Gabriel Llabrés, que tenia llavors 32 anys, era catedràtic de geografia i història de l'Institut Oficial de Segona Ensenyança de Maó i, a les col·laboracions habituals de la Revista, va aconseguir afegir-hi les dels seus amics mallorquins Pere A. Sancho, Marian Aguiló, Miquel dels Sants Oliver i Estanislau de Kostka Aguiló (Palma, 1859-1917). Aquest últim, erudit i bibliòfil, era fill del prohom de la Renaixença Tomàs Aguiló i Forteza, el 1895 havia accedit a la plaça de director de l'Arxiu Històric de Mallorca i des de 1899 fou president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Precisament l'accés a l'Arxiu Històric li permeté el coneixement de documents importants per a la història menorquina, els quals va publicar entre els anys 1896 i 1898 a la Revista de Menorca, que dirigia el seu amic Llabrés. «Construcción de las murallas de Ciudadela en 1303», «Rebeldía de Arnaldo de Fuxá contra Pedro de Belloch, regente de Menorca el año 1452», «Documentos relativos al sitio y saqueo de Mahón por Barbarroja (1535-1536)» i «Retablo de malas costumbres» són totes les col·laboracions que hi va publicar.

Només la curiositat un pèl morbosa m'ha portat a fullejar aquest darrer treball. A què ve, doncs, aquest retaule de mals costums? Quins mals costums a la Menorca medieval? Segurament, als historiadors no els vindrà de nou el document que Estanislau de K. Aguiló aporta, escrit en un llatí macarrònic força esquitxat de catalanismes; però a mi, que m'ha vingut de bell nou, m'ha semblat interessantíssim. Conté unes declaracions sobre una causa criminal seguida a la cúria de Ciutadella el 1328. En síntesi, el quadre, d'un realisme propi de novel·la decimonònica, narra uns esdeveniments succeïts en una nit de setembre d'aquell any. El lloc, una casota amb patis i diferents cambres o alcoves, forats de mala jeia o llodrigueres per a gentola d'honestedat dubtosa. L'acció s'esdevé amb nocturnitat i traïdoria quan Antoni Martí i la seva concubina, de nom Serena, en un arravatament diabòlic van copejar reiteradament na Pasquala, criada de Berenguer Cerdà, i després, presumptament, la van escanyar fins a matar-la.

Cridada a declarar, na Serena va negar la seva participació en els fets. Però va contar que na Pasquala vivia a la casa de na Teresa, vesina de ca n'Antoni, i que una nit anterior mentre sopaven amb na Margalida («d'albergínies» especifica aquí en català el document) i bevien força vi, van tenir paraules amb ella i el seu home, el qual va dir a na Pasquala que li daria «de bons cops». Aleshores aquesta va agafar pels cabells na Serena, la qual va fer-li la mateixa resposta capil·lar. Després de l'esvalot, cadascú se'n va anar a dormir a ca seua. Al dia següent, de matí na Pasquala era morta.

Interrogades les dones, només va quedar clar que havien sopat albergínies («males albergínies i en mal punt les havien menjades e en mal punt havia llevat lo cap al dit Antoni») i que la morta havia xumat molt de vi, la qual cosa podria haver estat, a criteri de na Serena, la causa de la mort. Serena era, emperò, segons declara Teresa, una «mala fèmina»... Que hi va haver cridòria, mots gruixuts, cabells arrabassats i remolcades per terra i bastonades quedava provat, i que na Cèlia, la grega, en Ramon de Puig Orfila i na Sibil·la se'n van témer de tot, també.
Fins i tot un tal Guillem Cirer declara, després de jurar com a testimoni, que ell no sap res..., però que en Toni Martí li havia comentat tot rient: -Sapiats mestre que riayes vos presera anit si vesessetz com se barayaven na Paschala e la mia fembra. (Sapigueu, mestre, que vos haurien agafat rialles si haguéssiu vist com se barallaven anit na Pasquala i la meua dona).

La història agafa caires més esperpèntics quan demanen el dictamen d'un expert barber cirurgià, en Joan Ferral, i conta que ell no sap res..., però que ell mateix i en Guillem Escrivà, també cirurgià i barber, per ordre de la cúria, van visitar la morta abans que fos enterrada, per comprovar si el seu cos havia mort per embriaguesa o per malaltia o per cops i verguessades o si va ser sufocada o estrangulada per la mà de qualcú. Ni tota la seva ciència ni tota la seva experiència van bastar per aclarir tant de misteri. Ni en Guillem ni en Joan van definir-s'hi. Ara, açò sí, quedava clar que en el coll de la víctima apareixien taques de sang i les marques blaves d'una mà i uns dits que van prémer el coll escanyant sense pietat. I que la criada «propietat» de Berenguer Cerdà tenia «los mels de la cara macats e apunyejats».

Ai, pobreta Pasquala, mala fembra, fins i tot «los mels», és a dir els pòmuls li havien copejat amb punys i macs! Per cert, pòmul (poma petitona: metàfora corporal per referir-se a la part arrodonida de l'os facial) és equivalent culte al més popular, i avui malauradament desaparegut, «me» (que ve del llatí MALUM, pl. MALA, o sigui 'pomes' també).

Violència de gènere? Crim passional? Una història de bordell a la Ciutadella del s. XIV, amb barjaules i macarrons, putes i alcavots, marfantes i galifardeus, arlotes i bergants de mala reputació. La vida. I una societat que fa mutis i a la gàbia, per si de cas: -Jo no ho sé; jo no he vist res... Ningú no volia comprometre's. El document no esmenta quina sentència es va dictar. És probable que el cas fos sobresegut per manca de proves. Res de nou sota la llum del sol, o sota la lluna, o sota la fosca més negra.

[Publicat a Diari de Balears, el 5 de gener de 2007]