Aquest principi afirma que qualsevol acció destinada a assolir un objectiu de govern l'ha de realitzar el nivell més baix sempre que estigui en condicions de resoldre el problema.

En aquesta perspectiva moderna i europea, no té sentit sacrificar l'autonomia de cada illa a una política balear uniformista i centralitzadora, ni té cap sentit parlar dels Consells insulars com a pilars bàsics de l'edifici institucionals de la nostra autonomia -com s'ha sentit durant les dues dècades passades en els discursos de les nostres autoritats- si aquests no tenen atribucions i recursos, ja que això equival al desgovern. Per aquesta via, que té una lectura federalista i que mira pel benestar dels ciutadans, podríem deixar en segon terme -com va teoritzar Pasqual Maragall a «Federalismo y Gobierno Local» (text publicat dins el llibre La resposta: La Alternativa Socialista, editat pel Partit dels Socialistes Catalans (1987)- qüestions essencialistes sobre qui som?, què som, què hauríem pogut ser?, per situar la polèmica «en el terreny molt més humil però molt més pràctic de les qüestions operatives: qui fa què? qui ho paga? qui ho inspecciona?»

L'illa és el marc adequat per a l'exercici de la democràcia. De les polis gregues a la consideració del planeta Terra com a aldea global, passant pels estadis intermedis de les metròpolis i els seus hinterlands, per les grans zones de desenvolupament, densament poblades, o macro-regions, i per les àrees mundials d'influència econòmica, els savis de la ciència política s'han repensat els models de democràcia que poguessin ser més idonis. I el cas és que -segons la paradoxa de Robert A. Dhal- com més petita és la unitat més gran és l'oportunitat que tenen els ciutadans de participar en les decisions del seu govern, però és menor l'àmbit que aquests poden controlar. Així, per a molts ciutadans, la participació en unitats molt grans és mínima, i en unitats molt petites és trivial. Segurament tenim al cap exemples que confirmen aquesta relació inversa, la qual podríem aplicar a la situació institucional a casa nostra: un Estat descentralitzat en 17 autonomies de diferent potència; una comunitat autònoma de les Illes Balears, que no ha deixat els llocs coers de la lliga (ni duu camí de fer-ho tot i el reformisme estatutari); uns Consells insulars, que sembla que han engreixat més de carcassa que d'autèntics continguts (vegem pressupostos), mentre els poders municipals necessiten cada vegada més augments pressupostaris i d'inversions, els quals, com que no vénen d'instàncies superiors, ofeguen i anguniegen gestors i gestionats...

Una solució possible vindria d'aplicar el principi ecologista de «pensar globalment i actuar en les coses concretes», però som tan lluny d'aquesta possibilitat com enfora és Kioto, la ciutat japonesa on les necessitats de supervivència planetària han resultat ignorades pels culpables de la gran devastació.

Fa 30 anys, els partits i sindicats que treballaven pel canvi polític lligaven indestriablement Democràcia (exercici de la sobirania popular) amb Autonomia (capacitat d'un poble a dotar-se ell mateix de les seves lleis i normes de convivència) i aquesta capacitat autonòmica es deia que havia d'exercir-se a cada illa. Però no fou així. La Constitució ens condemnava a ser una «región» més d'Espanya, al mateix nivell que la Rioja, Extremadura o Cantabria, per esmentar-ne tres sense cap peculiaritat especial respecte al model castellà espanyol. Les forces polítiques dominants en el procés reformista van acotar el coll al jou del «cafè per a tothom» i vàrem esdevenir una comunitat autònoma d'ala curta i de vol ras, i l'Estatut que ens van atorgar a les Corts espanyoles, i que aquí quasi tothom va acatar, senzillament dibuixava un panorama per als Consells en què aquests podrien exercir competències de gestió i execució de les matèries pròpies de la CA, però es posicionava contra el principi de subsidiarietat en deixar, per exemple, la potestat reglamentària normativa en mans del govern central de la CA; també reduïa el fet insular en una símbòlica clàusula de cautela a l'hora de votar al Parlament determinades lleis (Art.24.6), malgrat que les paraules sobre els Consells Insulars en els articles declaratius del cap. IV de l'EAIB fossin prou generoses.

Tanmateix, amb el nou Estatut el grau d'institucionalització dels consells s'ha envigorit. La potestat reglamentària normativa serà dels consells en les matèries competencials que els són atribuïdes com a pròpies. Tot parlant de la legislatura passada i dels «comissaris politics», recordava que hi havia hagut antecedents: en tant que el color polític fou diferent entre el Govern balear i el Consell de Menorca, el «ponting» fou l'esport més practicat pel Govern per tal d'esquivar el CIM en l'exercici de l'autogovern que es tenia. Durant els dos primers mandats (1983-87 i 1987-91) vam viure el temps de les «oficines delegades», que causà un enorme desgast a la confiança dels menorquins en l'autogovern. Hi va mancar en aquells anys lleialtat política tant a la lletra com a l'esperit de l'Estatut. La premsa menorquina durant força mesos emmarcà les informacions polítiques generades pel Parlament i pel Govern dins un espai interior (un diari l'intitulava genèricament «Pulso mallorquín»). El Govern balear aleshores gestionava un pressupost d'uns 40.000 milions de ptes (240.404?), mentre el CIM el tenia de 1.800 anuals (10.818,2?), avui el deute conegut al Govern de les Illes Balears s'atraca al mig bilió de les antigues pessetes i el pressupost de l'administració autonòmica per a 2007 és de 2.894,4 milions d'euros i el del Consell menorquí és de 56,1 milions d'euros. Segons aquell estat de coses, si l'òrgan representatiu dels menorquins mancava de capacitat decisòria, els òrgans amb capacitat decisòria eren percebuts, en canvi, com a mancats de representativitat i fins i tot de responsabilitat. (Més o manco com succeeix amb determinades polítiques de la Unió Europea respecte als òrgans estatals).

En aquesta conjuntura crec que a les Illes Balears ens cal treballar des d'un altre concepte de ciutadania. La construcció nacional a les Illes ha d'implicar molta més gent. Hem de ser forçosament crítics amb les actituds dels actuals partits, els quals es comporten com si ja fóssim arribats a uns nivells satisfactoris. Hi ha molt de rovell a l'hora de treballar en tot allò que ajunta, perquè sembla que tot l'oli l'han despès a aprofundir el seu grau de solipsisme. Si en massa moments hi ha mancat finezza, hi ha mancat diàleg (potser perquè també hi manquen idees, projectes...), és possible que ara estem en una situació un poc millor per practicar-lo.

Als nostres països insulars d'elevada renda per càpita, a nivell europeu, i de nivell salarial per sota de la mitjana estatal, no crec que la democràcia necessiti més opulència; en canvi, sí que necessitam un extens sentit de benestar econòmic relatiu, de justícia, d'internalització dels costos de la destrucció del medi ambient, d'igualtat d'oportunitats... Açò és imprescindible perquè l'autogovern pugui prosperar.