El tren que fins ara l’Estat espanyol li negava, perquè ha prioritzat una visió radial i centralitzada (F. Gonzàlez: Madrid-Sevilla; J.M.Aznar: Madrid-Valladolid; després Madrid-València, i finalment Madrid-Saragossa-Lleida-Barcelona…). Algú amb ironia ha dit que es tracta de dissuadir valencians i catalans que es relacionin i convidar-los a la força a viatjar amb submissió cap al centre peninsular, que és on hi ha els museus. El ministeri de Foment no ha previst construir el tram de TGV que ha d’unir Castelló amb Tarragona fins a l’any 2020. Mentrestant, sembla que en tenen prou connectant Madrid amb França i amb València. Els empresaris més dinàmics i emprenedors (redundància) de la comunitat valenciana es fan enfora, però, de les neures blaveristes i anticatalanes dels qui els governen perquè saben que avui, i encara més en el futur, les condicions naturals similars, que demostrava l’agricultura i el comerç a principis de segle passat, troben la seva expressió a través dels clústers industrials, tecnològics i de telecomunicacions. Aquestes condicions fan que els miralls puguin aprendre els uns dels altres. Per explicar-ho millor el periodista informava que “algunes de les més de 300 multinacionals de butxaca catalanes tenen fàbrica, a més de la Xina o el Marroc, a València. Empreses d’alta tecnologia del polígon industrial de Paterna fan la integració dels seus productes a Barcelona”. I encara un altre exemple d’emmirallament: el tràfic marítim que passa pel triangle de la mar blava (Catalunya - València- les Illes) és similar al moviment de Ciutat del Cap i pot rebre moltes lliçons d’enllà a Sud-àfrica, o també de Califòrnia o d’Israel en podrien aprendre els nostres ports mediterranis.

En llegir la columna d’Almendros, em va venir el record d’una lectura que vaig fer l’hivern de l’any passat: “La pàtria llatina” (IME i PAM, 2006), de Nicolau M. Rubió i Tudurí, traduït del francès i prologat magníficament per Josep M. Quintana. Vet aquí que les noves dinàmiques econòmiques europees posen d’actualitat algunes de les intuïcions del projecte utòpic d’aquell polític i escriptor català d’origen menorquí, el qual en plena Segona Guerra Mundial somiava una pàtria mediterrània unida pels camins de la llibertat i de la democràcia front al fracàs dels totalitarismes. Quintana ens fa avinent que la utopia mediterrània de Rubió era una via per donar a un catalanisme que, ahir com ara, malda de trobar un acomodament (un encaix) dins l’Estat espanyol a partir d’una concepció oberta i original d’Europa. L’arquitectura política de Rubió optava per un federalisme cooperatiu que renunciava , per una banda, al separatisme i, per una altra, al nacionalisme espanyol, que respon a una concepció petita i empobridora de la realitat europea. Del nacionalisme espanyol, l’autor en deia “la fórmula visigòtica de Madrid”, de resultats absolutament estèrils.

Deixant a part les cabòries noucentistes de civilitat, llum, ordre racional, seny, etc. –Narcís Comadira ha explicat a bastament que no hi ha un sol mite noucentista, sinó que aquest es presenta diversificat i amb peculiaritats pròpies a cada lloc -, em sembla que el mediterranisme que Nicolau Rubió teoritza en el seu assaig presenta algunes idees - força ben practicables.

En primer lloc, constata que no cal esperar res de les Administracions tradicionals dels Estats i basa les seves esperances en les forces vives, no oficials, més dinàmiques de la societat per tirar endavant els projectes engrescadors. Clar que, per fer açò, convé molt que els ciutadans s’agrupin en entitats socialitzadores, grups on els membres respectius es solidaritzin entorn a uns valors compartits.

En segon lloc, entén la pàtria llatina com a “una frontera contra la barbàrie”. Quin serà el primer Estat que abandonarà les roderes del carro dels ‘bàrbars’?, es demana Rubió. Una pàtria llatina com a una identitat supranacional construïda (no diuen que les tradicions culturals són inventades de nou constantment?) damunt uns valors. Quins valors? Doncs, els que es contenen en els drets humans universals: no sols els de la declaració de 1948; avui hi afegiríem els drets i obligacions lligats a la diversitat cultural i al respecte medioambiental, i el principi de justícia, que passa per interioritzar una premissa, la que diu que cadascú té obligacions envers l’altre. Açò és una ètica que s’expressa en deures abans que en drets o, si més no, en una correlació clara entre drets i deures. “D’aquesta manera, s’entén que aquesta ètica pot demanar, com a deure, la renúncia a un dret propi quan, l’ús d’aquest dret, comporta, a l’altre, un prejudici clarament major que el que causaria, al primer, la renúncia al seu dret –ha escrit el metge i teòleg Joan Carrera (“Identitats per al segle XXI”, 2007), el qual, tanmateix, matisa que “aquesta renúncia d’un dret propi ha de tenir en compte la consideració de si aquesta renúncia pot comportar que d’altres perdin, de forma no voluntària, aquest dret.”, perquè “si fos així, es posarien en perill en l’àmbit dels drets col·lectius, els drets de les minories enfront dels drets de les majories, i, en l’àmbit dels drets individuals, els drets dels més febles o dels més desfavorits. Aquests deures esmentats existirien amb els ‘altres’ i amb els ‘futurs altres’.

Assentem açò en el ben entès que no existeix una identitat només ciutadana, sinó que els reconeixements personals i col·lectius admeten els cercles concèntrics, no excloents: hom pot sentir-se molt d’aquí, molt illenc, però també moltes altres coses fins al compromís amb el món o el cosmopolitisme. Advertim, tanmateix, que sovint es pren per universal allò que és majoritari (que sol identificar-se amb els patrons occidentals).

Per últim, Rubió i Tudurí, en formular el seu ideal, l’amaneix amb un pessic de sal ‘odisseica’ a l’estil del grec K. Kavafis: “no és arribar allò que compta, sobretot en la vida dels homes i dels pobles. Viure és tenir un objectiu, avançar vers ell”.

(Diari de balears 24 d'agost de 2007)