«L'infant que vaig ser no va veure el paisatge tal com l'adult en què s'ha tornat estaria temptat d'imaginar-se'l des de la seva estatura d'home. L'infant, durant el temps que ho va ser, estava senzillament en el paisatge, en formava part, no l'interrogava, no deia ni pensava, amb aquestes paraules o unes altres: Quin paisatge més bonic, quin magnífic panorama, quina vista més espaterrant!

Naturalment, quan pujava al campanar de l'església o s'enfilava al capdamunt d'un freixe de vint metres d'alt, els seus joves ulls eren capaços d'apreciar i copsar els grans espais que s'obrien davant seu, però s'ha de dir que la seva atenció sempre es va estimar més distingir i fixar-se en coses i éssers que fossin a prop, en allò que pogués tocar amb les mans, en allò també que se li oferís com una cosa que, sense tenir-ne consciència, urgia comprendre i incorporar a l'esperit (...) tant si era una serp arrossegant-se, una formiga sostenint enlaire una aresta de blat, un porc menjant de l'obi, un gripau gronxant-se sobre les potes guerxes, o si no una pedra, una teranyina, el solc de terra obert pel ferro de l'arada, un niu abandonat, la llàgrima de resina allargassada sobre el tronc del presseguer, el gebre brillant sobre les herbes ajagudes».

Tot el paràgraf anterior és tret de Petites memòries, el text deliciós que ens ha regalat recentment José Saramago. Però també podríem trobar altres exemples magnífics d'aquestes perspectives inèdites i fresques que només hem sabut experimentar en la nostra infància i que, no cal dir-ho, han estat determinants en l'afaiçonament de la personalitat particular de cadascú. Pens en Inventari de Minyonia, del ciutadellenc Antoni Moll i Camps, en La minyonia d'un infant orat del campaneter Llorenç Riber, en Primavera inquieta del valencià Ernest Martínez Ferrando o en l'esplèndida prosa que es pot llegir en la novel·la La mà del jardiner del santanyiner Antoni Vidal Ferrando.

Els fillets juguen. Jugàvem i dèiem açò és un casa i allà hi havia un castell i tu volies conquistar-lo, però no podies perquè un drac que treia foc pels queixals t'ho impedia. Llavors sortia un cavaller amb una espasa, qui era jo, i amb un bot i un tall ben dirigit li tallava el cap i... Empràvem el pretèrit imperfet lúdic, cosa que em sembla no gaire bona de trobar avui en dia entre els nins que juguen.
Jugàvem, i en jugar, l'espai era nostre, ens l'apropiàvem i la imaginació hi feia la resta: hi vèiem el que calia que hi fos. I ja està, ja hi era!

Avui, davant una pantalla i manejant una «playstation», l'infant juga d'una altra manera. Li donen unes possibilitats programades de pseudomoviments i ell pitja botonets i avança, gira, es mou i s'accelera, vola i evoluciona dins un món virtual, tan real -o tan irreal, si voleu-, com l'altre, el de la meva infantesa, quan érem nosaltres que hi posàvem la imaginació perquè no ens la venien a seixanta euros el disc.

Moltes coses han canviat. Una enquesta elaborada pel Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca, que es va passar a 185 fillets i filletes de Ciutadella d'edats compreses entre 8 i 10 anys, sobre les joguines que els havien duit els Reis, aporta resultats interessants, encara que no sorprenguin. Diuen, per exemple, que els jocs que els Reis van dur més pertanyen al sector de les noves tecnologies i en molts casos 2 o 3 de cada 5 de la llista ho són. També són els més triats amb diferència quan en una altra pregunta es demana al menut amb quin es quedaria si només n'hagués de triar un. Parlam de videojocs per a consoles, playstations, mp3, mp4, jocs d'ordinador, alguns mòbils i un parell de càmeres digitals. El segon grup de jocs és inclòs dins un apartat de roba, accessoris, etc. Hi abunden els equips de roba de futbolista, accessoris de bicicleta i pijames, guants o bufandes per a les filletes. També rellotges, anelletes, paraigües i algun xandall. Pel que fa als jocs educatius, esportius i llibres, la pilota de futbol comanda, d'educatius n'hi ha molt pocs, quasi de mostra (globus terrestres, escacs, telescopi, puzzles ... ) i el llibre és el gran desconegut.

Si hom els programa tot, els nostres nins s'exposen a uns quants riscs: l'avorriment, l'apalancament en un món de comoditat i el que pot ser més greu encara: el risc de no ser capaços d'organitzar-se per ells mateixos i desenvolupar iniciatives pròpies. Bocí de fusta que altres mouen amb llurs fils (nervis alienis mobile lignum) -així descrivia Horaci l'home vulgar. O sigui el manipulable, el titella. Qui negarà que aquestes fustes són repetides massivament i que la manipulació campa a l'ampla? Quin cervell ha planificat les nostres illes a llarg termini? Saben perfectament què és que volen. A la vista dels resultats, suposa la negació del país que a mi m'agradaria.

Ara que entram en plena campanya electoral m'agradaria molt que hi hagués candidates i candidats capaços de «deixar-se portar per l'infant que van ser» (torn a parafrasejar Saramago) i imaginar-se i fer-nos imaginar com voldrien la ciutat, l'illa, el país. Que fossin capaços d'implicar-nos en el seu noble joc de ciutadania: això era el nostre poble i tu el volies millor. Llavors, jo em presentava i junts ens comprometíem a fer... Pensar el futur, idò, dissenyar estratègies, contrastar-les racionalment, fer-nos-en partíceps. Alenar democràcia enmig de tanta vulgaritat. Josep Pla, octogenari, escrivia a Notes del capvespro: «El progrés moral, històric, racionalístic, el progrés polític, jo no l'he vist mai enlloc en el curs de la meva vida». No seria ja ben hora de llevar-li la raó, a l'escèptic empordanès?

[Publicat a Diari de Balears, l'11 de maig de 2007]