La falsació en Ibarretxe
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 20 Oct, 2007Karl Raimund Popper va néixer a Viena, el 1902 i va morir a Londres, el 1994. Fou profesor a la Universitat de Nova Zelanda i posteriorment a la London School of Economics i a la Universitat de Londres. Entre les seues obres més famoses: Lògica de la investigació científica, La societat oberta i els seus enemics i Conjectures i refutacions. Aquest gran filòsof del segle XX va proposar un criteri de demarcació que permetés establir quins enunciats són científics i, per tant, universals i necessaris.
En comptes de la verificació, diu que s’ha de recórrer a la “falsació” o falsabilitat. I açò què és? Doncs, “falsar” una teoria significa veure quins enunciats empírics la falsegen, la contradiuen. L’avantatge de la falsació és que només un sol cas observat és suficient per refutar una teoria. La falsació s’estableix per mitjà de la fórmula lògica del Modus Tollens (si p implica q i tenim no q, podem escriure no p). Es tracta d’una fórmula lògica deductiva que aporta a les ciències empíriques el valor universal i necessari de les ciències deductives.
Ja és sabut que els enunciats del llenguatge polític difícilment es poden plegar al criteri de Popper. El llenguatge polític és tan llenegadís que cau als antípodes dels enunciats científics. No obstant açò, els polítics els solen anunciar i enunciar amb tota rotunditat i absolutisme, encara que sovint ni la verificació resistirien. Dia 15 d’octubre, el secretari d’organització del PSOE responia en roda de premsa a Rajoy, el qual havia instat el president Rodríguez a impedir el referèndum d’Ibarretxe ‘por convicción y no por miedo a perder las elecciones’. Blanco assegurava: -“...Y este referéndum no se celebrará porque choca con la Constitución, con la realidad y con la razón política”.
La realitat és multiforme i diversa i no la solen veure mai així els qui se la miren per una sola ullera quan convindria observar-la amb caleidoscopi. I la raó, quan s’adjectiva de “política” (o de “poètica”) sol deixar de ser gaire racional; sobretot quan els qui en fan ús monopolitzen la raó d’estat en benefici propi. Quant a la Constitució...
“El referèndum que proposa Ibarretxe és il·legal” –s’afirma aquests dies profusament i difusa per molts àmbits mediàtics espanyols. Però, per dir si és legal o no, en primer lloc, caldria saber en quins termes es formularia la pregunta. No és el mateix –crec jo- demanar als socis del Bilbao o de la Reial Societat si volen que aquests clubs es retirin de la lliga de futbol espanyola; que demanar-los en quines condicions volen continuar jugant a la LFP? D’altra banda, qui nega la legitimitat del Parlament basc o de qualsevol altre parlament autonòmic de l’Estat a proposar un referèndum? Que la Constitució al seu art. 149.1.32 diu que l’Estat té competència exclusiva per autoritzar la convocatòria de consultes populars per via de referèndum és quelcom que Ibarretxe no ignora, perquè ell mateix ha dit que, si fracassa aquesta via, li’n queden d’altres, que, en qualsevol cas, ja no serien vinculants. Deixem de banda la possible incongruència que una Constitució admeti el referèndum per ratificar la iniciativa autonòmica i que negui la via del referèndum perquè els ciutadans d’un país es manifestin si, per ventura, ja n’estan farts de l’autonomia que tenen i en voldrien tenir-ne una altra, o no tenir-ne cap! És allò de creure que les coses són per sempre, com el matrimoni canònic, i no. (Ni tan sols aquest vincle deu ser etern a la vista de com van les coses pels tribunals eclesiàstics). Com sempre sol succeir, una cosa és la teoria, en aquest cas doctrina, i una altra la praxis.
És radicalment fals que la iniciativa del lehendakari sigui il·legal. Ho seria si fos una convocatòria de referèndum de conseqüències vinculants. Mirem, si voleu, dues lleis orgàniques de l’Estat, com són els Estatuts de Catalunya i d’Andalusia, i el que veim és que estableixen, en sengles articles 122 i 78, respectivament, que correspon als governs autònoms la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, elprocediment, l’acompliment i la convocatòria per part del mateix govern o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’equestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució. A l’estatut basc no hi ha cap article com aquests d’Andalusia i de Catalunya. Tampoc no hi és al text balear. Però que la capacitat de consulta ciutadana no estigui regulada en el nostre estatut ni en l basc no vol dir que sigui il·legal fer una consulta. Açò el lehendakari també ho sap i per tant persevera en la seva voluntat. La proposta política d’Ibarretxe emplaça els seus adversaris. I si el govern espanyol prohibeix la consulta, no serà perquè “sigui il·legal”; serà en tot cas perquè políticament ja li va bé enfrontar-se amb el govern basc. Cal dir les coses pel seu nom: si hom es diu Josep Lluís, per què li han de dir don José Luis o, tant se val, Pepelu?
(Publicat a Diari de Balears, 19/10/07)
Bravo! Quina sort que hi hagi gent que posi una mica de llum enmig de la fosca confusió que practica el nacionalisme espanyol, del que no se'n parla mai (com diria en Josep Lluís).