Desconec què li va passar a la font de Randa, on degué beure Ramon Llull, però quan la poetessa de Llucmajor va glossar el fet, l'aigua ja no brollava (Oh font avui damnada a córrer soterrada...), la qual cosa és viscuda amb dolor per l'ànima sensible (Quin dol deixa ton buit al meu record!). Aquest dol seria immens si la gran poetessa de l'Escola mallorquina pogués aixecar els ulls i veure què ha succeït a la seva estimada illa.

Durant dues legislatures autonòmiques senceres 1983-1987 i 1987-1991, vaig ser conseller de Menorca i, nomenat pel ple de la institució, membre de la Comissió Insular d'Urbanisme (CIUM). En aquell temps, les competències no havien estat transferides al CIM i, per tant, la presidia el conseller d'Obres Públiques del Govern de les Illes Balears, que llavors era el Sr. Jeroni Sáiz. La composició d'aquell important organisme, que decidia en allò més concret l'aplicació de les polítiques territorials i urbanístiques, donava una ampla majoria a les posicions del Govern balear (PP), davant dels criteris del govern menorquí (PSOE-EEM). Evidentment, l'autonomia no havia arribat encara a Menorca i el vot majoritari dels menorquins quedava en clara minoria a l'hora de prendre decisions dins la nostra pròpia illa.

Sovint aquestes diferències polítiques s'expressaven amb contundència, però mai no es perdien les formes. Pels volts de Nadal de 1987, en acabar una sessió ben carregada de temes densos i tensos, el Sr. Gabriel Ramis d'Ayreflor, que era Director General d'Urbanisme, va distribuir a tots els components de la CIUM un obsequi. Una cartera? Un obrecartes? Un punt de llibre? Una sorpresa! Desembolicat el paquetet, va resultar que hi havia sis senzills llibres de butxaca de l'editorial Moll, tots amb obres poètiques de Maria Antònia Salvà. Ara les tenc damunt la taula: Espigues en flor, El retorn, Cel d'horabaixa, Lluneta del pagès, Entre el record i l'enyorança, i Mireia, la traducció magnífica que aquella escriptora va fer del gran poema de Frederic Mistra, cappare de la renaixença de la literatura provençal. No sé com devien rebre els polítics i els tècnics aquell regal -vull dir que no sé si van arribar a llegir aquelles obres ni si, en aquest cas, devien fruir de la lectura, però vint anys després puc dir que a mi allò em va sorprendre agradablement.

No hi vaig veure cap casta d'intenció irònica. No em faceu dir per què, però sempre he pensat que la idea d'aquell regal havia estat d'en Ramis d'Ayreflor i que en Sáiz (a.c.s) em perdoni si no és ver. I és que alguns sectors de la dreta mallorquina, menys esvalotats amb allò dels doblers i més «senyors», en el sentit tradicional de la paraula, no devien haver deixat de tenir estimació per la Mallorca rural (la que ells dominaven), sens dubte idíl·lica i idealitzada, que Maria Antònia Salvà va cantar en els seus versos.

Algú més malèvol que jo dirà que, en el millor dels casos, es pogué tractar de una manifestació de «mala consciència» per tot allò que el Govern balear llavors propiciava i que, tanmateix, no ha deixat d'anar fent en etapes successives fins arribar a la transformació actual, temps de devastació cimentadora.
Segons Josep M. Llompart, el tema fonamental que anima el gruix de l'obra poètica de M. A. Salvà és el paisatge, «humil i sense espectacle, del pla i de la marina de Llucmajor. Sovint un paisatge amb figures: els homes i la vida del camp llucmajorer. Dins el clos d'aquest horitzó immediat, la poetessa vessa la seva sensibilitat sempre atenta a la delicadesa del matís, infonent a vegades al paisatge que contempla un lleuger sentit simbòlic..». (Els nostres escriptors, 1996).

M'ha fet pensar en tot això la lectura d'un retall de premsa de dia 13 de febrer de 2005, en què Oriol Bohigas comentava la publicació en facsímil d'un petit volum editat pel departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat: Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes, que l'any 1938, en plena guerra, havien editat els «Serveis de Cultura al Front», de la Generalitat republicana. Amb la reproducció d'aquest llibret el conseller Joaquim Nadaafirmava el valor present i passat del paisatge català, tan mutilat implacablement d'ençà de dècades de desmesura. I ho feia a les envistes que el Parlament aprovàs la Llei del paisatge, que pretén aturar la destrucció de la terra. Aquella antologia de 1938 descrivia amb poemes i proses de Maragall, Sagarra, Guerau de Liost, Carner, Riba, Pujols, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Rovira i Virgili, López-Picó, Ruyra, etc. En el pròleg, s'adreçaven al soldat català de l'exèrcit de la República i li deien: «Si estiguessis pels camps d'Aragó, o de Castellà, o d'Andalusia, en una senzilla missió de pau, aquest llibre adreçat a tu podria titular-se Record de Catalunya. Avui, no. Per les terres de la nova Espanya, amb el crit del fusell a les mans i amb el sospir de les bales a l'oïda, cavaller d'un ideal de llibertat i de civilització, missatger de la nova albada, Catalunya no és per a tu un record sinó una suprema presència».

Si llevàvem a les paraules anteriors la retòrica de les bales i fusells, és a dir de la guerra, hi trobaríem un missatge de llibertat i civilització, el missatge d'un paisatge que sigui una presència i no un record. Na Maria Antònia Salvà ho volia així a S'Allapassa, la finca de la seva família terratinent, i a Mallorca sencera. Hiperbòlics dels doblers, altres terratinents ho han fet impossible. A alguns els queda el record i, a qui els voldrà llegir, hi queden uns versos, com aquests del «Poema de l'Allapassa»: «Quina amplària de món! No es veu la fi.../ Garriga, pedregars..., garriga rasa,/ per on campen la llebre i el coní.// Enllà no es veu ni pujarol ni casa;/ redols de pins, barraques de roter,/ que rosteix del solei la viva brasa.// Mates i revellar... Qualque claper,/ qualque sola decrèpita sivina/ on s'aturen el corb i l'esparver». La balearització n'ha coneguts uns quants, d'animals com aquestes aus rapaces. I no és literatura!

[Publicat a Diari de Balears, el 16 de febrer de 2007]