Memòria i història no s'exclouen
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 26 Gen, 2007- «Siau qui sou» -recomana en la seua oda Als joves el gran poeta Costa i Llobera- «mes no atiant vells odis». El cas és que, com deia Arnold Hauser, som el que som perquè tenim darrere un determinat passat i ens convendria esforçar-nos a clarificar l'actiu i el passiu d'aquest patrimoni. Ho recordava solemne el professor Gabriel Cardona Escanero a la sala de plens del Consell de Menorca en l'acte institucional de la Diada. Si es vol fer honor a la memòria, el millor que es pot fer és explicar la història i no inventar-se polítiques de la memòria destinades a modificar-la. Perquè la memòria -no és cert que només hi hagi memòria individual-, com la història, és una construcció feta des del present, de la mateixa manera que la història s'escriu des del present. Per tant, en un sentit estricte, són els canvis en la perspectiva del futur els que ens empenyen a mirar enrere i gosar recordar. És clar que la memòria pot ser una forma de rebel·lia; però no convé confondre memòria i història i deu ser inútil intentar recuperacions instrumentals del passat.
Són molts els qui opinen que la democràcia que realment tenim en l'actualitat està malalta. Una democràcia que es basa en la desmobilització d'una ciutadania que només és cridada a participar quan hi ha eleccions i encara tan sols per dipositar una papereta dins una urna, es fa molt enfora d'una democràcia forta, que exigeix un cos social estructurat, vertebrat, informat i conseqüentment crític. En canvi, els temps que corren ens han situat en un sistema on l'opinió ho és tot i tots els poders en joc actuen per incidir damunt una massa social fàcilment manipulable.
En aquest context de degradació política apareixen veus interessades a esborrar allò que del passat no els interessa. Ho intenten per tal de presentar uns horitzons de futur on sigui possible tornar a vells errors tràgics. Entre aquestes veus cavernàries hi ha la dels qui neguen l'holocaust o el minimitzen. No cal, però, caure en aquests extremismes.
L'anomenada «memòria històrica» suscita hostilitats entre alguns sectors pretesament demòcrates. Es diuen demòcrates, però en el fons no han renunciat a l'herència autoritària i de poder que els va llegar el sistema de la dictadura. Es diuen constitucionals, però de la Constitució només es fixen en uns aspectes: la propietat privada, la unitat de la pàtria (amb un exèrcit per salvaguardar-la), els desequilibris a favor de la llengua i la cultura dels dominadors, les autonomies «bien entendidas», la llibertat de mercat, el tracte escandalosament preferent de determinades opcions religioses, etc.; però ni sentir-ne parlar, dels drets socials: a un medi ambient apte per viure i a la qualitat de vida, a un habitatge digne, al sentit social de la propietat (que ha de prioritzar-se sobre el dret romà d'usar i abusar: allò de dir que és meu i ho puc rompre, no gaire distant d'aquell altre nefast «la maté porque era mía»), a una escola pública i de qualitat que asseguri la igualtat real, a la laïcitat de l'Estat, a no excloure del joc democràtic el qui no combregui amb les mateixes rodes de molí (llei de partits), etc.
S'explica que els qui mai no han volgut condemnar el règim de Franco s'hagin estimat més el silenci. Ara, però, desacomplexats, passen sobre els esdeveniments històrics fent revisionisme quan, com molt bé va descriure'ls l'exmilitar menorquí i doctor en història contemporània G. Cardona, en els seus llibres no passen de manifestar opinions -i estan en el seu dret de fer-ho. Vam-ell-ara! Però no poden pretendre fer de les seues opinions veritats històriques si abans no s'han sotmès a l'anàlisi crítica del mètode científic dels historiadors autèntics. No són més que opiniatres -com en diu n'Ignasi Riera.
Damunt la mentida més o manco tàcita, el silenci o la indiferència injusta no s'edifica cap societat democràtica. Darrere les sacralitzacions i les genuflexions reverencials de la casta política i d'intel·lectuals d'ofici, s'amaga el cartró pedra d'una transició traïdora, entre altres vergonyes inconfessables. El decorat o veritat oficial que ens servia e Diario Hablado, el continuen bastint, mig segle després, altres poders mediàtics.
La història rigorosa no actua a cops de llei. Açò no obstant, si l'Estat de Dret vol reivindicar-se amb una llei que faci justícia i restituesqui la dignitat als qui en van ser desposseïts ignominiosament, no ho aconseguirà amb la llei de la memòria històrica, o com se'n vulgui dir, perquè aquesta que s'ha duit a aprovació de les Corts espanyoles no deixa d'amagar la realitat. Per açò no serveix per fer justícia. S'ha dit, i jo m'ho crec, que no es repara la injustícia que la barbàrie va causar autoritzant, com pretén el govern espanyol, la revisió de l'acte de brutalitat rebut. Hi haurà, en canvi, reparació si s'expulsa de l'ordenament jurídic i dels seus registres els documents que els reflecteixen. Però equiparar aquells actes d'una dictadura amb les sentències d'un Estat de dret és perseverar en la infàmia. Al cap i a la fi, no cal inventar-se res: només cal mirar la Llei federal de 1998 per la qual Alemanya suprimeix (no declara nul·litat; suprimeix!) les sentències injustes del nazisme.
La memòria produeix coneixement i aquest no és cosa privada. La història ha de poder esbrinar no sols el que va succeir, sinó fins i tot allò que hauria pogut ser i es va quedar a mitges. Aquí són els jaciments de futur, segons conta Reyes Mate que explicava W. Benjamin (Medianoche en la historia. Comentarios a las tesis de Walter Benjamin «sobre el concepto de historia», 2006). Des d'aquesta perspectiva, les víctimes del nazisme, del stalinisme, del franquisme, del pinochetisme, del maoisme, de l'imperialisme capitalista i neocon...; les víctimes de tots els totalitarismes d'un o altre signe són portadores de futur en la mesura que ens carreguen les piles de la llibertat.
«Guardau sempre memòria, memòria d'aquests fets» recomanava mestre Joan Benejam en finalitzar la seua sarsuela Foc i fum, molt popular a Ciutadella. El bon pedagog no devia ignorar que l'únic mecanisme psíquic capaç d'interpretar i explicar -tots dos processos són selectius- és la memòria, i que com sap la moderna neurociència, memòria i intel·ligència estan estretament relacionades. I és ben ver que quan la barbàrie s'oblida, l'humanisme ja ha clapit.
[Publicat a Diari de Balears, el 26 de gener de 2007]
Parlant de memòries. López, què has llegit Petites Memòries de Jose Saramago...Una ensopegada delícia. En relació al professor Gabriel Cardona, què vols que et digui: un militar reconvertit. Quantes hòsties i fatídiques ordres no deuria donar. Ai, dels conversos que saben allò de la manicura del tigre...