AQUELLS TEMPS DE CANVI
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 9 Set, 2007Fa tres anys la revista El Temps dedicava un ample reportatge al tema de la Transició del franquisme a la democràcia. A un quart de segle de distància –també a mi, entre moltes d’altres persones - em demanaren quin balanç feia del procés històric que es va batejar com a “transició democràtica”? Quins van ser els encerts i quines les errades?
Reconeixent que les meus opinions no tenen l’interès d’altres, que en van ser protagonistes destacats, tanmateix em plau de recuperar-les com a testimoni personal quan aquest estiu podríem haver commemorat el trenta aniversari de les primeres eleccions democràtiques. La mort recent de Josep Moll i Marquès m’hi ha fet pensar. En Pep l’any 1977 no feia gaire que havia arribat d’Alemanya i es presentà com a candidat al Senat per Menorca en el PSOE. Reconec que als que treballàvem en la candidatura unitària menorquina (que ajuntava l’oposició antifranquista, des de demòcrates de centre fins als partits d’esquerres PSM, PCIB, PTE, MC…) l’aterratge d’en Moll no ens va caure gens bé. Val a dir que el PSOE-(Històric) també s’hi presentava, però abans d’arribar a les urnes el seu candidat, Josep Caules, es va retirar per no dividir més el vot. El nostre candidat per “Menorca. Democràcia i Autonomia”, el recordat Antoni Anglada, va quedar a menys de cent vots d’aconseguir l’escó al Senat, que va ser per a l’ucedista Guillermo de Olives. Una anàlisi no partidista entenia que amb el miler de vots que Josep Moll havia obtingut a l’illa, les esquerres haurien pogut no sols guanyar l’escó al Senat sinó també, en conseqüència, “dirigir” el procés autonòmic menorquí des de la presidència de l’Assemblea Autonòmica i des de la presència a les instàncies parlamentàries. No cal dir que, a trenta anys vista, la nostra ingenuïtat era més gran que la muntanya del Toro, on per cert es signà un Pacte que després els dos partits hegemònics llavors (UCD i PSOE) no van tenir gaire en compte a l’hora de fer l’Estatut. Amb els anys que duim d’institucions democràtiques, el Senador per Menorca –una figura que valoràvem tant aleshores- s’ha demostrat, en general, tan poc rellevant com ho és la mateixa institució on s’ubica. I la qualitat democràtica i el grau d’autonomia que tenim és la que és. Vull dir, suaument, que és manifestament millorable.
Tanmateix, la meva consideració de la persona d’en Pep –fruit del prejudici que explicava el moment electoral del 1977- es va anar transformant en respecte i amistat quan vaig tenir la sort de conèixer-lo en l’etapa de diputat al parlament balear. Representava dins el PSOE balear la cara més autonomista i compromesa amb la cultura i la llengua catalana, i més d’una vegada he pensat que les posicions centralistes del seu partit el devien neguitejar força, tot i que ell sempre defensava la militància en un partit estatal amb raons d’eficàcia (?). Les seves intervencions parlamentàries –habitualment era portaveu en temes de cultura, entre d’altres- destacaven pel seu rigor i pel respecte a l’adversari polític (la qual cosa no era poca cosa atès el que sovint havíem de sentir a la sala de les cariàtides!).
La transició a la democràcia va comportar per a molts de la meva generació un cop de timó consistent a deixar de fer país per passar decididament a fer política. Com a conseqüència, es va passar a descarregar en les diferents administracions moltes de les tasques que anteriorment havia assumit la societat civil. Calia, per tant, accedir-hi i treballar per canviar les coses.
Pens, com ja s’ha escrit, que l’estratègia de l’Estat, des de l’anomenada Transició, ha perseguit tres objectius: a) homologar els sistema polític amb les democràcies europees; b) incloure l’economia espanyola dins els canals internacionals i, c) acabar des del nacionalisme espanyol amb els “problemes” nacionalistes de l’Estat, principalment el basc. A hores d’ara ja ha assolit els dos primers objectius, i pel que fa al tercer, l’objectiu no ha estat de cercar la justícia, sinó d’extirpar el problema. Encara no se n’ha sortit, però.
Vist a distància, la Transició va ser en gran mesura l’hora dels camaleons; el poder es transformava en ell mateix, mentre que els qui van lluitar contra la dictadura s’han de sentir avui en bona part decebuts: som hereus d’un temps de dubtes i renúncies: la monarquia –l’art. 56 de la C.E-, la bandera, el dret d’autodeterminació de les nacions, la federació dels Països Catalans -art. 145 C.E-, la preeminència del castellà damunt el català a casa nostra, el “café para todos” o sia disset “comunidades autónomas”, etc. Però també som hereus de notables encerts: la democràcia com a sistema i com a Estat de Dret, que no és poca cosa; l’inici d’un procés cap a l’autogovern que mai no es pot tancar, perquè l’autonomia, personalment i col·lectivament concebuda, sempre admet un més enllà. Per açò, maldar de tancar la possibilitat de culminar la Transició en un Estat de les autonomies que només reflecteixi una mera descentralització administrativa, com volia el govern del PP, és un greu error. El govern de Rodríguez Zapatero no hauria de perseverar en aquest error i reconèixer amb totes les conseqüències l’existència de realitats nacionals més enllà d’unitats administratives, anomenades autonomies… Haver comès errors en el passat no pot ser mai l’excusa per seguir cometent errors en el futur. També és ver que algunes coses importants canviaren i mai més res no va ser igual que abans.
El panorama actual ofereix un magre balanç de reforma estatutària i els canvis constitucionals hauran d’esperar Déu sap quan. Quan em demanaven sobre els canvis i les reformes i els seus límits, llavors ho veia així: - Els canvis que el govern vol introduir no són precisament els més importants que calen. Si tot es queda a esmentar les comunitats autònomes, fer referència a la UE, modificar el Senat i anul·lar la disposició sexista en la successió a la Corona, serà com un clàssic de Shakespeare, “Molt soroll per no res”. Posats a fer, caldria que posar límit constitucional al joc brut del govern central, que ha anat recuperant competències ja transferides per la via de les lleis de bases i per la de la coordinació i l’ “harmonització”. S’han de reconèixer explícitament els aspectes simbòlics, lingüístics i culturals que implica acceptar la realitat plurinacional de la democràcia espanyola. Establir mecanismes de fidelitat entre els diferents nivells de govern, procediments estables i no només remetre a conferències de representants autonòmics entorn al ministre de torn o bé a la Cambra Alta. Revisar la composició del mateix Tribunal Constitucional, art i part en el model que el Govern central impulsa. Caldria modificar altres coses que són hipoteques de la Transició: sistema electoral, finançament, règim local, poder judicial. I naturalment acabar amb l’essencialisme ranci que es desprèn del Títol Preliminar. Però això és impossible si no es canvia, i molt, la correlació de forces política tant a les institucions estatals com a l’interior dels Països Catalans. A les limitacions pròpies d’una UE assegurada en els pilars dels Estats i d’un Estat espanyol històricament centralista i hostil a uns plantejaments de convivència justa, afegim que l’autèntic límit rau en la colonització que ha estat mentalment assumida per amplis sectors del nostre poble.
Per acabar em demanaven sobre si aquestes reformes legals obririen el camí del que seria la “segona transició”. Però vista la paràlisi actual, tot queda pendent. El pitjor seria que quedàs en fum de formatjades. Sobre el clixé de “segona transició”, com totes les etiquetes pens que resulta empobridora. També dependria, és clar, de quines reformes legals es fessin. Certament, si són com les que el poder ens anuncia, poca cosa traginarà l’ase dins les seves beasses. Però si hem de transitar cap a nous objectius de perfeccionament de democràcia, tan amenaçada actualment per retallades subtils o descaradess, jo no parlaria d’ “una altra” transició, si més no com aquella que ara recordam. Fer memòria no és mirar endarrere, sinó un exercici per mantenir viva l’alerta i encarar un futur on creim que els ciutadans dels Països Catalans (com els de les altres nacions de l’Estat i del món) tenim dret a ser-hi si així ho volem. Per tal de fer aquest trànsit permanent, fora bo, tal volta, recuperar part d’aquella efervescència política en què sembla que tot estava per fer i tot era possible. Vull dir que somiar el país que volem no és perdre el temps en utopies, sinó el punt de partida necessari per a qualsevol programa d’acció transformadora.
(Publicat al Diari de Balears, 7 de setembre de 2007)
Joan:yo,la decepción mas grande que tengo, es ver como se alimenta el olvido o se intenta hechar tierra, al gran esfuerzo que hicieron muchas personas en la conquista de la libertad y la democracia.
Es una lastima ver como se inventa un nacionalismo español,para tener enemigo y justificar una radicalización nacionalista basca y catalana,que pretenden conseguir precisamente lo que critican.
¿Para eso crecieron flores en las calaveras de los republicanos del 36 y del 75?