Al mateix nivell que l'espanyol se situen portuguesos, italians i txecs (20-22%), mentre que danesos (62%), holandesos (53%) i alemanys (52%) ocupen els llocs més alts. Les notícies que atreuen més l'atenció dels espanyols són les esportives (40% dels enquestats).

La veritat és que no em du res de nou; ja és cosa sabuda que els diaris espanyols més llegits són els esportius. Però hom voldria creure que la realitat nostrada és diferent a la que dóna el paràmetre estatal. Ho voldria creure i tanmateix no ho crec. Un jove em comenta aquestes dades i s'inclou entre els qui no senten cap interès per la política. No calia que ho fes explícit; de fet, ningú no li demanava la seva opinió en un comentari de text periodístic d'informacio; però ho fa i així demostra ostensiblement que la política no tan sols no li interessa, sinó que li provoca rebuig o li fa oi. Ignor si una actitud com aquesta és molt general entre la franja d'edat que va entre els 17 i els 30 anys.

Tenc ànsia que no siguin més, i no sols joves, els qui pensen d'aquesta manera. És allò que s'anomena ara «desafecció política» i que ha generat alguns rierolets de tinta entre els partits que se'n diuen sentir preocupats. Se'n diuen, però no es veuen propostes que facin pensar que volen sortir del pou. Quin pou? Si els va de conya als majoritaris -a ells principalment pels que representen el sistema-, però també als altres, que solen estar ancorats en l'immobilisme de les cúpules burocràtiques! No empengueu!

El nobel J.M, Coetzee escriu que la vida reclosa del polític tipus és molt semblant a la vida en una casta militar, a la màfia o en els grups de bandits de Kurosawa: «Un comença la carrera a l'esglaó més baix de l'escala, rebent ordres i observant; quan ha demostrat la seva lleialtat, obediència i disposició a suportar humiliacions rituals és iniciat pròpiament en la banda; a partir d'aquí, el seu deure principal és obeir el deure de la banda» (Diari d'un mal any, 2007). Encara que Coetzee hagués tingut un mal any enguany que ha escrit això, qualque part de raó deu tenir. Alguns presumptes líders haurien d'acceptar que hi ha vida fora de la política i fora del partit. Així que, com rebla el clau Coetzee, «és una fal·làcia elemental concloure que, com que en una democràcia els polítics representen la gent, els polítics són gent representativa».

Al cap i a la fi, és probable que, de motius, no en manquin per instal·lar-se en aquest estat de coses a la vista del que els mitjans de comunicació -gens innocents, d'altra banda-- ens posen davant els ulls dia sí dia també. Però no em negaran que, precisament, aquest estat de coses, suposa l'èxit del poder, que ha aconseguit fer girar d'esquena la política multitud d'individus que, si fossin ciutadans una miqueta crítics, podrien influir eficaçment sobre les qui prenen decisions i així, potser, propiciar canvis. Després d'una activitat febril per conquerir la democràcia, les ciavogues de la Transició van desconcertar fins i tot als més creients i va venir el «desencanto». Del desencís vam passar a la desmobilització, auspiciada per la gran victòria electoral de Felipe Gonzàlez (domesticació i desactivació dels moviments sindical, veïnal, d'ensenyants, estudiantil, etc.): a cada repunt de participació democràtica i crítica, una clatellada. És lamentable i paradigmàtic el cas de Catalunya amb el seu procés de canvi d'Estatut. Han aconseguit passar del «tenim dret a decidir» als recursos davant un Tribunal Constitucional on la conjuntura política hi fa estralls. Títol de l'obra: «Tot passejant calendaris: rosari de calvaris estatutaris!» (génere: teatre de l'absurd). Doncs, ja hi som, a la desafecció.

Alguns caps pensants apunten a algunes causes. Una en seria la «deserció dels intel·lectuals» respecte a la política, que em sona com el famós títol de Julien Benda, la traïció del clergues (1928). Una altra podria ser la superioritat mediàtica de la dreta. Diuen, per exemple, que encara que els partits d'esquerres tinguessin un discurs ideològic propi o una relat per a la transformació (que no els tenen) els seria impossible de comunicar-lo. En especial, els partits d'esquerres han perdut, si més no en la seva pràctica, l'aspiració a transformar la societat i, igual que fa la dreta, només pensen a guanyar eleccions. Hi ha també dins els partits massa baralles personals, picabaralles decadents que cal imputar no sols als líders, sinó en general al funcionament dels partits. Enmig d'aquest desori, molta gent creu que la dreta encarna actualment molt millor que les esquerres les formes de la modernitat. Els venedors de quimeres en fan l'agost!

Bufen oratges de canvi al si de l'Imperi mundial? Des de Nova York arriba la notícia que creix als Estats Units una joventut que no comparteix els valors morals dels republicans ni s'identifica amb les polítiques «neocons» de Bush; uns joves que tenen una major implicació en els temes medioambientals i que demanen que la gent deixi de mirar-se el llombrígol. Hi ha un món al nostre voltant i volem participar -diuen. Si aquestes brises podrien esdevenir ventades i arribar fins a la vella Europa, no ho sé. També pot ser que els resultats de les enquestes a les ciutats de l'Est nord-americà, tradicionalment més liberals, es girassin a Missouri o a Texas. Amb tot, no cal desesperar-se. L'esperança és la darrera de les virtuts que s'ha de perdre.