La “revolució” menorquina de 1810
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 3 Feb, 2008- La “revolució” menorquina de 1810 és el títol del llibre que l’historiador Andreu Murillo (Maó, 1930-2007) va publicar a Edicions Nura (Menorca, 1977) i que avui és introbable a les llibreries.
Dos són els motius que m’han fet rellegir les pàgines d’aquest estudi: per una banda, l’homenatge que diferents entitats de l’illa dediquen aquests dies a seu autor, traspassat ara fa set mesos, i, per altra, l’interès que la commemoració dels fets del 2 de Mayo de 1808 i la Guerra del francès (1808-1812) està aixecant en els mitjans culturals espanyols. El llibre d’A. Murillo ens parla d’una etapa fortament convulsa de la Història de Menorca i, si més no fins aleshores, poc i mal coneguda.
Fins que en Murillo no hi va posar llum, aquells anys immediatament posteriors a la “definitiva” incorporació de Menorca a la Corona espanyola eren passats com a de puntetes o, senzillament, ignorats per la historiografia oficial, poc interessada a explicar els esdeveniments revolucionaris amb resultats dramàtics.
Què va succeir a Menorca, durant uns quants mesos de 1810? Una síntesi ben feta la podrem trobar als treballs de Pere Fullana (“El triomf del liberalisme centralista”, dins Història de les Illes Balears, III, Ed. 62, 2004) i de Miquel A. Casasnovas (Història de les Illes Balears, 1998; Història de Menorca, ed. Moll, 2005). Em limit a resumir-ne els trets que em semblen més remarcables.
Després del Tractat d’Amiens (1802), molts menorquins enyoraven les franquícies comercials del temps dels jans, a l’ensems que reivindicaven l’abolició del servei militar obligatori. Així ho conta Casasnovas: “El descontentament acumulat des de 1802 esclatà en forma de revolta a Alaior el fosquet del 28 de febrer i, el primer de març, els aldarulls s’estengueren a Maó. Les autoritats no pogueren apaivagar la multitud, que assaltà la seu de la Universitat de Maó i en cremà els mobles. També foren assaltades les cases d’alguns funcionaris i diverses dependències oficials, com ara l’estanc de paper segellat, la Duana i l’Administració de Rendes. Mentrestant, la revolta s’havia estès als altres pobles, on també s’havia cremat el paper segellat. La calma no retornà fins que el governador, Luis Gonzaga de Villava, accedí a les exigències dels gremis i publicà un ban on declarava que no hi hauria quintes i la suspensió dels drets de duana, de l’estanc –excepte el d’aiguardent- i del paper segellat. L’esquadra britànica basada a Maó, mantingué una estricta neutralitat en tot l’afer”.
Potser alguns, en saber què va succeir l’1 de març de 1810 a Menorca, trobaran un nou motiu de celebració de la Diada, més enllà de l’entrada en vigor d’un escafidet Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears l’any de 1983. Avantatges de la memòria històrica! Una altra lliçó per al poble sobirà seria de no refiar-se dels presumptes aliats. Malgrat l’anglofília d’alguns menorquins d’aquell temps, la política internacional no estava ni ha estat mai per aventures, sinó que es mou per conjuntures. I la d’aquell moment feia que Lord Collinwood, davant les declaracions d’amor dels menorquins farts dels funcionaris espanyols, que s’apropiaven dels doblers recaptats pels imposts (literalment, els els robaven), les escoltàs amb simpatia, però no mogués un dit per ajudar la indignació popular. Aleshores, l’estatus de Menorca ja no era com el de Gibraltar o el de Malta.
Els rebomboris del març de 1810 van ser atiats per alguns caps ocults, hàbils a tirar la pedra i amagar la mà. Eren aquells que havien aprofitat la revolta popular per fer anul·lar la feixuga fiscalitat de l’Estat centralista i aconseguir una brevíssima autonomia, “més econòmica que no política”, segons l’esmentat Miquel A. Casasnovas.
Tanmateix, aquells avalots social palesaven, entre altres coses, la poca adhesió dels menorquins a la causa de Ferran VII i a les noves autoritats espanyoles. Les convulsions socials duraren del 28 de febrer de 1810 fins als primers dies de març. Com un carnaval. Aquella “broma” fins i tot va costar la vida al capità Francesc Mercadal, anomenat de mal nom “la Broma”. Tot i que, segons Murillo, l’execució d’aquell home, un corsari que havia funcionat sota pavelló espanyol o britànic segons li convenia, va tenir tot l’aire d’una venjança. Açò sí, els menorquins fórem “independents” per uns dies. Com sempre van pagar justos per pecadors i les represàlies duraren anys (si més no fins el 1834).
Hem de convenir que en el llibre que comentam, Murillo parla sense embuts d’una situació clarament colonial per a la Menorca recent annexionada a Espanya. Els propagandistes del nacionalisme espanyol exacerbat havien parlat del retorn de l’illa a la Madre Patria en termes de pel·lícula (vegeu un film inefable dels anys 50, “El correo del rey”, en què el millor que s’hi veu és una Menorca verge dels atemptats paisatgístics posterior: aquella Cala Galdana incòlume!), o sigui mostrant un poble menorquí delerós d’alliberar-se del jou britànic per tornar al seu “senyor natural” espanyol. Murillo, en canvi, fa palès que allò “no va ser sinó un canvi de sobirania, però no de condició”. I que amb el canvi els menorquins van fer un mal negoci. D’altra banda, el nostre historiador contextualitza la revolta menorquina en el marc de diferents aldarulls i rebomboris esdevinguts en aquells anys arreu dels punts cardinals de l’Estat. Des del Motín de Esquilache (1766) fins a la revolta generalitzada a les Amèriques (1810), passant pel “Rebomboris del Pa” a Barcelona (1789), a Galícia (1790), a Guadalajara (1797), Sevilla i Astúries (1798), a València (1801) i a Cadis (1809). D’aquesta manera, el lector pot veure que no era cap assumpte solipsista el malestar dels menorquins per les imposicions econòmiques, aranzelàries i les càrregues fiscals; la negativa a fer el servei militar; el retrocés cap a l’Antic Règim després d’haver tastat el laissez faire del liberalisme econòmic sota pavelló britànic, quan la burgesia flocava per la mar ampla.
Un altre dels temes recurrents que Murillo troba en historiar aquest període és el de la bipolaritat menorquina entre una Ciutadella més tradicionalista i conservadora front al Maó més liberal i progressista, “amb una burgesia poderosa econòmicament, però postergada políticament i que lluità per abastar el poder municipal, fins i tot passant-se al camp que havia combatut per tal d’obtenir, des de dins un sucursalisme inqualificable, allò que no hi havia hagut manera d’aconseguir combatent les forces centrals des de la perifèria...”. Parlant en termes marxistes, que n’Andreu certament no menystenia, podríem dir que la rivalitat entre poblacions, afavorida i estimulada per les classes dirigents de cada banda, només a aquestes mateixes classes dominants interessava. En tot cas, es tracta d’una dualitat problemàtica que es ve mantenint més o manco inalterada fins als nostres dies, com ho confirma una mirada ràpida als comportament electorals d’ambdues poblacions durant els trenta anys de democràcia i amb episodis especialment tensos com el que es va produir el 1979 a l’hora de fixar la seu del Consell Insular.
Vet aquí un llibre que s’hauria de reeditar i sobretot rellegir a la llum dels trenta anys transcorreguts des que va publicar-se.
(Publicat al Diari de Balears, 1/2/08)
Article entenedor. Així com m'agraden de llegir. Article lineal. Tot dret. Sense meandres discursius ni digressions foraborda. Com aqeusts articles en volem veure més de publicats...Vaig tenir Murillo de professor a l'Uned i et puc assegurar que feia córrer... Una altra cosa és la seva aportació al divertimento historiogràfic de Menorca. En aquest recent homenatge i, per altra banda, ben merescut i més encara; he notat a faltar altres veus: Florenci Sastre, Terrón Ponce, MA Limón, etc, Em va semblar que era una engalipada de l'actual Psm i vaig passar d'anar-hi...