PARAULES

Vostès s’imaginen que una instància administrativa espanyola, i més encara si es tractava d’una consejería de qualque comunidad autónoma o del ministerio que fos, editàs un material escolar, el qual tingués uns textos amb tants de defectes lingüístics que de fet a cada pàgina n’hi hagués més d’un (d’ortografia, de construcció sintàctica, de puntuació, de lèxic…)? No crec que cap institució mínimament seriosa ho permetés. Per exemple, si un joc didàctic produït per una instància oficial espanyola tingués un text escrit en castellà que digués coses com: “¿sabes el perímetro tiene la Albufera?”, “¿que dia se declaró al pastizal como a un Parque Natural?”, “los indiviuos…”, “¿cuála es la profundidá másima…?”, “el gallo le podíamos encontrar…”, etc, etc., pos messions que no se’n permetria la difusió ni, per suposat, se l’acceptaria com a feina feta. Doncs, així ve farcit un producte que es diu Setmana Verda, que conté un CD amb un joc interactiu sobre l’ecosistema de s’Albufera de Mallorca, el responsable del qual és el Govern de les Illes Balears i la Fundació que es fa dir “pel desenvolupament sostenible de les illes Balears”. Ja sé que no m’hauria d’esverar gens, que el Govern de les Illes Balears té tant de respecte per la llengua pròpia com en té pel medi ambient; o sigui que ni l’una ni l’altre preocupen gaire als ocupants dels despatxos del govern. Però, anem!, a mi em sap greu que un joc didàctic i agradable, com és el que uns escolars de primària han duit a casa, regal del Govern, contengui una catastròfica presentació escrita de les qüestions exposades i preguntes, que no pot fer altrament que perjudicar, si més no, al nostre ecosistema lingüístic. El cas és que s’hauria pogut evitar fàcilment amb una revisió prèvia, que per a açò no hi deuen mancar ni assessors ni persones tècnicament preparades per realitzar aquesta tasca.

Hi trobam mots que són senzillament castellanismes (“bòveda” en tost de “volta”). Amb tanta fal·lera per les modalitats s’obliden que en la modalitat balear la primera persona del plural del present d’indicatiu és “trencam” i no “trenquem”, que la 3 p. sing. de rebre és “rep” i no “reb, i que una “grivi” és una grívia per molt que la parla de Mallorca es mengi fonèticament aquestes vocals finals en mots esdrúixols. Que no creuen que és millor per a tots els “balears”, que escriguem història, glòria, memòria sense cometre tantes pífies (no pifis!)? De vegades, escriuen “raboa” i de vegades “rabosa”; ja sé que a Mallorca hi ha qui ho diu així, “raboa fea”, però, bensenes, queda molt lleig, cum-alre-no per als “balears” que mai no hem fet servir aquest mot (tant lleig en català, perquè en castellà certament no queda nada feo encara que a alguns li ho pugui semblar). Altres coses: en lloc de “la imatge” –ara ja en text català- i després “l’imagen”; parla d’un fong que és “un poc surenca” (en femení); confon “planta” amb “plana”, i pel que toca a les plantes diu que “una de les més comú…” (adéu concordances!); s’obliden dels accents allà on han de ser marcats i allà on no hi han de ser n’hi posen; demanen si “saps quin és una de les característiques de…”; ens inciten a reconèixer “el grup al quin pertany l’animal…”; que “el Gall Faver ho podíem trobar…” (com si aquesta au protegida fos considerada com un simple objecte, pobre gall faver!)… I, parlant de tot, expliquen que “l’albufera està formada per finques privades i finques públiques”; jo que em pensava que una albufera estava formada per terra i aigua i cosa més! No, no, una albufera és un conjunt de finques (ara majoritàriament públiques, això sí!), que un mal dia de novembre de 1988 uns polítics -ai, aquells polítics!- van declarar Parc Natural. Ja sé que en referir-se a la formació de la important zona humida de l’est de Mallorca, ho feien des del punt de vista de la propietat de la terra, que és una altra cosa. En fi, la idiosincràcia.

Més enllà de l’anècdota - que no és cap cas insòlit en un govern que s’estima tant, tant la cultura pròpia que… no deixa de donar de mostres de com voldria tenir-la (ofegada i inútil), el fet és que açò que passa pot ser considerat un símptoma inequívoc d’ignorància, però també de deslleialtat si no de menyspreu, ras i curt, a la llengua que el Govern té l’obligació legal de protegir, d’impulsar, de promoure…

I el cas és que el Conseller balear de Medi Ambient té bona imatge. Així, a Menorca, ha sabut apaivagar els ànims, recentment molt alçurats després de tota la moguda del parc eòlic en l’ ANEI de tramuntana. Ha empenyorat la seva paraula que el Govern no autoritzarà cap instal·lació a Son Bruc i Ses Comunes sense el consens dels afectats i de les administracions implicades. La federació d’associacions de vesins de l’illa, els ecologistes i els batles des Mercadal i de Ferreries han frisat a mostrar la seua satisfacció. Si en Ramon Orfila i en Josep Carreres sabessin el respecte que demostra en Jaume Font per les paraules de la llengua catalana en els productes que el Govern paga, encara que sia a través d’una Fundació, tal vegada no estarien tan tranquils i confiats en la paraula dada. En qualsevol cas, em sembla raonable la proposta de Marc Pons, conseller menorquí d’Ordenació del Territori: Si realment volen el consens, per què no tornen al Consell i als Ajuntaments les competències que els van prendre amb nocturnitat i traïdoria mitjançant la llei d’acompanyament pressupostari, un procediment vergonyós? Tot plegat fa pensar que, si no en Jaume Font mateix, altres membres del govern de Jaume Matas devien haver donat també paraula, ben en sentit contrari, als senyors empresaris de GIBSA.