A «Pa negre» (2003), Emili Teixidor explica un episodi dels molts records infantils que el protagonista empra per farcir aquesta excel·lent novel·la. Es refereix a la primera comunió de Ploramiques, una filleta cosina de n'Andreu, el protagonista del relat. Enmig de la pobresa de la postguerra immediata, l'àvia d'aquests al·lots parodia el reportatge fotogràfic de l'esdeveniment familiar, que, de fet, no se poden pagar. Ella fa posar els convidats i familiars després de l'àpat com si realment es fotografiassin.

Em plau de reproduir aquest fragment de lectura perquè crec que serveix molt bé per il·lustrar el que vull explicar ara. Pens que aquells instants màgics, que l'àvia de «Pa negre» ha descrit amb nitidesa, són els que, de qualque manera, han de saber captar els poetes en els seus versos memorables, els músics en els seus moments musicals més reeixits, els artistes plàstics en les seves millors obres. Sens dubte, es tracta de moments de vida captats en un gest, en una forma, en un color com una complicitat trobada.... Remei Margarit ho diu, tot referint-se a un dibuixant i pintor que m'agrada molt: Marcel Villiers.

L'editorial Triangle ha publicat a finals de l'any passat una més de les seves edicions exquisides, Arquitectura i paisatges de Menorca, que conté setanta-cinc obres entre aquarel·les, dibuixos a tinta i gravats de Marcel Villiers Ribas, que s'acompanyen d'haikus, en català, castellà i anglès, dels poetes Pere Gomila (originals en català) i Guillermo Comba (originals en castellà). Els escriptors Remei Margarit i Ponç Pons i l'escultor Rafael Trénor hi afegeixen sengles comentaris a tall de pròleg, en què glossen no sols la qualitat de les imatges, sinó la personalitat de Villier. Aquest autor -menorquí per voluntat pròpia des que per primera vegada va visitar l'illa el febrer de 1972- dedica el llibre a sa mare, la il·lustradora Marta Ribas, a qui confessa la seva admiració per la qualitat com a dibuixant.

La pintura de Villier se subordina al protagonisme dels seus propis enquadraments. No s'hi vegi cap intenció pejorativa en aquesta opinió. En aquest món ple de fantasmes i de personajillos, que viuen d'una imatge vana creada per ells i per a ells, constitueix un bàlsam contemplar l'obra d'un artista que conscientment renuncia a tot protagonisme per tal de transferir-lo a allò que la seva mirada capta. La suau inflexió de les tonalitats, el petit format d'aquestes peces són el reflex d'un plantejament honest i humil de sortida, sense més pretensió que captar la llum en cada paisatge. L'autor es posa al servei de l'ànima de l'obra. Els sfumatos eliminen el contorn per suavitzar qualsevol possible duresa, que pogués marcar una frontera entre l'espectador i el paisatge contemplat. En ell, la línia recta només pot sortir del contrast de llum i mai no del traçat fred d'un grafit.

Acordant-se amb un plantejament com aquest, els haikai de Gomila i de Comba s'han de llegir com a notes que acompanyen l'obra, perquè la descripció és naturalment innecessària. La gràcia d'aquestes composicions consisteix a crear en uns límits escassos d'extensió -tres versos de 5-7-5 síl·labes-, petites obres d'art poètiques, admirables per la frescor que els inspira, la melodia dels mots i la fina sensibilitat expressada. No cal dir que aquesta forma d'haikú és molt adient al propòsit del mateix Villier i que és un encert per al llibre comptar amb la col·laboració dels dos poetes.

La idea de fer aquest llibre va venir de celebrar els trenta anys de presència a l'illa de Marcel Villier, una estada que es demostra tant fecunda com per haver ajudat a formar el paisatge actual de Menorca, entenent per paisatge, tal com el defineix el Conveni Europeu del Paisatge (2000) com «una àrea, percebuda per la societat, el caràcter de la qual és el resultat de l'acció i la interrelació de factors naturals i humans». Una definició que, a criteri de l'expert Josepmaria Mallarach, remarca la dimensió perceptiva, i la interacció dels processos naturals i antròpics, tot suggerint més del que diu.

El paisatge pot ser, doncs, segons com és miri, més o menys que el patrimoni natural i el cultural alhora. N'és l'aparença, però també la memòria, l'imaginari, el valor que la història comuna ha atorgat a un indret. El caràcter integrador d'aquesta definició es fa palès en constatar el ventall de valors subjacents que es tenen en consideració, siguin de caire material i funcional (ecològic, utilitari o científic), o de caràcter immaterial, és dir, els valors d'identitat, culturals, històrics, simbòlics o, fins i tot, espirituals. La dimensió immaterial d'aquest concepte conflueix, doncs, amb el conveni del patrimoni immaterial promogut per la UNESCO el 2003. I el geògraf Augustin Berque afirma que perquè en una societat existeixi el paisatge, com ara l'entenem, cal entre altres coses una representació pictòrica i literària -oral o escrita. És en aquest sentit que els menorquins hauríem d'agrair a Marcel Villiers la seva feina de trenta anys. Per molts més!

[Publicat a Diari de Balears, el 19 de gener de 2007]