En un article publicat a l'Avui del 18 de novembre de 1977, titulat Els premis de teatre, avui, Xavier Fàbregas escrivia: «Tanmateix, encara que ara la balança s'inclini del costat de l'espectacle -i això és un símptoma de salut-, cal no oblidar que la literatura dramàtica és un fet i que el text d'un autor continua essent el punt de partida habitual del grup que es posa a treballar. Cal anar contra la proliferació dels premis de teatre, que, en fragmentar-se, fragmenten l'atenció que hom els atorga i perden eficàcia; o sigui, l'eficàcia que els demanem, la d'esdevenir l'antesala de l'escenari».

Em deman si el Born de Teatre podria esdevenir un premi representatiu de la nostra àrea cultural, àdhuc «el» premi representatiu del teatre als Països Catalans, sense desmerèixer de l'«Ignasi Iglesias», del Ciutat d'Alcoi, del del Teatre Principal de Palma, el «Ramon Vinyes» de Berga, el dels Premis Octubre de València, etc. La primavera del 2004 el departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar una jornada dedicada a l'anàlisi del repertori teatral català. Convé no perdre de vista el que s'hi deia en el Document de Treball respecte els premis de teatre, i del premi Born en particular: «Els premis teatrals són una altra via per donar a conèixer i publicar textos nous, ja que la major part de les convocatòries es comprometen a editar la peça guanyadora i, de vegades, a representar-la i tot. El Born de Menorca, un dels més prestigiosos i més ben dotats econòmicament, admet textos en català i en castellà i aquesta mateixa dualitat l'ha situat en una cruïlla difícil: proporcionalment, les peces en català prenen cada vegada més un paper residual i el guardó tendeix a adquirir molt més ressò i incidència en els cenacles teatrals espanyols que no pas en els catalans. Altres premis, com ara el Ciutat d'Alcoi, l'Ametller de Blanes, el Ramon Vinyes de Berga, el Bartrina de Reus o La Carrova d'Amposta, tenen, a desgrat seu, una difusió molt restringida, perquè, en general, els mitjans de comunicació i els cenacles teatrals barcelonins els consideren geoculturalment perifèrics i, en conseqüència, no en parlen o els ignoren. La major part dels premis teatrals tenen, val a dir-ho, uns criteris estètics molt poc o gens definits a l'hora de fer la tria dels textos guanyadors, la qual cosa fa molt difícil que gaudeixin d'un crèdit suficient per traspassar l'aïllament». Arribant els Born al seu trentè aniversari, potser esdevé oportú qüestionar-se una possible reconversió dels «Born», tal com el mateix Cercle Artístic sembla que va voler tractar en organitzar, l'any passat, una taula rodona per replantejar-se la procedència dels premis en general, i també el propi. Totes les aportacions va ser interessants, però pel que fa als premis Born la ponència del dramaturg valencià Manuel Molins concretà força i fou avalada o matisada (però no contradita) per altres participants a la taula. Afirmava Molins: -El Born és un dels millors premis de teatre. Ha tingut diverses etapes i sembla que darrerament va ben encarrilat. D'altra banda, tot premi té uns continguts ideològics, estètics i ètics al darrere. Una cosa que diferencia el Born és el fet que sigui bilingüe tant en castellà com en català. Com els Ciutat de València amb l'arribada del PP, i els Ciutat de Palma per idèntic motiu polític. No entenc per què sempre hem d'estar donant proves de no sé què o de quina fidelitat o estrany bilingüisme. Escriure en dues llengües no és necessàriament subscriure la ideologia del bilingüisme: bilingüisme funcional, no ideològic. Té també una bona promoció (millorable) i una bona dotació econòmica (també millorable). No hi ha o no hi veig una línia estètica determinada (i potser això no estiga malament) ja que al llarg dels anys s'han vist diverses línies, etc.

En un altre ordre de coses, així formulava Molins el que ell veia com a reptes de cara al futur: a) Renovar els jurats i els preseleccionadors (no més de dos o tres anys consecutius). b) Acceptar plenament, sense complexos i amb totes les conseqüències que es tracta d'un premi de textos representables. c) Fer-ho només en català. d) Convertir-se en el premi de referència obligada de la dramatúrgia catalana viva per sobre d'altres de Barcelona o València (per trajectòria, experiència, etc.). e) Augmentar la dotació econòmica progressivament. f) Mantenir les bones edicions dels textos. g) No defallir en la promoció nacional i internacional. h) Organitzar jornades o encontres al seu voltant sobre temes del nostre teatre i del teatre veí.

S'apuntaven també altres qüestions com la de procurar convertir-lo també en una festa (no un festival) del teatre global: «les Festes del Born». I reconeixia que, tanmateix, més enllà de normes i desigs, cada Premi ha de ser lleial amb si mateix, amb la seua «filosofia». Resumia la seua demanda en tres coses: a) màxima transparència, b) màxima renovació dels jurats d'acord amb els pressupòsits bàsics del premi i c) lleialtat o esperit de servei a la comunitat artístico-lingüística on el premi es produeix.

Val a dir que algunes d'aquestes recomanacions ja s'havien fetes abans i han trobat resposta (renovació del jurat, l'increment del muntant econòmic dels premis no ha parat de créixer...). El premi -ja s'ha dit- gaudeix d'un merescut prestigi, està ben dotat (enguany 18.500-) i té traçada una trajectòria d'honestedat i transparència constatades. Però també té qualque perill. Potser plana damunt ell el risc de ritualitzar-se. La força de les seves convocatòries no rau en el nombre de participants, sinó en la qualitat de les obres presentades; i l'obra premiada ha de servir d'escaparata d'aquesta qualitat. Algunes han funcionat molt bé (Cunillé, Belbel, Galceran, Mayorga...), d'altres no tant i alguna gens. Els problemes probablement no li vénen tant dels jurats (bé és cert que hi ha autors que abans de presentar-se a un premi en consideren el jurat i el seu mètode de selecció d'obres), sinó en l'aposta més valenta: optar sense complexos per esdevenir «el Premi» més rellevant de la nostra cultura. En definitiva, ser coherent amb la societat que, generosament, el fa possible. Una inversió prou important i un esforç tan considerable, quins resultats aporta a la millora del nivell cultural de la societat menorquina? Vet aquí un punt de reflexió crítica indefugible, que per res no significa qüestionar el Premi.

Tenim fam de teatre i no pot ser que la població on s'atorga el millor premi de teatre no gaudesqui amb més freqüència de bones representacions teatrals. És hora de majors implicacions públiques al llarg de tot l'any a partir d'una iniciativa sorgida i mantinguda amb la tenacitat de la societat civil.

[Publicat a Diari de Balears, el 25 de novembre de 2005]