Aquest fatalisme cap al no-res, cap a la mort d'una identitat forjada per la història -que ens fa ser germans de tants d'altres pobles del món, però únics-, caracteritzava el «fulano» que avança cap a la forca. Em fa por que si demanàvem a molts individus del nostre país insular: -Què és això senyor En Tal, així va vossa mercè? Aquests no respondrien allò de «Jo no hi vaig, són aquests que m'hi duen», perquè ni tan sols tindrien consciència del camí patibulari que ens fan fer. Som així com som, que és una manera de dir que ja ni som, o que cada cop som menys.

Però no ens posem pessimistes. La realitat nostra de cada dia viu a les Illes moments difícils, de manera que el gran compromís patriòtic (d'un temps ençà no em fa res d'emprar aquesta paraula) és assegurar el nostre dret a existir; o bé es tracta que, si ho volem dir així, tenim el deure de sobreviure. I per sobreviure en un món globalitzat, un país com el nostre necessita la contribució de tots els seus ciutadans. En paraules de Josep M. Puigjaner: «el desig de durar com a poble en el temps a venir ha de ser un desig àmpliament compartit per la ciutadania» (vid. Estimada pàtria. Ed. Pagès; Lleida, 2003).
Vivim entre la globalització i el vell nacionalisme espanyol. I inquieta la baixa capacitat de reacció del cos social, i la baixa participació en projectes polítics. En podria ser un exemple la presa de pèl que va suposar tot allò del Règim Especial per a Balears o la declaració d'interès públic... per als vols entre illes! Devem ser molt rics o molt conformistes per aquestes latituds quan encara no ens hem posat tots en estat permanent de rebel·lia. I és que això no té nom. Ves, si no: ¿quin nom podríem donar a aquesta situació quan just fins un dia abans de les eleccions del 25 de maig de 2003, l'ecotaxa movia les ires de poderosos senyors dels negocis i una determinada premsa feia d'altaveu a aquest estat d'urticària aguda, mentre es silenciaven aquelles altres coses o queien tones d'asfalt damunt la indignitat permanent d'un finançament ofegós per a la nostra comunitat?

Gosaria a proposar, doncs, que, sense deixar de defensar qüestions identitàries, i precisament per això, analitzàssim l'exigència d'autogovern en funció de les necessitats socials. Açò ens duria a parlar dels joves que abandonen prematurament els estudis, de l'exclusió social, de la immigració... i de tot allò que configura la qualitat de vida en termes de benestar o malestar, tot fent bo l'aforisme atribuït a Ciceró que diu que allà on hom es troba a gust, allà és la seua pàtria.

No voldria que se m'interpretàs malament. No som jo dels qui blasmin la identitat dels illencs com fan des de l'autoodi -manca de múscul intel·lectual, atonia de voler veure el món amb ulls propis- alguns individus nostrats, tot fent gala d'un nacionalisme excloent d'arrel provinciana. Però no per açò he de combregar amb eVolkgeist, l'Ànima del Poble o altres romàntiques cabòries, ni m'he de perdre en retòriques d' Espíritu Naciona o fondre'm, refoines!, en Unidades de Destino. Em declar, més tost, fusterià, en el sentit deJoan Fuster que confessava haver escrit «Nosaltres els valencians per suscitar en ells una inquietud per la seva pròpia consciència de país» i que deia coses com que no es pot ser indiferent en política. La indiferència és ja una manera de prendre partit a favor del «statu quo». Amb el seu racionalisme càustic escrivia: «Si la llengua d'una comunitat no fos tan important no hi hauria gent particularment obsessionada a sufocar la llengua de la casa del costat». O bé: «La paraula 'valencianista' sempre m'ha repugnat, i em sona a partidari del Club de Futbol València. Diguem valencià i prou. El nacionalisme, tots aquests sufixos, delaten irritació. El nacionalisme és una irritació del sentiment nacional».

Som uns quants (?) que voldríem que ens deixassin deixar de ser nacionalistes. Que desaparesquessin, doncs, les causes de tanta irritació. Jo què sé: el tema de la mobilitat i les tarifes aèries, l'espoli fiscal, el pseudobilingüisme imposat, l'atac a les propostes d'aprofundiment democràtic (a Euskadi, a casa nostra...), etc. Fixem-nos-hi bé: mentre la idea d'Espanya ha reculat de la unidad de destino en lo universa a la «unitat de frontera supraprovincial», el nostre nacionalisme, el resistent i de supervivència, el nacionalisme cívic, hauria d'esdevenir un sòlid projecte de navegació -una nació, una brúixola- en la diversitat d'un món complex. Uns, els que solen acusar els nacionalismes d'antics i provincians, són allà on eren fa cent anys, i altres (amb un Pla Ibarretxe tombat a Madrid, amb un Estatut de Catalunya triomfant el 30 de setembre i tombat a Madrid poques setmanes després per errors propis amanits amb vergonyoses maniobres polítiques o per vés a saber quin plat de llenties) malden per fer un camí, malgrat tots els entrebancs. La lluita és contra l'homogeneïtat imposada i per la diversitat enriquidora. «És la lluita darrera. Agrupem-nos, germans! La Internacional serà la pàtria dels humans...» Etcètera. El temps dirà qui és l'anacrònic...

[Publicat a Diari de Balears, el 2 de febrer de 2007]