L’Institut Ramon Llull acaba de presentar el programa literari definitiu de Frankfurt.

Ha estat a la Biblioteca de Catalunya i davant una cinquantena d’autors destacats. Assistiran a la fira un centenar d’autors catalans i hi ha uns 140 actes programats, que pretenen donar resposta a preguntes com “què és la literatura catalana?” Pere Gimferrer, Salvador Giner, Joan F.Mira i Carme Riera respondran. Andreu Martín, Maria Antònia Oliver, Teresa Solana, Albert Villaró i Guillem Frontera mostraran el panorama de novel·la negra i criminal. Quim Monzó farà el discurs inaugural. Hi haurà taules rodones, exposicions, concerts i sarau nocturn. La festa a la fira ja està servida. Però els tres eixos vertebradors del programa literari són les traduccions de clàssics de la nostra literatura a l’alemany, la presentació de traduccions a l’alemany d’autors contemporanis i l’intercanvi entre autors catalans i alemanys. Segur que la cosa pot anar bé. Enrere quedaran les polèmiques hagudes i no es desaprofitaran les oportunitats que l’escaparata de Frankfurt dóna perquè la cultura catalana, la literatura en especial, guaiti al món que més compta. Després hi haurà temps de fer balanç i és llavors que es sentiran amb més força la veu dels crítics. Per ara la queixa ha vingut més per la banda del gremi d’editors.

El sector editorial en llengua catalana és un prisma amb moltes cares que han anat canviant constantment durant aquests trenta anys. Per una banda, han aparegut segells diversos caracteritzats pel seu dinamisme, imaginació i empenta, editorials que han explorat terrenys verges o poc fressats per al llibre català i que han emprès aventures que s’han pogut veure acompanyades per èxits puntuals, però també per fracassos i desenganys. Per altra banda, algunes grans editorials han hagut de modificar més d’un cop les seves línies. També s’han donat correccions en la línia editorial de moltes empreses a causa de l’absorció del segell per part d’un grup més gros. En algunes ocasions , el grup més gros pertanyia al mateix mercat del llibre en català, com va ser el cas de l’adquisició d’editorial Empúries per part d’Ed.62. En d’altres ocasions, el grup comprador es dedicava preferentment a l’edició en llengua castellana (Columna absorbida per Planeta; La Magrana per RBA…). El 10 d’agost de l’any passat es concretava el Supergrup 62, un episodi de concentració empresarial sense precedents en el sector. Si les concentracions de poder sempre fan por, aquesta també pot tenir conseqüències no desitjables per a la llengua i la literatura catalanes. Com? En fer que les grans concentracions editorials catalanes passin a ser un apèndix de grups empresarials bilingües i orientats de forma preferent al mercat castellà. Això converteix l’activitat editorial catalana en subsidiària de les estratègies globals empresarials orientades al mercat espanyol. I això fa que els autors que no entrin al supergrup (multimèdia) no siguin “visibles”.

En efecte, la literatura catalana té un problema de projecció, que s’explica per ser un sistema dins un altre sistema que la desplaça i que és la literatura castellana. Qualsevol acció que es presenti per millorar aquesta situació serà benvinguda, positiva. L’editorial alemanya Valentia i l’Institut d’Estudis Baleàrics han signat un acord per a la publicació d’autors de les Illes Balears a Alemanya. Coincidint amb la Fira de Frankfurt, Valentia presentarà una nova col·lecció: “Biblioteca Catalana Contemporània de les Illes Balears”. Els títols en alemany acaben de publicar-se: Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel, Joana E de Maria Antònia Oliver, Fins al cel de Pau Faner, Les llunes i els calàpets d’Antoni Vidal Ferrando, La ruta dels cangurs de Guillem Frontera, La ciutat dels espies indefensos de Rosa Planas, Terra Seca d’Antònia Vicens, Orient, occident: dues històries d’amor de Maria de la Pau Janer, Els jardins incendiats de Gabriel Janer Manila i L’avinguda de la fosca d’Antoni Serra. L’editor catalanòfil Alex Schönberger és el responsable de la col·lecció.

Acudir a les fires internacionals (tot i ser imprescindible) no serveix de gran cosa si no hi queda qualque pòsit útil. Si volem que les presentacions siguin efectives per als nostres creadors i per a les nostres indústries culturals, han de servir per obrir mercats.

Davant el raonat pessimisme sobre el futur de la novel·la catalana que expressaven enguany a la Universitat Catalana d’Estiu el valencià Víctor Gómez Labrado, el menorquí Pau Faner i el nord-català Joan Daniel Bezsonoff, només Albert Sànchez Piñol –el Woody Allen dels catalans com el batejàrem allà a Prada de Conflent- vessava optimisme. No debades, amb les seves novel·les “La pell freda” i “Pandora al Congo” ha batut tots els rècords de venda i de traducció als idiomes del món. No enganem ningú, emperò: aquest èxit és una ametla que s’ha assegut per la punta. De fet, conten que la seva novel·la més traduïda era a punt de ser retirada del mercat quan la sort li va arribar en la persona d’un editor nord-americà. Una vegada traduïda a l’anglès i llançada amb força al mercat dels EUA (un mercat blindat pel seu nacionalisme etnocèntric de 300 milions de lectors potencials), llavors a Europa també se li van obrir portes. Una cosa semblant li va passar a la literatura fantàstica de Joan Perucho, un escriptor mig bandejat de les capelletes barcelonines fins que, ja en plena maduresa, va aconseguir que li traduïssin a l’anglès alguns dels seus títols més coneguts. Raons del pessimisme? Doncs, Bezsonoff explicava que publicant a Perpinyà, el seus llibres no eren a Figueres, que està a 44 km. de ca seua; va haver d’aconseguir publicar a Barcelona perquè li fessin un poc de cas. Deien també que les dades de lectura no són gaire afalagadores: el nombre de lectors va minvant (el mercat anglès n’ha perdut un milió!), encara que el nombre d’edicions augmenti. Gómez Labrador acusava: Si al País Valencià hi ha qui discuteix la unitat de la llengua, a Catalunya hi ha qui ha discutit la unitat de la literatura catalana. Des del Principat algú replicava: - Si la literatura catalana és una, a què ve que cada territori enviï a Frankfurt la seva quota territorial, pesant aquest fet més que no el gruix de l’obra dels autors? Bé, qui fa aquesta crítica no l’afina del tot: la Generalitat valenciana s’ha negat a participar en l’esdeveniment de Frankfurt i una vegada més s’ha girat d’esquena als seus propis autors, els que escriuen en valencià (català de València). Tant és així que han hagut de ser els ajuntaments de Sueca, Gandia i Morella, afegint-se als seus esforços de les Universitats i de l’Associació d’Editors, els que han assegurat una presència valenciana digna.

No hi ha res més vinculat al poder polític que l’idioma. Sense els mecanismes d’un Estat, la literatura catalana ho té més difícil que la búlgara, l’eslovena o l’estoniana, que ja és dir. Primer, hauríem d’aconseguir un mercat interior prou potent perquè, si més no, els nostres creadors més reeixits gaudissin del favor d’un públic. S’ha d’acabar amb l’estúpida fragmentació autonòmica (que només interessa als enemics del català) i afavorir, en canvi, les xarxes de distribució i la intercomunicació. D’altra banda, no sols necessitam que les editorials funcionin amb professionalitat i competència (a les Illes en tenim exemples molt meritoris) , sinó també que les institucions impulsin la lectura amb campanyes potents des de les grans empreses de comunicació de masses. Les subvencions públiques, a criteri d’alguns, els doblers invertits per les institucions en l’edició de llibres haurien d’anar dirigits al darrer tram de la cadena productiva: a la difusió i a la promoció de la lectura.

(Publicat al Diari de Balears, 21/9/07)