de JJMM -però també de jazz i de nova cançó i de cançó popular catalana- i el seu cine-club, i les exposicions de llibre català, i els cursets de llengua i cultura al Seminari, i les conferències, i els espectacles teatrals per a infants i majors... feien la funció de pulmó per a l'aire fresc que tot allò suposava i que era absolutament imprescindible per sortir de la foscor franquista tants anys instal·lada en el nostre desert cultural de cada dia. Doncs bé, en Pons Roca em conta que Òmnium Cultural i l'Obra Cultural Balear eren les entitats que en aquells anys negres van col·laborar a fer possible alguns d'aquells actes. Una subvenció de 10.000 ptes. atorgada per Òmnium a JJMM de Ciutadella era significativa no tant per la quantitat (que també: parlam de pessetes dels anys seixantes), sinó pel que suposava d'estaló i d'ànim. I perquè els Països Catalans eren llavors més una utopia engrescadora que no una quimera irresponsable com creuen alguns avui en dia.
No sé si ara veig aquella etapa des del prisma embellidor del temps passat, però a mi se m'apar com un temps ple de vida, de dinamisme. Es tracta ben bé d'una altra resistència, duita amb tacte i fermesa, superant desànims, traient forces de flaquesa, però sempre mantenint la dignitat ben alta.
Gens de nostàlgia, però. Som en un present que ens presenta nous reptes (la globalització, l'allau immigrant, les indústries culturals, l'espai comunicacional català, etc.) i enfocam un esdevenidor que volem tenir ben nostre. Amb altres formes, doncs, prou diferents d'aquelles, però també amb noves possibilitats. Només un exemple, encara que en podria posar molts més: qui hauria pogut pensar aquells estius dels anys 1970 que el 9 de juliol de cada any inauguraríem un festival de música de la qualitat dels que, de la mà de JJMM i amb suports de diferents institucions públiques i privades, hem gaudit durant aquests darrers anys. I tanmateix, quina pena haver arribat aquí on som ara, a una ciutat que no disposa ni d'una sola sala digna per ubicar un concert o una representació de teatre! Realment, ens mereixíem aquesta plaga municipal? No serà, tanmateix, que la manca de pols de la ciutadania al nostre poble així ho ha permès? No volia dir-ho, però els versos de Bertolt Brecht em serviran, una vegada més, per expressar-ho: «...A qui culpar si l'opressió dura? A nosaltres. / De qui depèn que la trenquem? De nosaltres. / Que el que està ajupit s'aixequi! / Que el qui es creu perdut combati! / El qui coneix la terra que trepitja, / com pot ser que resti quiet allà on és?».
(Publicat a Diari de Balears, 29/2/08)
Algunes qüestions, Joan L:
Escrius que "(...) Jordi Porta, des de la torre de guaita de privilegi que li dóna presidir l'entitat cultural més influent i participativa de Catalunya". El que dius deu ser retòric, no? Ens pareix que si ho tornes a pensar una mica, no sostindràs que "Òmnium Cultural" és "l'entitat cultural més influent", i que és "la més participativa" de Catalunya. Recorda que, per exemple, hi ha una ràdio per a determinades músiques i "feriantes d'Abril", i uns quants "Círculos", que "déu n'hi do...!.
Sobre el "capital humà" procedent d'altres terres peninsulars dels Països Catalans, o de més enllà, de l'estranger, que passava per Menorca o per Ciutadella en els anys 1970, et direm contributivament que ens sembla que era més complexe, i no tan interessant -però prou didàctic als efectes oportuns- que les persones que cites, "(...) Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Raimon, Climent Garau, Jordi Solé Tura, Joan Comas, Teresa Pàmies, Francesc de B. Moll, Joan Coromines, Josep M. Llompart, Josep Melià, Jordi Nadal, Rafael Prada, Alexandre Ballester, etc".
"Alineació" aquesta d'a dalt poc "flexible", és evident, on ens "grinyolen" Jordi Nadal, i Jordi Solé, perquè ens pareix que no voldrien "jugar" vestint la samarreta dels Països Catalans, si tenim en compte la seva obra.
A més de la teva llista, doncs, ens referim, és clar, a persones sense determinades excel·lències ni notorietats, emperò gent, ciutadania políticament activa i real -llavors, i potser ara- útils per a saber de nous horitzons, i de noves realitats socials i culturals (*). Voldriem creure que és per aquesta mancança que traspúes una certa deseperança en la segona part de l'article.
__________________
(*) I és que ens fa l'efecte que el "Principi d'Arquimedes" en sentit invers, és desplega en passar els anys.