Afirma en Ponç Pons que els anys li han demostrat que la vida és més important que la literatura. I jo vos assegur que aquest reconeixement té molt de valor, perquè durant anys el poeta menorquí va viure enlluernat, impressionat, condicionat, xuclat, embadalit per la literatura. El secret d'un autor descansa en la seva obstinació i paciència. L'escriptor dedica la seva vida a descobrir l'altre ésser que habita dins ell i tracta de traduir-lo en paraules per crear un altre món i fer-se d'ell mateix una altra figura: -«Veig un tipus que em guaita al mirall i somriu / abatut amb un deix de tristor i de nostàlgia / ¿Qui ets? Li dic ¿Què vols? ¿No em coneixes? Sóc tu» (...) «...T'escric per saber que existesc / i vull creure estimant que la vida és vivible». És conscient, tanmateix, de la insuficiència de la literatura i de l'art en general: «Un poema no pot salvar gent de la fam / ni evitar les matances que estigmen la història».

Així doncs, el seu bagatge de lectures i de cultura literària és immens, la qual cosa es deixa veure constantment guaitant en els seus versos. De fet, aquesta és una manera de dir que no estam sols, sinó en companyia de les paraules d'aquells que van venir abans que nosaltres («Sense més heretat patrimoni o pervindre / que la llengua on perdura el record d'una terra»), de les històries d'altri, dels llibres d'altra gent. Escriure és per a Pons una necessitat innata Fins i tot ha arribat a crear una paraula nova, un acrònim que resumeix la seva actitud vital: escriviure. Viure escrivint, però també escriure per poder alenar, escriure és allò tan necessari «como el aire que exigimos siete veces por minuto para ser...», dit a la manera de Blas de Otero. Per poder existir, doncs, i per poder ser. «Som allò que hem llegit i tenim el que dam» ha posat en un altre dels seus versos dodecasíl·labs, que tenen la virtut (virtut vol dir força) d'actuar com a eslògans, com a oracions gramaticals que enclouen pensaments memorables. Açò de ser el que hem llegit no s'ha de mal interpretar. Hi va haver analfabets que eren experts magnífics a llegir els signes no escrits, que ells havien après observant l'Univers, contemplant la Natura. Com curar, per exemple, qualque mal amb remeis de les plantes; com saber avançar-se en el temps a un futur previsible; com acceptar la mort quan és inevitable, i com conèixer el plaer en les coses petites que fan la vida digna, destriant-ne de tot el bo i la clovella. Eren savis els avis de José Saramago, els quals tanmateix no sabien llegir perquè en la seva pobresa material no havien tingut mai l'oportunitat d'aprendre de lletra! I quanta de gent no hi ha, avui per avui, que, tot sabent llegir, no llig mai, i són analfabets funcionals. I quants n'hi ha -encara més- que, llegint i llegint, no s'assabenten prou de les coses que passen a prop d'ells, ni saben res de la vida sua.

Nura és un dels noms antics i enigmàtics de Menorca. El poemari d'en Ponç és també el cant d'un illòman («cant illòman un mar on es banya la lluna»). El mot «illòman» l'emprava en Josep Pla per referir-se a la seva afecció d'explorar illes. L'empordanès es referia a l'illomania com a una «malaltia de l'esperit encara no qualificada pels facultatius -un enyorament sempre permanent, excitat per la meva solitud, vagament misantròpica però recalcitrant...». «Mania» és una paraula d'origen grec, que no sols significa 'bogeria' o 'follia', sinó també 'inspiració' i 'entusiasme'. Crec que així s'ha d'entendre el mot tal com l'empra el nostre poeta, és a dir, l'entusiasme d'algú enamorat de l'illa, d'on rep la inspiració en soledat i silenci; on troba la comunicació i on beu la saviesa d'haver descobert els límits que ens marca la mar (el temps, la nostra condició mortal...).

En aquests sis-cents versos de gran intensitat es troba el millor d'aquest autor, que es manifesta en la grandiositat d'aquest oratori, o sia, drama musical de to religiós. Religiós perquè es re-lliga a la terra des d'on abasta la transcendència; musical en el ritme i en l'expressió lírica, i dramàtic si com a tal volem entendre la situació de la llengua catalana («una llengua que el temps ha posat de genolls»), del paisatge nadiu, de la identitat que perdem amb culpable oblit dels menorquins mateixos. L'oratori Nura, un recitatiu que es prolonga en set moments lírics, és com una oració que hom resa des de la sinceritat que potser només tenen les persones capaces d'accedir al soliloqui («Quien habla solo, a Dios espera hablar un día» -va escriure Antonio Machado). El txec Vladimir Holan -poeta amb qui Pons sembla tenir-hi certs paral·lelismes (la constància del dolor metafísic, la mort com a temps d'espera per a la saviesa, el paper de la família i de la infantesa com a consol)- li va ensenyar que hi ha moments en què a l'home no li queda sinó parlar amb si mateix. I aquests moments -afegeix- poden durar anys. Doncs bé, d'aquest entotsolament interior neix la poesia de Ponç Pons, un artista compromès, que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!». Al capdavall, amic Ponç, no som més que poetes en temps de misèria.

En el discurs de recepció del premi Nobel de literatura 2006 davant l'Acadèmia Sueca, Orhan Pamuk ha considerat la literatura com la més valuosa creació de la humanitat en el seu intent d'entendre's ella mateixa. L'escriptor turc concep la literatura amb un optimisme semblant al de l'alaiorenc: malgrat la solitud que el fet d'escriure implica, «quan l'escriptor es reclou dins el seu interior, està posat, conscientment o no, una gran fe en la humanitat, perquè creu que tots els éssers humans s'assemblen i per tant dins ells han de dur ferides similars». I una curiosa coincidència: Preocupat «pel futur/ eixorquit de viltat que amenaça Les Illes» -«Hi tants Judes aquí! Hi ha tants rics fariseus / que vendrien sa mare per treure'n profit!»-, Pons i Pamuk, tots dos confessen una conflictiva relació amb el seu país respectiu, on el provincianisme és constant («Hem nascut estrangers a un país de lotòfags», o bé: «Aborígens mansuets que parlam en vernacle / donam color local formam part del tipisme») i on no és gens fàcil ser artista. L'artista, que vofer que els mots fruitin i que en cada mot vol salvar els fragments enrunats / d'aquest món menorquí on comença la mar, no ho té gens fàcil. Però sabent que hi ha vestigis d'afront, la veu d'en Ponç Pons s'alça amb força i se fa sentir.

[Publicat a Diari de Balears, el 15 de desembre de 2006]