Llavors vam aprendre a dir que no. De vegades amb la veu pura i nua: era el crit rebel. De vegades, amb la ploma empesa per la ràbia i per la idea amb vestimenta d'estil: poemes, muntatges teatrals, narrativitats, instàncies a l'autoritat «superior»... Sortien als diaris en forma d'articles, cartes al director... Si no passaven censura, tenim el ciclostyle o la «vietnamita» per fer còpies, i el paper carbó a la màquina d'escriure, de cinc en cinc còpies cada vegada!).

Fa trenta anys que una jove ciutadellenca, amb el do d'una veu magnífica i amb el recolzament creatiu d'una guitarra, es llançà als escenaris per dir a qui volgués escoltar-la que als humans ens cal la tendresa, i l'amistat, i l'amor solidari, que és generositat a mans plenes, a punta de cor. Ella va musicar poetes menorquins, orfebres de la paraula, joiers de versos i rimes... Àngel Ruiz i Pablo, Gumersind Riera, Pere Gomila, Damià Borràs, Antoni Taltavull, Pere Xerxa i, sobretot, Gumersind Gomila, de qui els poemes Matí, Llar o A (la ciutat d') Avinyó han esdevinguts clàssics del repertori d'aquesta cantant. Aquests autors de Menorca eren -i no és gens incomprensible en el context dels anys 70 i 80- gairebé del tot desconeguts pels menorquins. Un poema és popular quan qui el diu o el canta potser n'ignora el nom de l'autor, però s'agrada de repetir el poema. L'art de na Maria àngels Gornés els ha fets esdevenir un poc més populars.

En trenta anys s'ha fet camí. A principis dels anys 80 va treure al mercat discogràfic un disc titulat «Menorca, et dec», que reunia el repertori de les peces més vegades interpretades als seus recitals. I fa quatre anys va publicar el CD «Entre boires», en què continua el seu homenatge als poetes menorquins; açò sí, amb una major orquestració, gràcies al treball musical de Guillem Soldevila Gornés, fill de la cantant. Així doncs, les cançons de l'artista han anat evolucionant, enriquint-ne les musicacions, introduint nous ritmes... Avui, en una etapa de maduresa esplèndida, Maria Àngels Gornés interpreta notes de sentiment illenc per tot allà on va. Les seves actuacions es dosifiquen al llarg de l'any dins i fora de l'illa, perquè ella, amb una generositat impròpia dels mals temps que corren, accepta compromisos si el compromís s'ho val: defensa de la terra i el paisatge, defensa de la llengua catalana, defensa dels valors humans essencials... I quan és que cessaran les agressions perquè puguem descansar de tant defensar-nos-en?

En arribar a aquest moment feliç de la seva carrera, som molts els qui sentim envers na Maria Àngels un deure de gratitud i confiança. Gratitud per l'extraordinària obra acomplida, i confiança que la vida, amb impuls renovat diàriament, la durà a assolir noves fites en el seu camí artístic. I açò pel bé de la poesia, que és com dir per la cohesió nacional del nostre poble. No debades s'ha dit que una nació és un poble amb poetes i artistes, mentre que un poble sense ells és gent i prou.

En efecte, hi va haver un temps en què semblava que ens ho prendrien tot. Ara, en canvi, estam massa instal·lats en un temps d'insensibilitat, d'indiferència. Ara més tost correm el risc de perdre-ho tot. De prendre a perdre només hi va una lletra, una lletra que ens situa davant la pròpia responsabilitat (culpa i covardia). I no hi ha excuses que valguin. L'extinció de la diferència, la desaparició de la diversitat és una malaltia letal per a l'esperit. D'aquí el gran valor de les veus que, com na Maria Àngels Gornés, s'han dedicat -ho direm de la manera espriuana- a salvar-nos els mots de la nostra llengua, arrel i llavor.

El concert commemoratiu tindrà lloc a Ciutadella dia 29 i es repetirà dia 30 d'aquest mes a la sala nova d'es Mercadal. Desitgem que la seva cançó no acabi, sinó que es reforci i s'enlairi més i més. A aquesta menorquina, li escau, igual que a molt pocs altres, la identificació del jo de l'artista amb enosaltres popular: -«Jo he cantat en nom vostre: la vostra veu és la mia».

[Publicat a Diari de Balears, el 29 de desembre de 2006]