Aquest il·lustre espanyol, monàrquic i conservador, entrava així a comentar el resultat del recent referèndum portuguès sobre la interrupció de l'embaràs en determinades circumstàncies (bé, ell en deia avortament sense matisos). Un referèndum en què va guanyar clarament el sí, però només un 43% de la ciutadania va anar a les urnes. A Portugal, perquè un resultat tengui validesa legal s'ha d'haver superat el 50% de participació. Tanmateix, el president del Govern socialdemòcrata ha frisat de dir que assumeix el compromís de dur la llei al Parlament. Evidentment, està en el seu dret de fer-ho i allà els representants del poble portuguès decidiran. El Sr. Anson, en canvi, assegura que un referèndum que no assoleix el 50% de votants no és democràticament acceptable. Naturalment, l'acadèmic de la Real de la Lengua no sols té el dret d'opinar sobre aquest aspecte dels instruments democràtics, sinó que la seva opinió em mou a pensar que podria tenir raó.

Tal vegada... Però el destí cap on apunta Anson no és Lisboa, a l'oest, sinó a l'est, de Madrid estant: l'estació de terme no és altra que Barcelona (Catalunya), una región española que l'any passat va votar en referèndum un Estatut que, tot i guanyar el sí, no va aconseguir que els votants arribassin més enllà del 49%. «El resultado fue legal porque en España no se exige que al menos la mitad del electorado vote. Pero no podemos encuadrar el Estatuto de Cataluña en la legitimidad democrática».

Uf, senyor Anson! L'Espanya de les autonomies, si més no les importants, sorgides de l'article 151 de la Constitució podria quedar, segons la seva tesi, fora de la «legitimitat» democràtica. Però no només pel resultat català de l'any passat, sinó perquè -ironies de la vida- el mateix dia que es publicava el seu article, a Andalusia la participació no arribava més que al 36'28%. I per què no aplicar la teoria de la legitimitat democràtica al feu tradicional del PP, Galícia, on el 21 de desembre de 1980 l'abstenció en el referèndum per l'Estatut va arribar al 73'8%? I si recordàssim, filant encara més prim, que el referèndum per la Constitució de 1978 al País Basc va assolir una abstenció del 55'34%. Clar que, per als qui senten Espanya en clau uniformada, aquella dada no és significativa perquè només afecta tres de les cinquanta i tantes províncies espanyoles. Hala idò! Tampoc no deu ser significatiu que en el referèndum del 28-F de 1980 Andalusia (heroicament, val a dir-ho!) prengués la iniciativa autonòmica per la via de l'art. 151 contra tots els entrebancs posats pel poder centralista quan governava la UCD de Suárez, tot i que Almeria amb un 42% dels vots afirmatius es quedàs fora de l'exigència del 50% més un de tot el cens de la província, que la llei electoral vigent llavors exigia perquè la iniciativa prosperàs. El govern finalment va reconèixer la tremenda injustícia d'aquella exigència i la va obviar «por interés de Estado».

Ara que les Corts espanyoles acaben d'aprovar una nova reforma de l'Estatut de les nostres Illes, també podríem recordar les penúries del procés autonòmic balear, però sortiríem de tema, atès que aquí el «café para todos» dels pactes UCD-PSOE ens va deixar sense ni la possibilitat de referèndums. De tota manera, no vull ni pensar quins resultats en participació obtindríem si es posava a votació la reforma aquesta de l'Estatut balear que ha aprovat el consens PP-PSOE. Fa feredat d'imaginar-lo.

Sense pal·liatius, la participació de diumenge passat a Andalusia ha estat baixíssima, la qual cosa indica possiblement que la ciutadania està farta de promeses de millores socials que després no es materialitzen. Algú ha aventurat, fins i tot, que la participació hauria estat més alta si fos estat l'Estatut català el que es votava a tot Espanya, tal com pretenien tertulians terribles: el no hauria incrementat els percentatges. Així és la política de la crispació i de la por.

Tenc ànsia que la teoria del Sr. Anson, aplicada per la dreta espanyola, sempre tan irritada i inflamada, se li podria girar contra els seus propis interessos. Les conjuntures polítiques van variant, però la irritació i una temptació permanent a solucions molt perilloses des del punt de vista democràtic esdevé un denominador comú d'aquestes conductes. El referèndum de l'estatut autonòmic andalús, votat el 20 d'octubre de 1981 des d'instàncies oficials volia ser una festa. No era fàcil, tanmateix, organitzar cap mena de festa a pocs mesos d'un cop d'Estat. El principal estímul per lluitar contra l'abstenció era convidar els andalusos a superar bascos i catalans. Ni més ni menys que el que ara ha fet Chaves, sense l'èxit que sí, en canvi, va obtenir Rafael Escuredo, vaga de fam inclosa. Al president Escuredo, el presentaven com un nacionalista andalús que el PSOE no havia de tolerar (i se'l van carregar finalment).

En aquells moments tan delicats del començament dels anys 80, en què, des d'actituds antidemocràtiques, s'invocava l'abstenció per fer noves crides a la subversió colpista, els nivells de participació en els referèndums autonòmics van ser superiors al 50% (manco a Galícia, escandalosament baix, però allà rai, que governaven els seus!).

Avui, la situació és diferent. Amb més pena que glòria es van reformant Estatuts; segurament incrementaran i milloraran un poc la capacitat d'autogovern; precisament ara però tenim una classe política amb casos de corrupció escandalosos. No hi haurà renou de sabres, però no hi manca qui no està mai en posa a l'hora de deslegitimar allò que no va amb els seus interessos i propòsits desestabilitzadors. Tergiversació, mentida. Que la democràcia implica separació de poders? Doncs, a embolicar-los més polititzant un no dir la justícia, influint-la fins a la corrupció. Que la democràcia és diàleg, fonamentat en la confiança i en la tolerància? Doncs, a veure qui crida més i qui s'imposa fent callar l'altre. Que la democràcia és contrast d'idees i l'exercici pautat segons uns procediments que n'assegurin la netedat i la transparència? Doncs, a meam qui la té més grossa, la força, en tost d'argumentar sobre les raons més plausibles i com aconseguir-les. Són els que voldrien impedir un Estat de Dret on les trifulgues del passat fossin ben conegudes, païdes críticament i definitivament superades havent fet abans justícia.

[Publicat a Diari de Balears, el 23 de febrer de 2007]