Sigui entès humanisme en el sentit no de consolidar i afirmar allò que “nosaltres” sempre hem sabut i sentit, sinó més tost un mitjà per qüestionar, impugnar i reformular gran part d’allò que se’ns presenta com a certeses ja mercantilitzades, envasades, incontrovertibles i a-críticament codificades, incloent-hi els continguts de les obres mestres agrupades sota el nom de “clàssics”. No hi pot haver un veritable humanisme que tengui com a horitzó i límit la lloança patriòtica de les virtuts de la “nostra” cultura, del “nostre” idioma i de les grans obres mestres “nostrades”. Fer passar l’autobombo com a una mostra d’humanisme és com voler fer passar bou per bèstia grossa o, dit amb una expressió més menorquina, donar figues per llanternes.

Tanmateix, el llenguatge –i l’anàlisi del llenguatge- és el punt de partida dels humanistes. Edward Said (1935-2003), palestí professor de literatura anglesa i comparada a la universitat de Columbia (Nova York), pocs mesos abans de morir, va pronunciar un seguit de conferències, recollides en el llibre “Humanismo y crítica democrática” (Ed. Debate, 2006), en les quals reivindicava, entre altres coses importants per a la humanitat del futur, el retorn a la filologia. L’humanisme és el mitjà, potser la consciència, de què disposam per oferir aquest tipus d’anàlisi en darrer terme antinòmic o antagonista entre l’espai de les paraules i els seus diferents orígens i desenvolupaments dins l’espai físic i social –opinava Said-; que ens dugui des del text fins a la seu real de l’apropiació o la resistència, fins a la transmissió, la lectura i la interpretació; des de l’àmbit privat al públic, des del silenci a l’explicació i l’expressió, i a començar de bell nou fins que trobem altra vegada el nostre silenci i la nostra condició mortal.

Amb la campanya electoral en plena ebullició, llegim o sentim discursos, trames textuals, que no ens haurien de deixar indiferents, ans hauríem de considerar-los amb la prevenció natural de judicar críticament la posició dels seus autors. No cal dir que cap autor és sobirà absolut ni es troba al marge de la seva època, del lloc i les circumstàncies que hom viu. De forma que quan, per posar un exemple, na Rosa assegura que si ella és presidenta del Consell de Mallorca no vestirà ni actuarà amb els luxes i capricis de na Maria Antònia, no ens està dient que aplicarà una acció política més austera i rigorosa (per a açò el govern del qual ella ha format part ho hauria d’haver fet així i no és el cas), sinó que ens hem de creure que ella no és com l’altra. D’açò se’n diu campanya electoral? Es cerca l’espectacle del cos a cos com a una lluita lliure en què tot val, es pot colpejar en les parts més baixes si així es fa més mal a l’oponent. Els debats entre els candidats que opten als escons d’una institució, si és que encara se’n fan (a Menorca, certament sí), gairebé esdevenen sengles monòlegs, on cadascú diu el que té preparat, segons el manual, i no s’hi deixa marge a la dialèctica d’idees. Deu ser per açò que els debats electorals es semblen tant al teatre de l’absurd. En aquest teatre els diàlegs no intercanvien punts de vista amb possibilitats de modificar posicions prèvies o prejudicis. No hi ha el joc de les preguntes i respostes, sinó una lluita –un agon, en diuen els especialistes- entre protagonista i antagonista. Els personatges no escolten, sinó que senzillament van oint per saber quan podran tornar a imposar els propis monòlegs.

Els tribunals espanyols, en aplicació d’una legislació força qüestionable des del punt de vista democràtic, acaben de deixar fora de la cursa electoral un segment considerable de la societat basca tot il·legalitzant les formacions de l’esquerra abertzale. Doncs bé, Rajoy continua amb el seu discurs que acusa el govern del PSOE d’haver cedit al xantatge d’”Etabatasuna”, com si res no hagués passat. I, al seu torn, Rodríguez Zapatero continua parlant del seu tarannà dialogant per dur la pau a Euskadi, sense haver mogut, però, cap fitxa, afegint paraules i més paraules sense cap fet (ni gest!) concret i avaluable. A què esperen, doncs, els demòcrates -si és que ho són- a derogar la Llei de Partits, titllada per experts en dret constitucional com a clarament dolenta des del punt de vista democràtic? D’açò: silenci, consens; no se’n parla en el teatre de la nostra democràcia imperfecta. Té tota la raó Joan Casas quan escriu que si bé el diàleg és una matèria importantíssima per al teatre, ni en constitueix l’essència ni n’esgota la naturalesa de la imitació de les accions que deia Aristòtil.

Per açò també, tot i que comprenc l’actitud dels periodistes catalans que es vénen negant a signar les informacions dels blocs electorals per mostrar que no accepten les imposicions de minutatge als partits, no la compartesc, no veig clar de quina manera ells ens garantirien l’objectivitat, ja que tampoc no la demostren en el dia a dia, fora de la campanya. No ells, sinó els que dirigeixen els mitjans on ells exerceixen la seva professió.

Els paràgrafs anteriors són sobrers. Jo el que volia dir-los és que el cap de setmana passat es va reunir a Menorca la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la institució oficialment reconeguda com a màxima autoritat acadèmica de la llengua catalana –com la RAE, però sense el poder de l’Estat darrera-, segons Reial Decret de 1978 i que no ha estat derogat, que jo sàpiga. La llengua catalana és una llengua encara viva i respectable (jo a més me l’estim, entre altres raons perquè és la meua) sia dit sense afany de polemitzar amb don Gregorio Salvador ni amb l’autor d’El Capitán Alatriste. A la sessió científica normal, en règim obert es van presentar les comunicacions de Josefina Salord La correspondència filològica entre Francesc Camps i Mercadal i Antoni M. Alcover (1906-1926), Maria Paredes Els clàssics i el prestigi de la llengua en Antoni Febrer i Cardona, J. F. López Casasnovas La literatura catalana a Menorca: examen de recuperació, Xavier Gomila La toponímia a Menorca. Aportacions de Francesc Camps i Mercadal, Jaume Ferrer Aledo i Lluís Casasnovas, Cosme Aguiló De l’opacitat a la transparència: el cas de Tordonell (Maó), Joan Veny Aspectes del menorquí a través de la Scripta i Josep Miquel Vidal Hernández Institut Menorquí d’Estudis: història de vint anys. La visita de filòlegs de l’IEC és del més alt nivell científic i s’emmarcava en els actes de celebració del vintè aniversari de l’IME (1986) i del centenari de l’IEC (1907). Malgrat açò, no va merèixer atenció mediàtica perquè l’actualitat era al carrer amb temes “de mayor calado informativo”: les ocurrències dels candidats en campanya, per exemple. Emperò tal vegada, seria bona l’ocurrència de pensar que la cultura crida cultura, l’excel·lència crida l’excel·lència i la cultura científica estimula tant com qualsevol altra vida cultural d’un país.

I que, malgrat tot, tenim una cultura viva, plena, plural i diversa. Una cultura en procés de canvi, de construcció de noves realitats i de deconstrucció de velles significacions, com a tot arreu. Per fer aquesta tasca, tant necessària és la política (basada massa i tot en l’opinió o doxa) com també la filologia, la que ens duu a la para-doxa i que cerca la rel de les coses que, amb paraules, ens conten per esbrinar-ne la veritat i la mentida.

[Publicat al Diari de Balears, 18/5/07]