Els qui han llegit Orhan Pamuk diuen que la grandesa de la seva obra és justament que en el seu relat ens puguem veure reflectits lectors de qualsevol part del món: el seu universalisme rau en el seu localisme. Si més no per aquest motiu, em fa ganes de llegir Istanbul. Ciutat i records, que per cert és un llibre de no ficció, i ho faré tan prest com pugui. Crec que importa molt remarcar aquest aspecte local del darrer premi Nobel de literatura perquè per aquest bocí de la Mediterrània sentim a dir coses espantoses contra la literatura identitària. L'adjectiu «identitari» es llança com una pedrada carregada d'intencions i quasi sempre en direcció única. Els fets naturals, com la llengua d'un territori (o, de vegades, les llengües, més d'una, coexistint i compartint un espai social) no solen ser fruit de cap imposició identitària.

No vaig sentir que els seus oponents dialèctics li replicassin. Tal vegada és que no ho vaig sentir bé perquè des de ca meua és molt mal de fer seguir aquell canal en català amb garanties. Hi ha liberals que ens marquen el que podem o no podem veure. De com actua el poder estatal en profit d'una opció uniformista, en tenim exemples a betsefs i, per cert, contradiuen sovint el pretès liberalisme dels qui el detenten. Aprofit per dir que hi ha altres maneres d'entendre Espanya, que no són les que ens vénen imposant amb més suavitat o més barroeria els nacionalistes que no se'n diuen. Una Espanya com a Estat de dret real, més democràtic, més tolerant, amb més llibertat, sense tabús i essències intangibles? Parlem-ne. A mi me sembla raonable la idea que en les societats multiculturals ningú no hauria de tenir dret a blasmar opcions lingüístiques íntimes, sempre, és clar, que es repectassin les regles en les funcions de representació. Però no és el cas espanyol, si més no en els territoris anomenats «bilingües», països on hi ha ciutadans competents en les dues llengües i d'altres que ni són bilingües ni senten cap necessitat de ser-ne. Vet aquí un problema identitari. Per açò alguns sociòlegs forasters, estudiosos del problema, ho diuen prou clar: allò identitari als països de parla catalana és el castellà en tant que hi ha gent que parla espanyol com a única llengua, i ho fa sense cap voluntat d'aprendre l'altra ja sia per ideologia o per ignorància. Jo, ara com ara, ho veig aixuixí.

Repesc, tanmateix, el tema literari. Escriure és assumir el pes cultural de la gent que ha escrit abans, d'alguna gent almenys: és saber-se la història. I escriure'n fora és escriure apàtrida: és l'ombra del vent. Ho ha escrit amb lucidesa Patrícia Gabancho (El preu des ser catalans, 2007), tot afirmant que els recursos literaris són universals, «la tradició és, no obstant, el gest d'inserir allò universal en una experiència històrica -o moral- concreta, que et permet tornar el teu bocí de món a mainstream universa. (...) Si l'experiència és forta, i densa, i sincera, qualsevol persona de qualsevol part del món pot sentir que li parla de la seva vida; si a sobre els referents (...) són coneguts, l'operació mimètica és encara més fàcil, i la comercial també. Aquest és -afirma na Gabancho- l'equilibri entre localisme i universalisme. Si l'autor s'ho val, és universal». (p.37)

Els creadors creen dins d'una identitat. En literatura, llengua és identitat. Després hi ha les pertinences locals (Leopoldo Alas i la seva Vetusta-Oviedo a La Regenta; Blasco Ibáñez de la barraques i els fanguers de l'Albufera de València; el barri barcelonès del Carmel en Marsé; la Barcelona prodigiosa d'Eduardo Mendoza. I a les Balears, el Molineda (Maó) i Villarviejo (Ciutadella) d'A. Ruiz a El final de una leyenda; la Menorca d'en Francisco de Castells de La isla que navega; en Mario Verdaguer de La isla de oro o de Piedras y viento; L'Île de n'E. Dabit o La isla del viento, de J. L. Cebrián, que té una casa a una urbanització menorquina i un estiu va escriure-hi una novel·la ambientada a Menorca.

Avui quatre narradors menorquins malden de fer-se presents en el panorama actual de la narrativa catalana amb novel·les de recent aparició Josep M. Quintana (Els Nikolaidis 2006); Joan Pons (Barba Rossa, 2006), Esperança Camps (Eclipsi, 2007), Maite Salord (La mort de l'ànima, 2007)... Quatre novel·listes que van néixer a Menorca (a Alaior, Ferreries i a Ciutadella -les dues dones- respectivament), quatre personatges a la recerca de lectors. Els quatre -de maneres diferents, açò sí- han sabut pouar en les pròpies arrels per poder després projectar i barrejar aquesta aigua serena amb tot el que han après d'arreu del món. On? Idò (emprarem la conjunció ara incorporada al nou Diccionari de l'IEC), en els artefactes lingüístics que són les seves novel·les. Les quatre novel·les tenen escenaris que passen, del tot o en part, en terra dels seus autors: es tracta d'un mecanisme que fan servir per entendre el seu propi món o, de vegades, per explicar el món sencer. Saben combinar amb eficàcia literària l'estàndard amb les expressions dialectals de la seua Menorca natal. Val a dir que les novel·les de Pons i de Camps, com les de Pau Faner, dialectalitzen més que no les de Quintana i Salord. I també, com assenyalà Juli Capilla des de la revista Caràcters (Universitat de València; núm 11; 2000) amb motiu de la publicació d'El laberint de les girafes, de J. Pons, la fixació i consolidació, sobretot dels anys setanta ençà, d'un estàndard literari dúctil i descentralitzat per a la llengua catalana ha estat un dels majors guanys dels nostres lingüistes i escriptors. Ara per ara, però, el repte és assolir que la nostra literatura tengui una presència molt més significativa i nombrosa al si de la nostra societat. Perquè la realitat mostra que, malgrat els avenços importantíssims pel que fa a la competència lingüística -gràcies, sobretot, a l'escolarització en la llengua del país-, el percentatge de lectors en català és escàs... Per tant, si volem que hi hagi més lectors en la literatura pròpia, aquesta ha d'oferir productes seductors i força interessants. I això únicament serà possible -reblava el clau el crític valencià- en el moment que els escriptors en català oferesquin obres que, sense descuidar la llengua literària, tenguin arguments atractius i pròxims als lectors potencials de la nostra literatura nacional.

[Publicat a Diari de Balears, el 27 d'abril de 2007]