S'ha de ser solidari. S'ha de respectar i estimar els éssers humans. Qui ho nega? Però una cosa és dir-ho i una de ben altra és fer-ho. Tenien raó els qui dubtaven de tanta bonhomia. Aquestes criatures excel·lents en capacitat creativa, en pensament filosòfic, en sensibilitat artística, en ciència i tècnica, que som els humans, resultam ser molt poc intel·ligents a l'hora de tenir cura d'allò que és el substrat de la nostra pròpia vida, de la de tots. Els antics sabien que, de vegades, per mor de la (bona) vida es perden les coses que permeten de viure bé.

Aquests dies s'ha fet públic el IV Informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic. Dos mil cinc-cents científics de tot el món han fet un esforç monumental de càlcul amb 19 models climàtics separats. Amb aquest motiu, els articles i reflexions de tota mena sobre aquesta temàtica apareixen com caragols després de la pluja. No m'afegiré als planys pel que la humanitat ha fet malbé amb resultats irreversibles. L'home és la causa del canvi climàtic es diu des de diferents mitjans. Llegesc, fins i tot, l'editorial d'un diari que titula «El clima, enemigo de la Humanidad», que ja es vol nassos.

No és lícit dissoldre en un genèric subjecte humà la responsabilitat del que d'un temps ençà ens està passant i que anirà agreujant-se en el futur. Hem creat açò que tenim i ho mantenim així perquè ho volem. Volem els beneficis que ciència i tècnica ens han llegat; no podem ignorar que estam instal·lats en un model depredador. M'equivoc, però, si dic que hi ha quelcom de fal·laç en tot açò, perquè ferma a tothom dins un mateix sac? Bé, si la culpa és de l'home, serà que hi ha homes que en deuen tenir més que no d'altres.

A La piel del reportero, una ponència presentada fa set anys a la Fundació «Nuevo Periodismo Iberoamericano», el malaguanyat Ryszard Kapuscinski (1932-2007) descriu la seva estada al Senegal: «En esa aldea no había luz eléctrica, pero se podía comprar una pequeña linterna china que costaba un dólar, pero nadie allí tiene un dólar. Entonces, no había televisión, ni Internet ni esas tecnologías. Cuando llegaba la noche, la gente se juntaba desde las siete a contar sus historias, y era ese el momento más literario, más bello, más fantástico del día. Era toda una poesía. Por supuesto había que entender el idioma y todo lo que pasaba durante la noche. A las diez u once de la noche a dormir y esto, para un reportero, ya era una experiencia realmente dura, porque era en casitas pequeñas de adobe y piso de pura tierra donde se acomoda toda la familia. Y toda la familia significa muchas personas. La noche era muy caliente y era imposible dormir con la invasión de mosquitos y sin poder moverse hasta que aparecía el sol a las seis de la mañana. Era una experiencia bastante difícil, pero si no compartía con esta gente no vería de otra manera la vida de Àfrica. Si pasaba la noche en el Hilton o en el Sheraton no era consciente al escribir sobre sus vidas. Lo mismo pasa en las guerras. La profesión de reportero requiere, para poder escribir, que este tipo de experiencias se sientan en la propia piel...».

Així doncs, ¿haurem de culpabilitzar per igual l'habitant d'una aldea senegalesa, de què parla Kapuscinski, que el fill George d'una família texana de llinatge Bush, magnats del petroli? Hem de responsabilitzar per igual el científic que des de fa anys ve advertint, amb dades, del perill que comporta seguir la ruta traçada des de Davos o des de Wall Street que el superexecutiu que s'asseu a un consell d'administració d'una gran multinacional o que el polític que ho nega tot. -Cambio climático? ¡Pamplinas! -alliçonava un coll de corbata a una maquilladíssima hostessa a la barra d'un bar-. ¿No te acuerdas del famoso efecto 2000 y el caos mundial que tenía que generar? Pasó aquello y nada de nada. Lo que te digo: ¡pamplinas! Vet aquí una manera de treure tensió, mesclant ous amb caragols. Una altra forma és relativitzant-ho, com he sentit que deia una hoteler: que ja va bé si açò permet allargar la temporada! Quin èxit! Que moltes platges de les Balears poden desaparèixer a causa del creixement de gairebé 60 cm el nivell de la mar amb l'entrada d'aigua salada 16 o més metres terra endins? -Ca, no serà tant! I t'ho has d'empassar, amb la fe del creient que necessita creure.

I tanmateix, la realitat és tossuda i va desmentint a poc a poc les «creences». Aquí podríem esmentar aquell opiniatra de diari mundial que des de Mallorca ha anat fent befa dels qui advertien, des de les seves anàlisis, sobre les conseqüències de les polítiques expansives de gran despesa energètica, insostenibles. El catastrofisme dels «ecolos» -pontificava aquell senyor, que posava dins el mateix sac ecologistes, polítics «verds», professors d'universitat, científics...- ens voldria fer retrocedir a les cavernes. Apocalíptics. Però el temps s'encarrega de col·locar cadascú al seu lloc i queda clar que alguns, tot i ignorar-ho, deuen fer part deClan de l'Ós Cavernari.

Que la culpa és de tots? I un be negre! Amb aquesta tàctica mateixa, la nefasta Llei de Partits ha duit a criminalitzar un sector de les formacions abertzales basques, com si pel sol fet de pertànyer o mostrar simpaties per un determinat partit d'aquells que no analitzen o senten la realitat igual que els partits espanyols anomenats «constitucionals», ja hagis de ser, no sospitós de terrorisme, sinó terrorista empresonable. En un context de llibertats fonamentals no es pot confondre la proximitat amb els objectius polítics finals que s'atribueixen als grups violents amb una complicitat amb la violència. Jo podria estar d'acord amb la independència d'Euskadi i, certament, no estar-hi amb els procediments utilitzats per alguns que la reclamen, ni tampoc amb els que impedeixen per la força (violència?) l'exercici democràtic dels pobles amb consciència nacional. No es pot generalitzar així. Com aquell malanat que deia que entre ell i el comte de Torre-Saura posseïen la meitat de Menorca. Sí, el senyor comte tenia centenars de quarterades de terres de conreu, de marines i pastures, mentre que aquell havia rebut en herència una tanca de pedres i cards.

[Publicat a Diari de Balears, el 9 de febrer de 2007]