La imatge dels fars sempre sol dur connotacions metafòriques. Evoquen el sentiment de soledat. Són alterosos, agrests i, desafiant els embats dels temporals, tenen un punt d’altivesa romàntica.

Però la seva funció era vital en els viatges marítims. Situats a punts ostensibles de la costa o en esculls, la seva llum esdevenia senyal i guiatge. No és estrany que aquests indrets hagin tingut una forta presència literària. Record El far de la fi del món, l’obra de Jules Verne que, de jove, em va fer viatjar al sud de l’Argentina, a la Isla de los Estados, a la Tierra del Fuego, on l’aventura ens duia a un món de bons i dolents, que eren els pirates. Els Phares, en el poema de Charles Baudelaire, són els noms propis de pintors (Rubens, Leonardo, Rembrandt, Miquel Àngel, Watteau, Goya, Delacroix...) que van exercir de sentinelles il·luminant mil ciutats. A la badia d’Alexandria hi va haver una torre, que els vespres encenia un foc al cim, la qual va donar nom a aquests elements de suport nàutic. Era a l’illa de Pharos i d’aquí l’apel·latiu.

A Menorca, n’hi va haver set fins que la transformació -en llum portuari (1912) i després en radiofar (a partir de 1961)- del que hi va haver, entre 1852 i 1912, a l’indret del castell de sant Felip, a l’entrada del port de Maó, en va deixar sis. Un és a la part septentrional de la boca del port de Ciutadella i dóna nom a un antic nucli d’estiueig –Sa Farola-. És curiós: també trobam anomenats així el barri marítim de la Geltrú (Garraf), sector del costat del far de la desembocadura del Llobregat, a Cullera, a Alacant, a Santa Pola… “Farola”, però, és nom que comença a comptar a partir de la segona meitat del XIX, precisament quan es construïren els fars actuals. Idò, a partir de sa Farola (per antonomàsia) de Ciutadella (1860), fent la volta a l’illa i girant primer cap al nord trobarem les de punta Nati (1913), sa Cavalleria (1857), Favàritx (1922), l’illa de l’Aire (1860), i al final de la volta, la del cap d’Artrutx (1858). Cadascun té unes peculiaritats que el distingeixen de tots els altres: de nit, són les característiques de la llum (color, període, ocultacions, pampallugueigs, etc.) i de dia, les de la construcció (forma, material, color de l’edifici, etc.).

Ferran Ramon-Cortes ha publicat recentment “L’illa dels 5 fars”, on cadascun dels fars menorquins (n’exclou el del port de Ciutadella) li revela un missatge únic i irrepetible, que es correspon a cada una de les cinc claus de la comunicació. L’editorial La Magrana acaba de publicar-ne un altre referit a la costa peninsular catalana: “Els fars de Catalunya”, l’autor del qual és Marc Soler. Soler informa que aquests van ser construïts durant el regnat d’Isabel II a mitjans del segle XIX, que eren obres d’enginyeria, però avui han fet ja la seva funció perquè la tecnologia els ha superat. En qualsevol cas, és segur que la seva esvelta imatge literària mai no podrà ser substituïda per, posem per exemple, un radar.

Aquests fars formen part inseparable del paisatge menorquí. El 26 de setembre de 2005 un acord del ple del Consell Insular va declarar-los Bé d’Interès Cultural i així incloure’ls en el Catàleg Insular del Patrimoni Històric. D’aquesta manera, es pretenia exercir la potestat d’informar els projectes d’ús d’aquests edificis, encara que la propietat continua sent d’Autoritat Portuària. Dos anys després sembla ser que aquella declaració no és ferma perquè aquesta creu que el CIM va envair competències seves. Llàstima, perquè, segons em diuen, el Pla Especial d’Usos, que va promoure el govern, no consta que hagi estat aprovat definitivament. Dia 20 del mes de juny passat, la premsa anunciava que l’IBISEC del Govern balear ha tret a concurs les obres de reforma del far de Cavalleria per convertir-lo en un camp d’aprenentatge d’educació ambiental, fruit d’un conveni entre l’ajuntament d’es Mercadal i les conselleries de Medi Ambient i d’Educació i Cultura, la qual cosa és una bona iniciativa. Em consta igualment que a qualque calaix de l’ajuntament de Ciutadella hi ha una proposta per al de punta Nati (dins el projecte que va elaborar un equip amb n’Eduard Delgado, de l’empresa Interarts); seria interessant recuperar-lo.

En anglès lighthouse, recorda el fet que la llum ve d’una casa i que en aquesta casa hi vivia, temps era temps, una mena d’eremita laic, el faroner, un solitari a qui devia agradar viure en aquell indret allunyat sovint dels nuclis de població. Precisament, en relació a l’activitat dels faroners o farolers de Menorca, m’ha duit a parlar d’aquest assumpte un text de Ramón Salaberria Lizarazu (“Las bibliotecas de Misiones Pedagógicas: medio millón de libros a las aldeas más olvidadas”) publicat al catàleg de l’exposició “Misiones Pedagógicas, 1931-1936”, un llibre, magnífic per la presentació i pels continguts, editat per la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2006:

“La mayor parte de las bibliotecas de Misiones Pedagógicas se ubicaban en la escuela, aunque no fueron pocas las que se instalaron en los ayuntamientos. En un caso u otro, eran de carácter público, abiertas a toda la población. Otras bibliotecas, en menor número, también se distribuyeron, a petición, entre casas de beneficencia, Casas del Pueblo y otras sociedades obreras, sindicales y culturales.

“Los fareros de Menorca solicitaron, y consiguieron, una biblioteca de Misiones Pedagógicas. La depositaron en el Faro de Caballería, y los libros circulaban entre los diversos faros de la isla. En 1940, María Muñoz, jefa de la Biblioteca Pública de Mahón, recibió una circular en la que se le solicitaba que retirara algunas obras de esta biblioteca cuyos autores y títulos se proporcionaban en lista adjunta, “que serían sustituidas por otras más en consonancia con los tiempos actuales”. Pasados dos meses, María Muñoz escribía a las autoridades: “Cumplimentada esta petición, se remitieron unas cincuenta obras, entre las que había las novelas de Blasco Ibáñez y Pérez Galdós y otras de carácter político, sin que hasta la fecha se haya tenido noticia ni del envío ni de la sustitución de las obras remitidas. Ha quedado reducida esta biblioteca a unos cuarenta y cinco volúmenes del antiguo Patronato y unas cuarenta novelas sin valor literario alguno procedentes de donativos particulares” (pp. 312-314).

Què havien de ser substituïts? Cremats al més pur estil Fahrenheit 451! Blasco Ibáñez i Pérez Galdós: quin perill! Així consta a l’ofici de María Muñoz a l’Archivo General de la Administración a Alcalá de Henares (Madrid).

Fossin o no faroles, als ciutadans se’ls va escapçar d’arrel la possibilitat d’acudir a una biblioteca, d’informar-se, de formar-se, durant molts anys, durant dècades. Per a l’autor del text, i per a mi també, fou massa temps: “...en 1975, las bibliotecas públicas española no llegaban a prestar ni un libro al año para cada cinco habitantes. Ése fue el objetivo desde el primer momento. Una orden del 4 de septiembre de 1936 de la Junta de Defensa Nacional, considerando que “la gestión del Ministerio de Instrucción Pública y especialmente la Dirección General de Primera Eneñanza, en estos últimos años, no ha podido ser más perturbadora para la infancia”, pues, “cubriéndola con un falso amor a la cultura, ha apoyado la publicación de obras de carácter marxista o comunista, con las que ha organizado bibliotecas ambulantes y de las que ha inundado las escuelas , a costa del Tesoro Público, constituyendo una labor funesta para la educación de la niñez”, dispone que “por los gobernadores civiles, alcaldes y delegados gubernativos se proceda, urgente y rigurosamente, a la incautación y destrucción de cuantas obras de matiz socialista o comunista se hallen en bibliotecas circulantes de las escuelas”. Esta orden autoriza a los inspectores, bajo su responsabilidad, a que se usen únicamente obras cuyo contenido “responda a los sanos principios de la religión y moral cristiana y que exalten con su ejemplo el patriotismo de la niñez”. (p. 315)

Així doncs, el llibre tornava al format de catecisme –comenta Salaberria. Hi ha qui enyora molt aquells temps en què uns quants dictaven “los sanos principios” i es postulaven com a missioners per exaltar “el patriotismo de la niñez”.

(Publicat al Diari de Balears 10 d'agost de 2007)