Idò...
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 30 Mar, 2007Es parla tant en determinats ambients d' autodeterminació i sobirania -pensant en l'exercici que algunes nacions fan constantment i d'altres voldrien fer i no els deixen- que potser faríem bé de demanar-nos si aquest parell de conceptes no s'haurien de poder exercir abans que res a títol individual. Llavors sorgeixen dubtes: fins a quin punt som o podem ser sobirans de nosaltres mateixos; fins a quin punt som capaços -cadascú, naturalment- d'autodeterminar les nostres pròpies decisions?
Les respostes no són unívoques i van des dels que creuen en la predeterminació més absoluta fins als qui estan convençuts que sempre, fins i tot en les pitjors situacions, hi ha marge per a la llibertat. No sé, si tot plegat, estic trepitjant un fanguer metafísic. Com els experts exploradors del cinema d'aventures aconsellen, si hom vol salvar els mobles que s'enfonsen o la vida de qualque ésser en aquestes circumstàncies, cal mantenir-se una mica lluny del xuclador i tirar caps perquè l'individu que s'enfonsa pugui agafar-s'hi, resistir i salvar-se. Qui vagi directament al lloc del perill no farà més que compartir la capbussada i ofegar-s'hi. La prudència aconsella, doncs, servar una certa distància de les arenes que s'enfonyen.
Aclarint d'entrada que en parlar de catalanisme, no parlam del mateix si ens referim al catalanisme lingüístic que si ho feim en referència al polític, el periodista Joan Tudela explicava en un article recent que en el catalanisme lingüístic allò que hom pretén és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana (ús social, capacitat comunicativa, creativitat, etc.) i que, pel que fa al segon, pitjor que no tenir Estat propi, deu ser tenir-ne un en contra. I per què és pitjor? Idò perquè la plenitud (!) social i nacional no s'assegura pel fet de tenir un Estat propi, però és segur que mai no s'assoliran fites raonables de llibertat col·lectiva amb un Estat que se situa en contra, clarament hostil. No obstant açò, i tornant a la importància de l'autodeterminació personal, l'enemic número u de la llengua catalana no és, per J. Tudela, l'Estat hostil, sinó el milió (o més) de catalanoparlants «que es passen cada dos per tres sense necessitat al castellà, perquè, quan exerceixen l'autodeterminació lingüística, decideixen mantenir el català com a llengua submergida». L'actitud personal del parlant, sempre que aquest actuï de manera lliure (sobirana) i no sotmesa a cap mena de complex ni de prejudici, em sembla vital. Tothom és lliure d'opinar, o no, que en la defensa de la llengua defensam molt més que un instrument de comunicació neutre i asèptic -un univers de valors, una manera de ser al món, una lluita per la diversitat dels ecosistemes culturals, etcètera. Els qui ho pensin tenen aquí un compromís amb si mateixos i una manera de practicar, entre d'altres virtuts, la solidaritat generacional, diacrònica.
Tanmateix, no tot depèn dels ciutadans rònecs. Els poders fan el seu pes. I tant com pesen! Vegem, si no, el desplegament que Espanya ha fet aquests dies per escenificar la seva gran riquesa lingüística. No em referesc a la diversitat de llengües que hi ha a l'Estat espanyol, sinó a l'idioma espanyol com a factor d'Hispanitat, de nacionalisme fort, de vehicle d'una cultura potent, perquè és poderosa. «Una llengua és un dialecte amb exèrcit» va definir un, i un altre va dir que «siempre la lengua ha sido compañera del Imperio». Aquest segon era Elio Antonio de Nebrija, autor per cert de la primera Gramática de la Lengua Castellana. Que «nunca la nuestra fue lengua d'imposición», ho va escriure un presumpte filòleg i ho va llegir el rei Juan Carlos de Borbón en una altra ocasió memorable.
Precisament, la Nueva gramática de la lengua española, coordinada per l'acadèmic Ignacio Bosque, lingüista de reconeguda competència indiscutida, acaba de ser aprovada a Medellín per les 22 Academias de la Lengua, entre elles la RAE. A Cartagena de Indias també hi ha hagut una celebració d'aquest «evento» en forma d'homenatge al premi Nobel vuitantí Gabriel García Márquez, en un acte solemne que ha presidit el rei d'Espanya i el president colombià, amb els principals grups mediàtics espanyols. L'Estat hi deu ser per açò i es gasta els milions d'euros que facin falta. És magnífic. Segons han contat els centenars de mitjans de comunicació que ho han proclamat, la nova Gramática mostrarà amb detall les diferències que corresponen a cada país o a cada regió d'Amèrica i Espanya, sense però que aquestes diferències oposin de manera global l'espanyol europeu a l'americà. La variació en la sintaxi i la morfologia no és tan àmplia com en el lèxic; en la fonètic hi ha naturalment més diferències. Ningú no discuteix, emperò, la unitat de la llengua espanyola. Excel·lent i enhorabona.
En català això no passa. A Espanya, el castellà és llengua d'obligat coneixement per tots els ciutadans; als Països Catalans el català no té aquest caràcter i uns constitucionalistes adverteixen que l'Estatut de Catalunya serà declarat inconstitucional en aquest punt. Me catxum la Constitució! Deu ser per açò que a les Illes i al País Valencià els partits majoritaris ni ho van voler proposar. La llengua i cultura catalanes són objecte de persecució a València (atemptats terroristes impunes contra Acció Cultural, la Llibreria 3i4 i tot el que sigui cultura pròpia desacomplexada, clausura dels repetidors de TV3...) i de menysteniment vergonyós a les Illes. Els partits espanyolistes a València estan negant no ja la possibilitat de treballar conjuntament per la nostra llengua i el seu ús social, sinó que neguen fins i tot allò que reconeix tot el món científic (per suposat, també la RAE): la unitat de la llengua catalana per damunt de les diferències que tota llengua viva manifesta. L'Estat espanyol té unes lleis que prohibeixen al català el dret d'existir vinculant els seus diferents territoris; vegi's la llei de televisions amb el seu mapa comunicacional que fragmenta en nostre àmbit lingüístic i n'afavoreix la secessió. El procés de minorització, que durant dècades ha anat alimentant tota mena de prejudicis lingüístics en milions de catalanoparlants, mentalitzats a considerar-se «bilingües» per part d'aquells qui han actuat com a monolingües oficials en castellà i continuen fent-ho...
L'Institut d'Estudis Catalans acaba de presentar el nou Diccionari de la Llengua Catalana. És un diccionari normatiu; per tant no hi figuren ni hi poden figurar «totes» les paraules de l'idioma. Aquí algú m'ha manifestat el seu interès per saber si l'IEC (el nostre equivalent legal a la RAE) ha incorporat moltes paraules «nostres». (De fet, ha incorporat el nexe conjuntiu «idò»). Una curiositat ben intencionada, que, tanmateix, continua amb el prejudici de no voler considerar tot el lèxic, tota la llengua, com a patrimoni de tots els qui la parlam tant si som a Ciutadella, a Tamarit, a la Vila Joiosa, a Esterri d'Àneu o allà on sigui que ens véngui bé de parlar-la. El català, cosa de tots. Idò sí. Però en un món globalitzat allò que dóna més seguretat d'existència, de ser visible al món (per exemple, el dret a participar en les organitzacions transnacionals) és el fet de tenir un Estat propi. O el fet de no tenir-ne cap en contra, i menys encara si aquest és el que passa per ser «el nostre». Idò ...
[Publicat a Diari de Balears, el 30 de març de 2007]
No hem de defallir fins que no acceptin el nostre CUM-ALRE-NO o BENSENES; les perifèries idiomàtiques haurien de ser més fàctiques i no deixar-se embetumar pels semàfors de la metròpoli. Açò mateix, visca els països valencians!