En la moderna historiografia espanyola el nom de Paul Preston no necessita presentació. S’ha guanyat una fama ben merescuda com a especialista del període comprès entre la Guerra Civil i de la Transició a la democràcia. Entre les seues obres destaquen La Guerra Civil espanyola, La república asediada, Las tres Españas del 36 i Franco: Caudillo de España. Aprofitant aquests dies de juliol en què es compleixen setanta-un anys del cop d’Estat contra el Govern de la II República i de l’esclat de guerra civil que desfermà, he pogut llegir amb interès que no et deixa defallir el mig miler de pàgines del llibre amb què Preston guanyava l’any passat el Premi RamonTrias Fargas d’assaig, Idealistes sota les bales (Proa, 2007).

Es tracta d’un estudi fortament documentat sobre el paper que van desenvolupar durant la Guerra Civil espanyola i fins i tot després del seu final, periodistes, intel·lectuals i literats que van sentir l’atracció per un dels episodis de major impacte en l’opinió pública mundial durant el segle XX i que va tenir com a focus d’atenció aquella tragèdia espanyola.

Seguint l’estela del seu mestre Herbert Rutledge Southworth, a qui Paul Preston dedica el seu ingent treball, l’autor posa tot el seu coratge intel·lectual i la seua professionalitat d’historiador a desfer malentesos, interpretacions malèvolament esbiaixades i manipulacions de propagandistes tendents a enterbolir la veritat dels fets esdevinguts aquells llargs mesos en què la batalla contra el feixisme mundial es lliurava en aquest racó d’Europa. D’altra banda, el tema de la Guerra civil continua generant pàgines i pàgines de literatura i apareix com a una ferida que no es vol tancar.

La presència a l’Espanya resistent, i en concret al Madrid assetjat per les bombes “nacionals”, de grans figures literàries mundials com els nordamericans Ernest Hemingway, John Dos Passos, Josephine Herbst i Martha Gellhorn; els britànics W.H. Auden, Stephen Spender i George Orwell o els francesos André Malraux i Antoine de Saint Exupéry, il·lustren a bastament del sentiment suscitat per aquella contesa bèl·lica, on les ments més lúcides del moment van saber què s’hi jugava. No hi ha dubte que Preston sent una profunda admiració per molts dels corresponsals de guerra que van anar a donar testimoni del que veien i que després del que hi van veure, van creure que lluitar per la República espanyola era lluitar per la supervivència de la democràcia i de la civilització davant l’assalt del feixisme. “Gràcies en part als corresponsals, milions de persones que sabien ben poc d’Espanya van arribar a sentir, en el fons del cor, que la lluita de la República espanyola per sobreviure també era, d’una manera o altra, la seva lluita. Les seves experiències els van portar a una profunda frustració i a una ràbia impotent davant la complaença cega dels polítics de la Gran Bretanya, França i els Estats Units, i van intentar comunicar per tots els mitjans al seu abast allò que van veure, la injustícia que patia la República, abandonada indefensa i llançada als braços de la Unió Soviètica, perquè les potències occidentals, curtes de mires, van adoptar una política de no intervenció. Sentien, com expressava Martha Gellhorn, que “les democràcies occidentals tenien dues obligacions dominants: havien de salvar el seu honor ajudant una democràcia jove i atacada i havien de salvar la seva pròpia pell lluitant contra Hitler i Mussolini alhora, a Espanya, en lloc d’esperar fins més tard, quan el cost del patiment humà seria inimaginablement més alt”.

Una consideració especial mereixen a l’hispanista les personalitats de Jay Allen, Luois Fischer, Mikhaïl Koltsov, George Steer, Henry Buckley i Herbert Southworth. Darrera cadascuna d’aquestes biografies hi ha una aventura humana d’una gran densitat vital no exempta de trets tràgics, les quals són apassionants de llegir. En canvi, no fa gaire referència a George Orwell “les memòries del qual sobre un breu període a Espanya han donat molt de consol a aquells que volen afirmar, ja sigui des de l’extrema esquerra o des de l’extrema dreta, que, de la derrota de la República espanyola en va ser més responsable Stalin que Franco, Hitler o Nevill Chamberlain”. Certament, Stalin agafa en les pàgines de Preston la dimensió de paranoia assassina que el va caracteritzar (Koltsov pagà amb la vida la brillantor de la seva intel·ligència!); però les principals figures polítiques mundials del moment queden igualment mal parades: el socialista Léon Blum, que presidia el govern del Front Popular francès i “que es posava a plorar quan li recordaven que si la República espanyola era esclafada, la resta d’Europa serien les següents”; el conservador britànic Chamberlain, la voluntat no intervencionista del qual responia a un patètic posicionament classista, a una antipatia pels trets obreristes del govern republicà i no sols a una actitud covarda davant Hitler, un cas d’evident miopia que compartia amb els seus col·legues Blum i Roosevelt. Quan Jay Allen aconsegueix per fi entrevistar-se amb el president dels EUA per fer-li avinent que l’estaven mal informant els lobbies de pressió del seu país perquè donàs l’esquena al govern legítim d’Espanya, la resposta de Franklyn D. Roosevelt no pot ser més cínica i lacònica: -“Sr. Allen, no el sento”, com un qui diu faci de cridar més que els altres. Com si la política hagués de tenir en compte no la justícia de cada causa sinó el circ mediàtic que cadascú fos capaç d’orquestrar!

A l’Estat espanyol d’avui, el llibre de Preston pot interessar el lector per molts motius diferents. Resulta sagnant comprovar com determinada premsa europea i nord-americana “ben pensant” i d’ordre manipulava els continguts de les cròniques que enviaven els corresponsals des dels llocs dels fets, tot fent bo el tòpic que diu que de les guerres la primera víctima és la veritat. Henry Buckley, catòlic practicant –igual que va succeir en part a George Bernanos amb “Els grans cementeris sota la lluna” de Mallorca- veia flaquejar la seva fe a causa de l’hostilitat de la dreta catòlica envers la República i comentava: “Per molt que em disgustés la violència de la turba i la crema d’esglésies, tenia la sensació que a Espanya la gent que professava més obertament la fe catòlica eren els qui més culpa tenien de l’existència de masses analfabetes i una economia nacional gastada. La seva humanitat entrava en conflicte amb la fe religiosa”. Aquests mots fan pensar, per la seva similitud, en l’amarga i sàvia reflexió de Francesc de B. Moll en analitzar a les seves memòries el salvatgisme que la Guerra Civil va desfermar a banda i banda i les responsabilitats respectives (vid. “Els altres quaranta anys”, p. 36). Gràcies a Buckley el món va tenir notícia de la brutal repressió perpetrada a Badajoz l’agost del 36 per Queipo de Llano, una carnisseria de 5000 civils. Les pàgines d’aquest corresponsal de guerra, casat amb una catalana i que va viure a Espanya una volta acabada la guerra, són plenes de ràbia quan relata l’abandonament fins a l’extenuació i la mort dels refugiats a la frontera francesa i compara el seu estat amb la protecció que les autoritats donaren als béns del patrimoni artístic camí de la frontera, la qual cosa el duia a fer una agra reflexió sobre el concepte de cultura. Tampoc no es pot passar per malla l’entrevista de Jay Allen a José A. Primo de Rivera dies abans que fos afusellat, ni la feina de George Steer, defensor de les nacions petites aixafades per la bota imperialista (a Abissínia, Finlàndia, Euskadi…). Steer és l’autor d’un llibre (The Tree of Gernika) fonamental per desfer la complexa trama de mentides ordides pel franquisme entorn al bombardeig de la ciutat símbol del basquisme.

A tots dos bàndols els corresponsals estaven exposats al perill de les bombes i dels franctiradors, però les seves cròniques s’exposaven també al perill dels controls censors, que a la zona rebel suposava directament la pena de mort. Tanmateix, Preston, com a historiador, no ignora que els periodistes de vegades es podien deixar endur per l’omnisciència del seu ofici desdibuixant la distinció entre observació i deducció, prova i rumor. Els fets no sempre són fiables, els judicis de vegades són precipitats…

Publicat a Diari de Balears, 27 de juliol de 2007