Contra la deserció
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 12 Gen, 2007- Hi ha dates de l'any especialment assenyalades i, a Menorca, una
n'és la del 17 de gener, dia de sant Antoni. Com que es commemora la
conquesta catalana en temps d'Alfons el Liberal l'acta de naixement del
poble de Menorca; si més no, en l'eix identitari que, tot i els molts
mestissatges haguts al llarg de set-cents vint anys, perdura en el
present i ens projecta al futur amb personalitat pròpia, també ha estat
denominat com a Diada Nacional del Poble de Menorca. L'adjectiu
«nacional» té sentit: pertanyem a la nació o nissaga dels que ens
expressam i ens comunicam al món en llengua catalana. És un concepte
nacional més natural que el que s'entén des de la retòrica ideològica o
des de la identificació amb un tros de mapa.
Antigament, d'aquestes dates solemnes, se'n deien dies diats. El verb adiar, d'on ve el participi adiat (amb afèresi: «diat»), significa «fixar data, assenyalar la diada en què es farà açò o allò» [segle XV].
Com que enguany sant Antoni cau en dimecres, la setmana fenera es trenca amb un dia festiu; per tant, ja no és una setmana cossera. «Ma persona ja no espera / en el món penes majors / que haver d'estar lluny de vós / una setmana cossera» -diu una cançó popular. Cosser («que flueix sense obstacle ni interrupció», d'on s'aplica a moltes coses que no tenen solució de continuïtat) és, doncs, un adjectiu que recorda el mot llatí CURSUM, participi del verb CURRERE (córrer). Per cert, que també és origen de mots com corser, cós, corsari, etc.
Tant una com altra expressions foren recollides a Ciutadella per Mn. Antoni M. Alcover durant el treball de camp que va fer a Menorca pels anys 1906, 1917 i 1921. Els quaderns alcoverians (amb participació de F. de B. Mol i d'altres col·laboradors) són una font riquíssima de documentació lingüística. Cent anys han passat des d'aquell emblemàtic 1906 tan decisiu per a la cultura catalana, any de la publicació deGlossari d'Eugeni d'Ors, d'Els fruits saborosos de Josep Carner, d'Horacianes de Miquel Costa i Llobera, d'Enllà de Joan Maragal...; any dePrimer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i previ al de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. Any memorable... per qui en voldrà tenir memòria!
El plantejament d'escenaris ambiciosos -utopies en diu qui és incapaç d'imaginar-se'ls- no provoca frustració; més tost allò que provoca frustració és l'absència total d'utopies, la manca d'horitzons, la renúncia a escenaris nacionalment més engrescadors.
Conscients que el país som les persones i que la nació és la gent, les esquerres -si més no les esquerres- mai no haurien de fer servir la preocupació social com a pretext per frenar els avenços cap a la sobirania. Hauríem de tornar a considerar aquella idea-força present en el temps de la Transició que lligava en la mateixa gavella autogovern i vida millor per a tots, augment del nivell de benestar...
El vici de referir-nos a la petitesa de la nostra illa, del nostre país insular, el tòpic de «sa Roqueta», és això: un vici, i com a tal rebutjable, perquè aquesta visió capitidisminuïda es basa en la frustració («sempre hem estat fotuts»), el provincianisme («voler ser com a Madrid voldrien que fóssim»), el derrotisme («no hi ha res a fer»), el conformisme («ja estarà bé; per lo que som...»), la resignació («que Déu hi faci més que noltros»), l'immediatisme («qui dia passa any empeny»)... Aquesta idiosincràcia acomodatícia i pessimista és la gran victòria de la reacció -juntament amb l'esborrada del disc dur de la memòria col·lectiva- i hauria de saber donar pas a una nova etapa en què els menorquins tornem a valorar les pròpies potencialitats i recursos, una etapa d'ambició de futur, d'il·lusió col·lectiva, de convicció en el propi país, de confiança en la pròpia societat. I és clar, caldria passar de la política com a res horribilis a favor del compromís ètic i sociocultural. Tot plegat, suposaria una entrada d'aire fresc, que ens faria reviscolar i que ens faria deixondir de l'ensopiment desmobilitzador d'ara.
Per aconseguir açò, ens mancà, tanmateix, disciplina, capacitat de prosseguir amb fermesa un propòsit llunyà.
Ja fa deu anys que el mallorquí Damià Huguet, el poeta de Campos, ens va deixar. Va morir, sí; però ens deixava un feix de versos molt sòlids en què «cada paraula meva és una pedrada / llançada en viu contra el silenci dels homes». Ell ens fa palès un missatge d'esperança en la utopia; poeta picapedrer, capaç de fer pedralla del cor més endurit dels homes sense horitzons. En Damià Huguet veia així els creadors, els constructors de la pàtria: -Homes que escriviu amb saliva damunt l'emblanquinat mut, / damunt la pols nostra, com qui aspira a callar, com qui expira vida, / gratant el rocam amb pues de cotó i de silenci / perquè una terra es converteixi en pàtria. (Cinc minuts amb tu, 1973) Menorca, les Illes, els Països Catalans, Espanya i Europa democràtiques, un Món més solidari i en pau: territori, cultura, benestar, llibertat... Hi ha compromisos que honoren la vida. La veritable mort és desertar.
[Publicat a Diari de Balears, el 12 de gener de 2007]
La deserció és la conseqüència de l'autoodi, del sentiment d'inferioritat, de l'acomplexament que tenim que ens impedeix ser un poble normal i actuar com a tal.
Prosseguir amb fermesa un propòsit llunyà, plantejar un escenari ambiciós nacionalment més engrescador... Tot açò té un nom: referèndum d'autodeterminació pels Països Catalans!