El Cercle Artístic de Ciutadella
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 14 Des, 2007L’any passat vas celebrar els teus primers 125 anys de vida, Cercle Artístic de Ciutadella. Quasi res si ho comparam amb algunes entitats culturals i educatives de la vella Europa, que enfonsen arrels als temps renaixentistes! O sigui que, segons com es miri, ets una societat prou jove.
Però, pel que solem veure en aquest inconstant país nostrat, Déu n’hi do de passes fetes, de crisis superades, d’activitats acomplertes, de fites acomplides. Enhorabona! Ara se’n parla, de tu, perquè comences a recollir medalles. El 2002 es va avançar el Govern de les Illes Balears amb la medalla d’or de la Comunitat. Després, el 2006 l’or et va venir de part de l’Ajuntament de la teva ciutat i del Consell de Menorca. Fa tres setmanes vas ser a Alacant per rebre la Palma honorífica, dins la XV Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos; et van retre honors per mantenir una trajectòria de suport continu a la dramatúrgia contemporània a través del Premi Born, que durant trenta-dues convocatòries va projectant a l’escena el teatre d’autor. Despús-ahir a 12 a Toledo ha estat el Ministerio de Cultura el qui t’ha imposat més or, la medalla al mèrit en Belles Arts, guardó que es dóna anualment a figures o a entitats més destacades pels seus serveis de foment i difusió de l’art, la cultura i el patrimoni artístic. I dissabte et donen a Palma un dels Premis 31 de desembre de l’Obra Cultural Balear, precisament el que duu el nom de Francesc de B. Moll i que es destina a una entitat que s’hagi destacat a les Illes Balears per la seva dedicació a la normalització de la llengua, la cultura o la identitat nacional. El teu nom figurarà, doncs, a partir d’ara al costat dels del GOB, l’Institut d’Estudis Eivissencs, el Moviment Escolta de Mallorca, la Revista Lluc, el Grup Blanquerna, etc. Ja ho veus, Cercle que generosament centrifugues un premi Born cada any, el més ben dotat dels que en literatura dramàtica es donen a tot l’Estat: ara és a tu que t’arriben els premis. No cal dir que justament: només qui sembra pot recollir.
Enmig de tanta festa convé, tanmateix, no perdre de vista qüestions elementals. Que és la suma dels esforços sostinguts, conjunts i coordinats allò que acaba aportant els fruits. Que només quan s’arriba a generar aquest nivell de col·laboració, que implica administracions públiques (sovint de diferents colors polítics) i entitats privades en un objectiu comú és quan el producte final (lligi’s Premi Born) és de bona qualitat i solidesa. Que en el nostre context cultural la tendència dominant és de restar en lloc de sumar, de fragmentar en tost d’unir, de donar-se l’esquena uns a altres, de fer-se la punyeta els uns als altres, i açò no, açò mai no ho has de permetre. Que la força profunda d’un ens com tu li ve de la continuïtat de diferents equips de persones, que han cregut en el compromís per tirar endavant projectes de cultura, des d’allò més local al més universal, car no és provincià qui apunta a allò que li és més propi i identitari si treballa amb esperit crític i obert. Així és la bicicleta cultural o, si vols, els dos cicles o «cercles», amb què et mous: la defensa del patrimoni comunitari i l’impuls de creativitat i d’innovació. Voluntat de fer, de construir i de conservar.
En 125 anys has vist de tot i has fet també moltes coses i diferents. La teva història és enfitada de moments crítics, balanços de nombres vermells, bestretes extres als socis in extremis...; temps de precarietats, temps sense subvencions. Del teu naixement interclassista el 1881 a la dolorosa separació obrera, que va configurar-te com a una societat monàrquica front a un Cassino Nou republicà, dretes i esquerres de poble. En temps de guerra al teu teatre s’hi representà Nuestra Natacha, d’Alejandro Casona, que entusiasmava els qui defensaven el dret de tot ésser humà d’esdevenir persona. Després de la guerra, El Divino Impaciente de José M. Pemán, que aplaudien frenètics els conservadors... I les fulles arrabassades al teu llibre d’actes l’any 1939, qui, per què les degueren arrabassar? Van venir temps de balls de saló, de tertúlies avorrides i provincianes, de vetlades lírico-musicals, de carnavals, de sarsueles i comèdies. Temps grisos en què les activitats de lluïment social i recreatiu superaven de net les activitats de cultura. També el cinema incipient, el teatre de capa i espasa, el teatre «azul» de la España imperial i nacionalcatòlica, el teatre «regional»... En finalitzar la dècada dels 50 vas acollir una Secció d’Estudis, on el menorquinisme se’t feia present de la mà de Mn. Josep Salord, de Josep Mascaró Pasarius i d’altres, amb el suport extern de Francesc de B. Moll, exercint de ciutadellenc des de Mallorca. Més endavant, van venir els intents de dignificar l’escena, la perfecció formal de la companyia Nura, i la fita casual (o no?) del Retaule del flautista o la visita de companyies de fora per conèixer com es renovava l’escena.
Sortia el sol de la democràcia i amb ella els canvis de juntes i de presidències, cadascuna amb el seu segell propi, deixant empremta. Acte seguit, els debats polítics, les taules rodones, els fòrums de debat, les conferències, la Martí Bella, les Pubicacions Des Born i la multiplicació de seccions que internament feien brunzir l’entitat com un rusc d’abelles feineres. La història dels premis Born il·lustraria perfectament la trajectòria d’aquests canvis. És el protagonisme de la societat civil, que tu, Cercle de Ciutadella, en bona part representes.
Ara, tens nous reptes perquè la vida no s’esllangueixi. Em ve al cap una crítica al «bonisme» precisament de Nuestra Natacha. L’obra de Casona destil·lava optimisme, puix que confiava en la força de la intel·ligència i en el diàleg per arribar al convenciment. El poble ignorat, oprimit, hi era vist com una terra erma que espera la rella de l’arada, de la cultura, perquè fructifiqui i esdevengui útil. Amb cor sensible i ànima bona. Doncs, no; sembla que la cosa no va per aquí. Ens ho feia veure Maria Aurèlia Capmany en un dels seus aguts articles periodístics: «...no li pots dir a un ésser humà: sigues lliure, responsable, conscient, si no l’inclous en una societat organitzada de tal manera que pugui ser lliure, responsable, conscient». Individualment, sí, pot succeir qualque heroïcitat. A Ciutadella, som propicis a mitificar «gestes heroiques»; però els heroismes individuals només fan que tranquil·litzar consciències sense ni tan sols llimar les estructures.
La lliçó que ens fas aprendre, benèfic Cercle Artístic, és que l’esforç per aixecar el nivell d’exigència d’un poble per millorar les seves condicions de vida (que açò deu ser la cultura) és lent, pacient, humil, lluny de l’atenció mediàtica, planificat i executat curs rere curs, per anys i panys. Com una pluja fina. Per açò et necessitam —gos a escriure amb un punt d’èmfasi: Ciutadella et necessita. Desig que no et manquin persones generoses per assegurar-te cent vint-i-cinc anys més, o més, a més a més; que et donin llarga vida.
(Publicat a Diari de Balears, 14/12/07)
Açò d'anar fent anys no sé si té gaire mèrit. Tal vegada, si s'extingís el Cercle Artístic la cosa cultural aniria millor. Tot són hipòtesis de treball. Perquè la cultura arrela en les persones i rau avariciosament en les institucions. Sempre he considerat que les persones estan per damunt les institucions. Si remenes l'hemeroteca trobaràs un article de Llorenç Olives, en el setmanari La Veu De Menorca, que posava les coses al seu lloc, quan na Fina Salord fa ver un elogi desmesurat al paper jugat per aqueixa institució. No sé. No ho sé... No et creguis: els gimnàstics existents a la població també fan un gran paper en el culturalisme local.