Ells eren asseguts a taula i rallaven animadament. Una expedició de vint menorquins que han fet un viatge turístic per Astúries i Cantàbria sopaven dissabte 13 d’octubre a un restaurant de Santander i es van endur la desagradable sorpresa de veure com els clients d’una taula veïna, al cap de pocs minuts d’haver-s’hi assegut, se n’aixecaven.

El maître va posar en doina totes les seves arts diplomàtiques, però no va aconseguir que s’hi quedassin. La causa d’aquella tocata i fuga ? Que no se la imaginen? Idò que no volien seure al costat de catalans. Quina vergonya que fets com aquest passin a l’Espanya constitucional en ple segle XXI! És possible que açò sigui el resultat devastador de tantes campanyes de contingut xenòfob i racista contra tots aquells que no s’inclouen dins el sac dels españoles bien nacidos perquè no accepten de viure subordinats. Cantin papers i mentin barbes! Les d’en Rajoy, per exemple, que diu defensar la igualtat de tots els espanyols. Encara que ell es refereix a “los españoles de bien”, o sigui els qui pensen com ell. Uns quants milions, però, ens n’hem d’excloure.

De res no podien haver valgut les protestes dels menorquins: “...Que nosotros no somos catalanes, pero; sino de Menorca”. Res; torra-li faves! Aquells individus havien sentit que xerraven “en polaco” i ja és sabut que els Països Catalans són la Gran Polònia. Fora bromes: la nació dels catalans queda perfectament identificada per la nostra llengua. Com sol ser sempre. Parlaven català; doncs, a fer-se’n enfora, que són la pesta bubònica!

Val dir que a tot arreu, aquí també, podem trobar energúmens, gent intolerant i carregada com ases amb un feix de prejudicis i manies. I d’aquest fet no es pot inferir que a Cantàbria tothom sigui aixuixí. Hem de creure, ben al contrari, que es deu tractar d’una excepció. (A la ciutat de Santander tenen encara en plaça pública una estàtua eqüestre de Franco, la qual cosa deu voler dir també qualque cosa, emperò). El cert és que malauradament sentim a contar casos d’actituds semblants o, qui més qui menys, en té agres experiències: un taxista a Sevilla, un policia nacional al port, un guàrdia civil a Palma, un cambrer a una terrassa de València, o a un bar de León, a Madrid, a Salamanca... Aquests dies els mitjans d’opinió s’han referit força al programa “Tengo una pregunta para usted” de TVE, on es van poder veure més d’una situació lamentable d’aquesta intolerància catalanòfoba. Arrel d’aquests fets, he sentit qualque comentari considerant que la culpa és dels catalans, que no han sabut presentar una cara més cordial i amable. Malcarats i antipàtics, vam-ell-ara si no...! El problema, doncs, no són els qui se’n van del redol on es parla una llengua que els és insuportable. El problema de les agressió externa -ho diré empenyorant paraules d’un article magistral de Salvador Cardús (“Perquè ens entenguin”, 19/10)- “no s’expressa a través d’un grup de vint-i-cinc persones anònimes, sinó a través de poderoses empreses de comunicació, concessions públiques de mitjans de comunicació audiovisuals, cadenes de ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola...”

N’hi ha que diuen que no hem sabut fer pedagogia. Prou n’hi hagi d’actituds meselles. No s’hi val la pacient explicació contra el qui t’envela la mentida sistemàtica descaradament a la cara. Jo també crec, com Cardús, que “l’única actitud pedagògica eficaç, a l’escola, la família o la política, és la que es manté en la dialèctica de la igualtat de dignitats, i aquella en què ningú perdona la vida a ningú, ni ningú no se la fa perdonar”.

Som enfora, i tant enfora!, de fer cas al poeta Salvador Espriu, quan en el cèlebre poemari “La pell de brau” –paradigma de la convivència democràtica expressada el 1963 com a un ideal per quan s’acabàs la llarga nit franquista- recomanava a la vella Sepharad, o sigui a Espanya en la llengua hebrea dels espanyols sefardites: -“...Fes segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Perquè “diversos són els homes i diverses les parles i han convingut molts noms a un sol amor”.

Un sol amor? Comprensió? Diàleg? O un be negre amb potes rosses? No val; mai més allò de dir: Esto es España y aquí se habla en cristiano. Qui diu açò, ja es desqualifica, com a intolerant i caparrot. Els turistes estrangers, per posar un exemple tòpic, parlen en el seu idioma propi entre ells a Espanya i no reben coces per aquest motiu dels espanyols. No faltaria més! Fins i tot, els que els atenen s’esforcen a entendre’ls. Però el català, ai, el català! No ens consideren estrangers, sinó colònia o província o, com en deim ara, “comunidad autónoma”. Quins estereotips, quin estigma que arrossegam! Pagam l’odi d’alguns per haver estat capaços de resistir fins ara els intents d’assimilació cultural i lingüística.

I no és que aquells viatgers jubilats menorquins s’adreçassin al maître o al cambrer en català, essent que eren a Santander, sinó que senzillament rallaven entre si en la llengua pròpia sense por de represàlies. Doncs, açò mateix, ja devia molestar els vesins de taula.

Pot ser que sí, que sigui tot un problema de cultura; millor dit, d’incultura. Per si ve al cas, estaria bé que es tornàs a posar de moda, Castella endins, la lectura de Salvador Espriu. Ni que fos en edició bilingüe. I que a ca nostra, als Països Catalans (qualque nom hem de donar a la nació dels qui guaitam al món en català i volem continuar podent-ho fer), no oblidàssim tampoc de llegir Espriu, però el d’ Indesinenter. Aquell que diu: Nosaltres sabíem d’un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l’afalac al ventre, per la por, s’ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim... Va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut, i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L’aire, la terra, l’aigua, el foc són seus si s’arrisca d’un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida “prou!”, que vulgui ara caminar de nou...

L’avesat lector haurà observat que el poema anterior té rima i ritme i no els marcats, i que el fragment que he transcrit no s’ajusta exactament a l’original, perquè l’he citat de memòria. La memòria, tanmateix insegura, que mai no voldria perdre.

(Publicat a Diari de Balears 26/10/07)