Els vots de cinc grups parlamentaris (PNB, EA, EB, EHAK i Aralar) van sumar la majoria front als qui s'hi oposaren (PSOE i PP). És curiós que els opositors acusin els majoritaris de plantejar un referèndum perquè un 51% s'imposi a un 49%, quan haurien de recordar que l'argument és reversible: com pot ser que un 49% (és un dir perquè no se sap) s'imposi a un 51% des de fa dècades? És clar que si una minoria disposa dels canons i d'altres instruments més sofisticats per exercir el poder, el miracle és que no hagi capgirat l'opinió pública i tengui por cerval a convocar un referèndum.

D'altra banda, a qui diu que les majories no valen si no respecten les regles del joc, caldria recorda-li que aquestes, en forma de Constitució de 1978 no van merèixer el suport del poble basc precisament perquè no li reconeixia el seu dret a l'autodeterminació nacional.

El tema de fons rau en el no reconeixement com a subjecte del dret d'autodeterminar-se més que al conjunt de tot Espanya; però no deixa de ser un a priori probablement més essencialista que el que opta per reconèixer l'existència de la nació basca. Qui vol ser espanyol té tant de dret com el qui no vol ser-ne?

En el mateix sentit, l'enquesta d'una revista portuguesa palesava, el mes passat, l'existència d'un nombre significatiu de ciutadans d'aquell país que semblaven interessats en la construcció de la unitat ibèrica. No record si era un 23% o més que veurien bé que Portugal entràs a formar part d'un sol Estat amb Espanya. Les campanes han repicat a uns sectors del nacionalisme espanyol i de «progres» que es diuen no nacionalistes.

El catedràtic de Teoria de l'Estat de la UNED, Andrés de Blas, en un article que signava a El País (24/10/06), ho considerava com una mostra inequívoca de la confiança en una nació espanyola com a comunitat política capaç de continuar prestant importants serveis a l'Estat i a la societat dels espanyols. Pot ser. Però Alfonso Rodríguez Castelao observava pels volts dels anys 30 del segle passat que la integració entre Portugal i Espanya s'hauria de produir mitjançant una passa prèvia, l'osmosi entre les dues Galícies històriques: la del nord del Miño i la del sud d'aquest riu, que és la que més tard s'expandiria Douro avall constituint Portugal (Sólo compre que portugueses e galegos xuntemos as nosas almas como estan xuntas as nosas terras, obedecende ao logos que nos formou).

A més, diu Castelao que els castellans entenen que en la unió pactada dels dos Estats peninsulars rau la possibilitat d'una grandesa futura, però temen la identificació cultural de Portugal i Galícia, perquè en aquesta identificació hi hauria la fi de l'hegemonia de Castella. I amb la fi de l'hegemonia catellana acabaria el perill espanyol que fa tanta por als portuguesos.
La lectura d'aquest article del professor A. de Blas m'ha fet recordar també un personatge imprescindible en el panorama de les lletres portugueses. Adolfo Correia da Rocha (1907-1994), més conegut literàriament com Miguel Torga, és possiblement un dels noms indispensables de la literatura portuguesa actual: assagista i narrador, a més de poeta, Torga ha estat un dels majors intèrprets i millors analistes de la realitat política, social i cultural del seu país durant les darreres dècades (en aquest sentit el seu Diario, que va anar escrivint fins a la seva mort, és un document de valor altíssim).

Fa un parell (mallorquí) d'anys l'editorial Visor va dedicar a aquest autor el núm. 392 de la seva prestigiosa col·lecció de poesia. El llibre és una edició bilingüe de Poemas Ibéricos, o sigui que, al costat de l'original portuguès, incorpora la traducció castellana d'Eloísa Álvarez. Si avui esment Miguel Torga, és, en el marc d'un cert iberisme al país peninsular de la vessant atlàntica, amb la intenció de recordar què en pensava sobre el tema el poeta i lletraferit lusità. I faig via a dir que la visió de la «Península Ibèrica» que des d'Espanya endins s'ha tingut qualque vegada, es fa molt enfora de la percepció que en van tenir Miguel Torga, Alfonso R. Castelao, Joan Maragall, J. Casas i Carbó o, en temps més enrere l'abate Marchena, qui a la darreria del XVIII publicà el seu Avis aux espagnols, llibre d'un contingut doctrinal de caràcter republicà federal i progressista.

En efecte, l'ideal iberista ha servit per expressar actituds prou diferents. Per a molts espanyols, Portugal ha estat simplement el germà equivocat que va deixar la llar familiar a la recerca de la independència i que un dia o altre inexorablement ha de retornar a Espanya, o sigui a «la Madre Patria». Quelcom així regalimava de la celebèrrima Enciclopedia Álvarez -vademecum de la meva infantesa-, que definia Viriato entre les glòries nacionals hispàniques com a «pastor lusitano», sense que prèviament ens haguessin advertit què coi era Lusitània i com repureses un «pastor» era capaç de fer anar de bòlit les legions romanes.

Miguel Torga clou dins un mateix destí cultural Viriato, Sèneca, O Cid, Inês de Castro, Torquemada, Magalhâes, Sta. Teresa, Camôes, Cervantes, D. Sebastiâo, Goya, Picasso, Pessoa i García Lorca, entre d'altres noms de la tràgico-tel·lúrica història ibèrica.

I tanmateix, Torga no ignora que els seus ideals («el meu iberisme és un somni platònic d'harmonia peninsular de nacions, totes germanes i totes independents») s'han estavellat en la història contra la temuda Espanya castellanocèntrica de l'arrogància i el menyspreu. Quan l'intel·lectual de Trás-os-Montes parla de nacions, no es refereix als dos colors estatals de la Pell de Brau (Lisboa vs. Madrid), sinó més tost a les quatre llengües nacionals amb què hauríem de «fer segurs els ponts del diàleg», com volia aquell altre dissenyador d'enllocs que fou Salvador Espriu. Probablement, connectava amb un somni de cultura i d'humanisme pel qual delia també el poeta granadí Federico García Lorca, que l'Espanya negra va ofegar en glops de sang. «Olha esta Ibéria que te foi roubada,/ E que só terá paz quando for tua».

[Publicat a Diari de Balears, el 10 de novembre de 2006]