Vint milions de documents històrics
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 27 Mai, 2007- El mes de gener d'enguany, després de 70 anys de litigis, es va constituir el patronat de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). L'Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix a la seva disposició addicional tretzena que «els fons propis de Catalunya, situats a l'ACA i a l'Arxiu Reial de Barcelona s'integren en el sistema d'arxius de Catalunya», mentre que «per a la gestió eficaç de la resta de fons comuns amb altres territoris de la Corona d'Aragó, la Generalitat ha de col·laborar amb el Patronat de l'ACA, amb les altres comunitats autònomes que hi tenen fons compartits i amb l'Estat per mitjà de mecanismes que s'estableixin de mutu acord». Precisament, aquesta disposició ha dut els governs autonòmics de les altres tres comunitats a interposar recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut català.
A primera vista, sembla que els molt honorables Camps, Iglesias i Matas amb aquests recursos defensen el que és propi de les respectives comunitats amb plena legitimitat de la representació que ostenten. Però a finals d'estiu de l'any passat alguns experts en arxivística van fer pública la seva opinió, segons la qual entendre que el nou Estatut de Catalunya s'apropia de l'ACA és una equivocació. Ja pel 1932 Antoni Rovira i Virgili assegurava que «se'n diu de la Corona d'Aragó seguint la vella pràctica d'anomenar d'Aragó una múltiple confederació o conjunt d'Estats on Catalunya era la principal força i la constant directora. Però, en realitat, l'Arxiu és, no solament de la Corona catalanoaragonesa, sinó el de l'època comtal catalana, anterior a la unió amb Aragó, època que va del segle IX a mitjans del segle XII, i és també l'Arxiu de l'antiga Generalitat de Catalunya. De més a més, s'han acumulat a les sales d'aquell edifici, que encara ostenta el senyal heràldic de la Generalitat, un gran nombre de documents, manuscrits i còdexs procedents d'institucions i organismes catalans, especialment de monestirs. I tot això no té res a veure amb Aragó, ni amb València, ni amb Mallorca, ni amb cap altra de les terres d'ençà i d'enllà de la mar que pertanyeren a la Corona».
De fet, i tal com saben els historiadors, no estaríem parlant d'un sol arxiu sinó de diferents arxius sota un mateix nom, un nom inventat a mitjans segle XVIII. Per tant, l'Associació d'Arxivers de Catalunya proposa una triple solució per a la titularitat i la gestió del fons. Un primer bloc documental, format per l'Arxiu Reial de Barcelona i els papers del Consell d'Aragó, com també altres fonts d'entitat menor i col·leccions, hauria de dependre del Patronat de l'ACA. Un segon bloc, integrat per fons com el del Mestre Racional, la Batllia General de Catalunya, la Intendència General, la Reial Audiència i la Governació General passarien a dependre d'un nou ens en què les comunitats valenciana, aragonesa i balear no tenen cap feina (i per tant no tenen perquè invertir-hi doblers!). I un tercer bloc -ordres religioses, protocols notarials i altres- serien traslladats a altres arxius catalans.
Aquest és el moll de l'os. Molts dels que protesten per la gestió de l'Arxiu no han dit res mentre el Govern espanyol no se'n preocupava o quan els seus mateixos governs l'ignoraven. Ha estat des de fa uns quants mesos enrere que, per obra i gràcia de la conjuntura política, han trobar en el cultiu de l'anticatalanisme, que dóna vots, un element més per afegir al foc de la crispació: una estratègia del Partit Popular en què sembla que tot val. És una pena que l'interès del Govern balear hagi estat únicament polític. Si de debò li interessa la cultura, certament ha de defensar la seva participació a l'Arxiu. Però participar no sols és opinar, sinó també posar recursos humans i econòmics per facilitar l'accés dels investigadors als documents, salvaguardar-los, digitalitzar-los...
Accessibilitat i difusió. Dins les anomenades «polítiques de la memòria», el Ministeri de Cultura acaba d'anunciar que ha penjat a la Xarxa més de vint milions de documents que es troben als arxius històrics (Arxiu d'Índies, el de Simancas, el de la Guerra Civil, el de la Corona d'Aragó, l'«Histórico Nacional», etc.) Una tasca important que just acaba de començar (fins a finals de 2007 s'incrementarà l'oferta per arribar als 28 milions d'imatges i 2'7 milions de documents) i que està bé per reconstruir la memòria històrica. Que es donin a conèixer per internet, un mitjà tan massiu avui i a l'abast de tothom, documents de valor incalculable és una bona notícia. I posa, a més a més, en evidència la creuada del PP, amb base operativa a Salamanca, contra el presumpte espoli d'uns papers, els quals, si és trobaven allà dipositats, era per l'obra d'apoderament del franquisme, que els havia robats als seus legítims propietaris. Per cert que, d'un total de quaranta mil arxius de titularitat pública i privada que hi ha a l'Estat espanyol, el de la Corona d'Aragó està datat com el més antic d'Europa.
[Publicat a Diari de Balears, el 25 de maig de 2007]
Emprar un canvi de denominació de l'Arxiu Reial de Barcelona, forçat pels borbons, ja ho diu tot. curiosament, els aragonesos no hi tenien el seus papers, que foren destruïts durant la Guerra del Francès, tot i que açò és una coincidència ja que podia haver passat a l'inrevés.
Sobta que "valencians" (entre comentes quan parlam en realitat de "levantinos") i balears se sentin una comunitat quan convé. Que la gent encara no ha après a distingir entre Regne d'Aragó i corona d'Aragó, és una evidència. Que a Menorca no tenim les coses clares, n'és una altra. Ho demostra el fet que coneixem com Alfons III qui en realitat hauria de ser Alfons II, car els "ordinals" es transmetien per línia paterna i, en aquesta, el Bataller (Alfons I d'Aragó) no hi ha cap Alfons.
El tema (conflicte) de l'Arxiu és molt diferent al
del de Salamanca. En aquest cas hi va haver un robatori i en el de Barcelona un replec de documents generats allà mateix.