Demanar-nos, per exemple, quin abast tenen en la política quotidiana principis constitucionals com el dret de tothom a un habitatge digne («els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret» -article 27). Ara que som a pocs mesos d'una nova campanya electoral, serem capaços d'analitzar què han fet els poders públics -Ajuntament, Consell, Govern de les Illes, Govern de l'Estat-, quines mesures de fet han pres en el compliment d'aquest imperatiu democràtic? En el mateix article 47 es diu també, apel·lant a l'interès general, que és obligació d'aquests poders «impedir l'especulació». I bé, doncs, com s'explica que en el meu municipi s'hagin produït casos de compravenda de béns immobles per preus notablement més elevats del que costaven una dotzena de mesos enrere quan el comprador ha estat el govern municipal? Com interpretar determinades requalificacions de terrenys amb beneficis evidents a particulars? Crec que la fiscalia hi va intervenir i la justícia ho investiga. Bé està que ho faci cercant proves. Perquè cal recordar coses tan elementals en un estat de dret com la presumpció d'innocència o el fet que les sospites no són evidències i que les evidències no sempre tenen caràcter probatori.

D'aquí que les xivatades, que hi sol haver en el nostre TBO (territori balear oficial) -i som conscient que açò no només passa al TBO o a Sicília sinó arreu arreu-, s'han d'entendre per la fidelització d'alguns ventrells agraïts o aspirants a ser gratificats als poderosos que, d'un moment a altre, pot resultar salvífic fer desaparèixer els «elements probatoris suficients». Ho va escriure despús-ahir en Miquel À. Maria en aquestes mateixes pàgines: «Hem d'anar alerta que una focalització excessiva sobre el tema de la corrupció no ens sostregui del gran tema del desenvolupisme desenfrenat, la febre de construcció- destrucció que colpeja Mallorca per totes bandes». Sí que és ver. No sols els delinqüents fan mala política. Hem d'anar alerta tots (polítics, periodistes, ciutadans): hi ha moltes maneres de corrompre la democràcia i no sempre allò que és altament censurable des del punt de vista dels interessos generals és il·legal. Vius, idò, a l'hora de fer anar la llengua. Per fer oposició no cal carregar les tintes amb adjectivacions gruixudes; sí que cal atendre's a les idees i als fets, a les coses, però evitar de referir-se a les persones en termes mal educats. Evita tractar l'altre de manera que no t'agradaria que et tractassin a tu. No du a res de bo entrar en una dinàmica de retrets: -Tu ets un mentider i un corrupte.-I tu ets més mentider encara i un miserable... Aquest llenguatge, que malauradament hem vist escrit a la premsa del TBO, no afavoreix més que el descrèdit de qui l'empra.

Tanmateix, encara em sembla més letal per a la democràcia l'actitud dels governants que, com a raó última d'honestedat i amb una certa insultant fatxenderia, remeten els seus opositors als Tribunals de Justícia. Tot i que la corrupció s'ha convertit en una cosa que a molts indrets ja es donava per descomptada, segurs que casos com el d'Andratx o els de Marbella deuen ser excepcionals, i no sols perquè a la majoria dels ajuntaments es respecta la legalitat (no hi faltaria res més!) sinó perquè les persones poderoses malfactores solen disposar de «coartades perfectes» o, en el seu cas, poden accedir a excel·lents advocats... I la gent pensa que no els agafaran, què punyetes! Qui judicialitza la política és el fet que hi hagi delinqüència. És tan obvi com que n'hi ha.

En tost de seguir aquest camí de judicialitzar la vida política, el polític democràtic empra la paraula front a la violència. (No és això exactament el que es reclama a ETA?). Amb la paraula i amb la documentació pertinent, amb claredat diàfana, el governant demòcrata es defensa de qualsevol contradicció ordida pels seus opositors. A no ser que realment vulgui amagar coses inconfessables, perquè hom tengui realment coses per amagar. Recórrer als jutjats suposa acceptar el fracàs d'un primer nivell de política democràtica; el fracàs de la raó dialèctica. En el benentès que, de vegades, no hi ha més remei que acudir a la via judicial per entrar en matèria.

En teoria, un jutge és una persona instituïda per dirimir litigis per mor de no tenir-hi cap mena d'interès i poder actuar, per tant, com un àrbitre neutral. Justament és aquesta «capacitat per a la neutralitat» allò que en últim terme legitima una persona com a jutge. Però en un sistema polític concret pot ser que no resulti gaire fàcil l'observança del principi institucional de la neutralitat judicial. En determinades situacions les persones que desenvolupen la funció de jutjar no poden evitar ser arrossegades a simpatitzar amb alguna de les parts litigants -o a tenir-li animadversió-, la qual cosa vol dir que estan seriosament exposades a cometre el delicte de prevaricació, és a dir, de dictar resolucions manifestament injustes.
Si el manual escolar de tractament de conflictes assenyala la conveniència d'intermediacions prèvies a l'adopció de qualsevol mesura violenta o de força, amb més motiu s'haurien d'evitar els recursos a la via judicial. La judicialització de la política, és a dir, que conflictes entre els diferents equips de professionals especialitzats en la intermediació política -els partits no són açò, precisament?- siguin directament o indirectament sotmesos a la decisió judicial, arruïna inevitablement la neutralitat institucional dels jutges, les decisions dels quals passen llavors a ser bases favorables o contràries en la disputa política, i inevitablement han de ser contrapesades amb altres decisions per evitar possibles linxaments que deixin malmesa la realització de l'ideal «estat de dret».

Naturalment, les acusacions de corrupció i les actuacions judicials acabades amb condemnes fermes han estat nombroses, com acaba de recordar-nos en els casos de les Illes Balears, al llarg del darrer quart de segle passat fins al dia d'avui, l'historiador Antoni Marimon «Els primers escàndols», Diari de Balears, 5/12/06). De polítics que han delinquit, malauradament no ens en manquen: des d'un expresident (Cas Túnel de Sóller) fins a alcaldes, i alguns d'aquests continuen actius dins la política del TBO (n'hi ha que tenen importants responsabilitats en l'actual govern). Açò és així. Són fets, que alguns malden per esborrar de la memòria.

Com a corol·lari d'aquest actual estat de coses al nostre insular TBO, en la mentalitat d'un sector de la població (jo crec que bastant ample) la democràcia (els seus valors, les seves institucions) té una importància relativa. Malgrat les quasi tres dècades de Constitució, pràcticament la rutina electoral de la nostra societat ens mostra, sense gaire excepcions, una població que no s'ha desempallegat encara del seu passat rural i del caciquisme (senyors i servidors), que no entén la ciutadania com l'exercici efectiu de drets i deures que és, i que -com publicava a l'AVUI divendres passat l'escriptor Sebastià Alzamora- continua essent «clientela fidelitzada per les urnes als administradors de riquesa creada per una colla d'espavilats».

[Publicat a Diari de Balears, el 8 de desembre de 2006]