Riuen sinistrament enllà dels fils ferrats les hienes,
bramulen llats terribles pels boscos dels voltants,
mentre els trens de la mort passen inexorables.

Udola la maldat, lladra la bèstia.
Fumeroles de mort campen a l’ample
Rodats pels fils de ferro de la por.
La neu s’embruta en travessar la boira
i les nits ja no poden ser blanques.

Fosca en el qui ha denigrat la dignitat humana,
fosca en els dies freds sense sol ni demà,
fosca la gola del temps i fosca la mirada
per davall l’ombra negra d’un vell domini fosc!

Cops de puny sagnolents esquitxaven de roig la gelada,
puntades de bota fiblaven de rancor i enrogien el fang.
Quina olor penetrant, sortint dels crematoris,
fornals de la barbàrie i de la malvestat!

En els vespres dels monstres les veus s’amurgonaven
i amb uns ulls com a gots hi creixien malsons que feien feredat.

Ara un vent de gelor
que travessa la pell sense carn
puny endins fins tocar el moll dels ossos,
imatges del dolor, esperits sense parla, espectres humiliats!

Vos ho llevaren tot, qualsevol pertinença,
tot -manco la dignitat-,
la vida, la roba, la ploma,
el paper de les cartes que no escriureu ja mai.
Llavors vau venir a ser sols un nombre,
marcats
amb el ferro roent: una estrella jueva,
el color dels gitanos, dels homosexuals,
o amb l’estigma per ser comunistes…;
Nombres només, sens nom propi, i nafrats,
i tot sols i tot nus al temperi
del dol i de la fam.

De cada deu que entraren, set o més no en sortiren.
Fou la més negra pàgina de la història del Mal.

Com, però, fou possible tanta terror i misèria,
tanta insídia i ignomínia i vesània moral,
i sofrença inhumana
amb barreja fatal?

Sí, hi va haver un temps –i tampoc no fa gaire-
en què l’Home genèric lliurava un gran combat
contra l’altra cara de Déu, el Diable,
un combat desigual,
amb l’Àngel d’Extermini, amb el Príncep
que campava per Auschwitz i Gusen, Mauthausen, Dachau…

Fills de raça dels homes més cruels que les feres,
homes nats en mala hora, nissaga que el llop ha rebutjat,
el cor de les pedres fou més tou que el cor vostre.
Vau fer patir a altres homes turments infernals.
Tanmateix, els herois una cosa mai no es van deixar prendre,
Maldament estiguessin trepitjats i vexats:
Ells tenien el foc de l’espasa d’un pensament ben lliure,
que es nodreix de dolor i pietat;
van ser, és cert, ajupits pel pes gravós dels còdols
pujats a braços prims de pedreres fondals
sota la violenta pluja gelada i l’altra
pluja d’insults i de trets i de ràbia abismal;
van ser cuques de llum al camí dels forns crematoris,
llur última esperança ofegada pel gas.

Però importa la llum, que aiguaneix del projecte
de vida digna i lliure, i de pau universal.
Amb olor de cremat, amb el fum, s’aixecava d’en terra
l’horror, i esdevenia esperit tot volant per l’espai
amb les ales de Dèdal fins retrobar les senyes
que ens duguin a l’illa d’Icària
i ens tornin el més íntim: els noms propis robats…
I així, de bell nou, la Bellesa, de bell nou la Justícia,
obria l’horitzó de rosa i de cel clar.

Qui dirà que llur mort fou debades?
Quin malànima el genocidi immens pot negar?
Mes dins l’ou de la serp la bèstia no descansa
Nacht und Nebel!, açò és Nit i Boira!
A la Nit i Boira ens voldrien fer tornar.
No!

Tantes i tantes de víctimes no es poden oblidar.
Ni amnèsies ni amnisties per a la més trista Història!
Jurem-ho ara; jurau:

Qui en serva la memòria, guarda la llibertat!

[Fornells, 26 de novembre de 2005]