I aquell al·lot que ho ha sentit es disposa a comprovar-ho. Entra a la Comissaria de Policia, a la façana de la qual penja una bandera ben espanyola (...però a l'Ajuntament del poble n'hi pengen quatre i si no hi fos justament l'espanyola seria sancionat per la llei de banderes, perquè hi ha una llei de banderes, que l'estat és molt intervencionista i ho regula tot!). L'al·lot hi entra i, parlant en català, exposa que vol renovar-se el carnet d'identitat, que li faran bilingüe, perquè ja tots som iguals; no faltaria més, açò és una democràcia! L'al·lot ho ha demanat amb educació i a poc a poc, però no l'entenen. Hábleme en castellano, por favor -li claven d'entrada amb correcció seriosa, però gens afable. No creguéssiu que ens trobam a una Comissaria de Moratalaz, on allò de creure's que un ciutadà català té els mateixos drets que el d'allà podria semblar ofensiu. (Ofensiu? Però no quedàrem que érem tots iguals?) No, no; som aquí mateix, com un qui diu a ca nostra, i tanmateix allò dels ciutadans iguals i lliures no rutlla, senyor Rajoy. I si ens ho féssim mirar?

Fora miratges! Som a l'Espanya de sempre, aquella on els qui manen -i vénen manant des de fa segles- imposen com ha de ser la igualtat (com a la granja d'Orwell trobarem animals que són més iguals que altres). Qui et fica la mà a la butxaca per decidir la teva quota solidària, la justícia distributiva i esursum corda; qui et dibuixa el mapa comunicacional tallant territoris i espais culturals a interès seu; qui et fa els mapes electorals i els seus sistemes; qui et diu què és ecristiano a l'hora de parlar en públic..., aquest és el qui mana i tota la resta són... «autonomies». De fet, fa segles que ho fan aixuixí, per açò manen. Que ho demanin, si no, als portuguesos, que aquests dies celebren el quart centenari de la seva independència, si volen o no tornar al seno de la madre patria común e indivisible com hi van anar a raure en temps de Felipe II.

Ciudadano Rajoy, si ens ho miràvem bé, vostè i jo, sense anar més enfora, no som iguals en drets i deures. Jo tenc el dret i el deure de saber la llengua espanyola (i no me'n sap greu!), però vostè, posat que volgués venir a ser ciutadà d'aquest país, no tindria el deure de saber la llengua pròpia d'aquestes Illes. Lluny de considerar la Constitució com a un pacte de convivència, com succeeix a la majoria de països civilitzats, s'estan fent apel·lacions sospitoses a l'exèrcit com a garantia d'essències immutables, excepte en el cas de la successió monàrquica, que diu que ho canviaran. La força de les armes, «el justo derecho de conquista» (no volíeu drets històrics?)... Vostè, don Mariano, es sent segur entre els propietaris de la sobirania espanyola. I jo també ho seria si, oblidant alguns pecats originals, combregàs amb les regles del joc d'essencialismes i apriorismes que vostès donen per indiscutibles. Però una constitució democràtica no pot ser, per definició, immutable. Posar-la sota el prisma de la crítica i reformar-la si s'escau a la voluntat dels ciutadans deu ser saludable. (Cada vegada són més els que no van votar-la, perquè senzillament el 1978 no tenien edat de fer-ho). Movent-se en l'univers abstracte, aquesta Constitució nacionalista estableix el principi de l'Estat-nació, obsolet i caduc, però eficaç per als sistemes totalitaris o de mala qualitat democràtica. Ja es veu que els nacionalistes identitaris són els més dolents i perniciosos. Vostès, Sr. Rajoy, tan preocupats perquè els Estatuts no presentin bilateralitats i asimetries, actuen d'acord amb el criteri asimètric segons el qual els catalanoparlants tenim alguns drets lingüístics reconeguts només en el propi territori, mentre que els espanyols tenen drets individuals lingüístics en el conjunt de l'Estat. Els fonaments de la legalitat vigent són injustos per a mi, si més no en aquest aspecte. Ja sé que el seu partit, emmès de campanya en campanya, ara en prepara una altra per emplaçar el govern de Rodríguez Zapatero perquè «cap espanyol pugui ser perseguit per utilitzar la seva llengua». Aquesta també és molt bona. Açò deu voler dir que a partir d'ara ningú em podrà recriminar (ni penalitzar) si a Sevilla o a Santander, posem per cas, m'exprés en la meva llengua, en català, de la mateixa manera que aquí no sancionam ningú pel fet que s'expressi lliurement en castellà. Si som espanyol, tan espanyol com vostè, Sr. Rajoy, per què, emperò, a mi no se'm reconeix el dret d'usar en tots els àmbits i en tot l'Estat la meva llengua?

Pensen que, per optar a qualsevol lloc de treball dins la nostra Comunitat Autònoma, els perversos nacionalistes obliguen a fer reciclatges odiosos i enutjoses proves de català. Heu vist mai que algú passi per proves obligatòries de llengua castellana? Per al castellà no calen proves: qui no en sap, senzillament no opta a plaça i s'ha acabat. Les lleis de compliment obligatori no fan excepcions ni donen pròrrogues per als qui no saben castellà, com ho fa la llei de normalització lingüística de les Illes Balears en el cas del català, per exemple. Doncs, ja tenim ciutadans de primera i de segona. No creguéssiu que els de segona són només els immigrants o els pàries de la Terra; poden ser-ho -de vegades ho són!- els mateixos individus del país que han comès el pecat d'aferrar-se amb ungles i dents «identitàries» a la parla del país on han nascut i/o han decidit lliurement de viure.

En fi, tot açò no ve de nou! Ara bé, que això sigui així no l'autoritza, en honestedat intel·lectual, a desautoritzar els qui defensam de forma pacífica i democràtica el nostre dret a ser, individualment i col·lectiva, ciutadans amb una identitat lingüística, cultural i històrica, pròpia i diferent a la seva, tot titllant-nos de parlar «el lenguaje antiguo de los derechos históricos, la soberania medieval o los pueblos irredentos». En qualsevol cas, així és com sol parlar vostè, que acaba la seva arenga cridant ¡Viva la nación española!, després de negar el pa i la sal a una realitat que no li agrada en el seu pluralisme. Per cert, quina imatge més aclaridora la del cor espanyol encerclant petits corets «autonòmics»! No som com a petits ordinadors connectats a la xarxa vital del Big Brother, els cors que impulsen vida són independents; no se m'acut que pugui ser d'altra manera. En canvi, els cors que viuen lliures i iguals poden potser bategar a l'uníson en compartir voluntàriament anhels i sentiments comuns.

Però, senyor Rajoy, cordialment li ho dic: que no quedàvem que els dipositaris dels drets eren «siempre» els individus? Fa més d'un segle que el regeneracionista Joaquín Costa va recomanar als espanyols que posasssin «siete llaves al sepulcro del Cid»; doncs no ens surti ara amb un nacionalisme carrincló, que aquest vostès el creien reservat als estúpids catalanistes.

Amb la copa de cava aixecada, l'octubre passat a Sant Sadurní d'Anoia, Mariano Rajoy intentava apagar el foc del boicot als productes catalans que ell mateix i els seus acebes havien encès. Cal saber que tampoc aquestes estratègies són d'ara. Francesc Cabanes en té documentades des del segle XIX fins ara. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per als espanyols. El boicot contra els productes catalans, açò sí, només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Llavors no fan falta, perquè la dictadura fa el boicot pel seu compte, aplicant el màxim centralisme de l'Estat i liquidant les llibertats -explica l'esmentat historiador de l'economia.

Don Mariano ha arengat les masses (no tantes) reunides a la Puerta del Sol. Diu que no tenen res contra els catalans, ans al contrari els volen fer el gran bé de protegir-los d'un mefític estatut que els malvats del Tripartit els han preparat. Diu que si l'Estatut arribava a aprovar-se, els mals que se'n derivarien serien apocalíptics. Ara bé, que les balances fiscals continuïn guardades amb clau i forrellats, malgrat les proposicions no de llei i les mocions aprovades al Congrés dels Diputats exigint transparència, no el preocupa gens. Fins ara cap govern del PP ni del PSOE ha volgut obrir les set claus sota les quals s'amaga l'alta i profunda veritat que diferencia els conceptes de solidaritat i espoli. Mirem, per desventura nostra, com els ciutadans de les Illes Balears, amb una renda per capita que ocupa el setè lloc en el rànquing nacional de l'Espanya nació, som els qui més contribuïm proporcionalment a les arques de l'Estat i els qui manco rebem, en canvi, en inversió de l'Estat al nostre territori?

Anar a Madrid a manifestar-se a favor del statu quo. Ciutadans iguals... sí, i un be negre! Que més voldríem!

[Publicat a Diari de Balears, el 9 de desembre de 2005]