Alguns diaris han duit dilluns unes pàgines publicitàries en què es diu que «Demà la vida serà millor que avui». Qui ho diu assegura que «res no ens preocupa tant com el futur dels nostres fills» (i tatxa ostensiblement el prefix «pre» de «preocupa»). Passant full, veig que ho diu Acciona i que el seu compromís és de reduir l'1% del CO necessari, diu, per frenar el canvi climàtic en el món. Assegura Acciona que és líder mundial en energies renovables, etcètera. I en acabar, el missatge accepta el repte: «...potser no ho tindrem fàcil, però el que no tenim és temps per perdre».

Sovint es confon medi ambient amb conservació de la natura (entesa com la defensa d'un equilibri ecològic inamovible i suposadament perfecte, que cal protegir de la societat de consum). Però diuen els experts que l'autèntic medi ambient es basa en la relació psicològica entre naturalesa humana i l'entorn en què es desenvolupa. Ambdós conceptes evolucionen conjuntament i interaccionen. Per tant, una defensa del medi ambient basada en la conservació de la natura és pur maquillatge, i una defensa de la natura basada en la burocràcia administrativa és... una d'aquestes activitats no productives que la societat de consum promou perquè el sistema funcioni.

L'estiu de l'any passat, la Fundació pel Desenvolupament Sostenible del Govern de les Illes Balears va desenvolupar per segon any consecutiu uns anomenats «tallers verds» amb l'objectiu d'«incidir en la necessitat de preservar el medi ambient» (premsa menorquina de 12/8/06). Una carpa «verda» s'anava instal·lant cada dia a una platja diferent i allà es dava l'oportunitat als banyistes de rebre informació i joc per al fillets d'entre 3 i 12 anys, que eventualment fossin damunt l'arena des de les 10 del matí a la 1 del migdia i de les 3'30 fins a les 6'30 del capvespre. Gorres, manualitats, llapis de colors i còmics i festa de disfresses davall una barraqueta a la platja amb monitors educadors contractats...), tot amb el lloable propòsit d'inculcar el valor de les tres R (reduir, reutilitzar i reciclar) i de sensibilitzar-nos sobre la necessitat de no fer malbé («no tudar») les bondats de la natura. Molt bé. Mentrestant, el govern que ha fet les grans autopistes a Mallorca i a Eivissa, que ha potenciat sense fre el consum del territori i de les energies no renovables, que ha endeutat la Comunitat fins a límits mai no vists (l'oposició malvada denunciava que era prop d'un bilió de les antigues pessetes!) ha continuat impertèrrit i implacable el seu programa destructor.

Vet aquí, emperò, que la Conselleria del Medi tenia prou feina per demostrar que feia coses. El diumenge 4 de febrer de 2007 el noticiari d'IB3 mostrava com el president Matas, el conseller Ramis i un seguici nombrós, tots vestits d'excursionistes, fins i tot amb el garrot de plàstic de botiga d'esports, es disposaven a trescar per la muntanya d'Alcúdia pels entorns d'aquell campament anomenat de «La Victòria», que no sé si amb el canvi de règim va canviar de nom o encara té el que emprava quan el gestionava la OJE. Devien voler mostrar als teleespectadors balears la gran sensibilitat ecologista de qui, després de perdre el govern de les illes Balears i abans de tornar-lo a recuperar el 2003 (avui encara no sabem què passarà amb els pactes), va ser Ministre de Medi Ambient en un dels governs d'Aznar.

Quina és la relació psicològica que s'estableix entre l'individu i el territori? L'entorn on vivim influeix, sens dubte, en la configuració de la personalitat de cadascú. Aquesta influència es fa palesa en la nostra experiència individual. Aquella caleta dels meus dies d'infant, «Sa Caleta» per antonomàsia dels ciutadellencs de la meva edat, és per als de la meua generació un paisatge canviat on les vivències d'en primer ens són males d'entreveure. Ha canviat tant que difícilment hi podré reviure sensacions de gran intensitat de quan era al·lot. És així. A la novel·la Zalacaín el aventurero Pío Baroja descriu el desànim que corprèn el protagonista quan torna a les platges on havia jugat de petit i no les pot reconèixer: com que l'esperança de trobar-hi «aquelles sensacions» queda frustrada, es pot dir que per a ell aquell medi ambient està degradat. Però si un fillet en aquell precís moment hi està jugant, aquella platja serà el seu medi ambient propi. Al cap i a la fi, és clar que la Menorca que jo he conegut no és la que estan coneixent els fillets menorquins d'avui. I no estic jutjant el canvi.

El tema de fons, doncs, no seria tant l'estricta conservació de la natura sinó la relació mútua establerta entre les generacions successives i el medi ambient, una relació d'influències recíproques, que si volíem avaluar-la, hauríem d'analitzar en clau de qualitat de vida. Els economistes s'hi solen referir en termes de «cost d'oportunitat»: què hi guanyam i què hi perdem per aconseguir determinades fites i, per tant, és o no oportú d'assumir-ne els costos que es deriven de cada actuació. El seny diu que en qualsevol procés productiu s'han de valorar les pèrdues de recursos en funció dels preus de mercat de la detracció (ja sigui petroli, fusta o qualsevol altra matèria primera). L'economista Herman Daly va postular edesenvolupament sostenible, però les polítiques econòmiques s'obstinen a ignorar qüestions tan assenyades i que exigeixen pensar en termes de globalitat i no focalitzats en un aquí i ara massa locals i immediatistes.

Potser podríem aturar-nos un moment a pensar-hi, ara que els poderosos del món comencen a donar certa credibilitat a allò que els científics fa anys que estan advertint: que el canvi climàtic és irreversible i que està tenint uns costos brutals sobre l'economia i la salut de la humanitat sencera. I que les mesures previstes a Kyoto són totalment insuficients i així i tot, encara hi ha Estats molts poderosos del món que just ara comencen a considerar-les. Ara és hora, madò llora! Tenc por que no facem massa tard.

[Publicat a Diari de Balears, el 8 de juny de 2007]