Es lesionen Samuel Etoo, o Maxi López, Petrov, Ronaldo..., han d'estar prop de cinc mesos a poder tornar a jugar i hi ha un desori general. La premsa en parla com si s'hagués produït un tsunami; els telediaris s'obren amb la notícia, que s'imposa a la resta d'actualitat i la ràdio no deixa de parlar-ne tres o quatre vegades al dia durant setmanes. Per a un crack de l'esport competició, un trencament de lligaments pot ser una tragèdia de dimensions incalculables. Però si ens ho miràvem fredament, els esportistes estan més exposats a tenir lesions que no hi haurien d'estar altres ciutadans als seu llocs de feina.

Aquí la sinistralitat laboral és una de les més altes d'Europa. Cada dia, cada hora de la jornada laboral, hi ha accidents, que varien segons el tipus de treball. Les dades publicades enguany arriben fins al mes d'agost i diuen que Catalunya i les Illes Balears van davant, juntament amb Madrid, en percentatge d'increment dels sinistres (9'37, 8'11 i 10'59, respectivament) . N'hi ha de greus, i alguns tenen resultat mortal. D'això en canvi, no se'n parla gaire o se'n parla massa poc. No es vol que es vegi aquest lacerant estat de coses. Dels accidents d'en Gassol, en Pedrosa, en Maxi o n'Etoo, déu n'hi do si se'n parla!

Segons recull el periodista J. Torres en aquestes mateixes pàgines dimarts passat, la sinistralitat laboral a les illes Balears ha pujat un 5% després de cinc anys de descensos. D'acord amb un informe d'EU-EV, que presentaren els exconsellers de Treball durant el Pacte de Progrés (1999-2003), Eberhard Grosske i Miquel Rosselló. L'informe relaciona el nombre de treballadors i el nombre d'accidents i diu que amb el govern del Pacte es produïren descensos del 8'29% i del 10'78% els anys 2002 i 2003 com a conseqüència de la implantació d'un seguit d'actuacions polítiques que el PP hauria «desmantellat». Entre elles hi havia el conveni de col·laboració amb ajuntaments per a programes de prevenció de riscs a l'administració. El govern del PP també va procedir a l'eliminació del conveni amb Inspecció de Treball; a la no-exigència d'avaluacions de riscs com a requisit per obtenir subvencions; i a l'incompliment de l'obligatorietat d'impulsar la coordinació en les subcontractes. La «deconstrucció» de l'Institut de Salut Laboral, la reducció dels fons destinats a desenvolupar plans de formació a les empreses i la supressió de fons per a formació dels delegats de prevenció o d'ajuts per a l'extensió d'aquests agents a les empreses serien altres causes possibles d'aquesta mala notícia.

Si les dades, doncs, són certes -i per ara no han estat desmentides-, estaríem davant un cas en què no es pot dir que tots els polítics siguin iguals i en què es poden constatar diferències de gestió entre governs de dretes i altres de diferent composició més plural, potser d'esquerres. No va malament que es recordin aquestes coses durant els mesos previs a les eleccions que ja s'acosten i que tal vegada faran espavilar formacions més o manco adormides.

No és cap secret que la societat no percep igual el catacrac dels cracks i dels «mileuristes», sempre destacadíssims, que el dels milers de treballadors sotmesos a moltes precarietats. La percepció de la realitat és, en els temps que corren, fortament induïda pels mitjans més poderosos. Tanmateix, a l'escola -es diu- s'ha d'educar en valors. L'alumnat ha de percebre a la pràctica les normes positives de la convivència: no-exclusió, rebuig de la violència, negociació i diàleg front a la imposició... S'han de ponderar les coses més importants per damunt de les que no en són tant. Així doncs, per què l'escola no és capaç d'elaborar i difondre discursos alternatius que situïn en primer pla les coses que són realment importants? Doncs perquè l'escola, ai!, només és un dels agents educadors enmig de tants d'altres, alguns molt més poderosos. A l'escola li passa com a aquella família que Gurinder Chadha reprodueix a la pel·lícula Bend it like Beckham. Per molt que els pares la volien encaminar cap a un futur gris d'esposa preparada, aquella al·loteta s'apuntava a un equip de futbol perquè ella admirava la imatge que els mitjans donaven a tota hora del futbolista anglès i volia ser com ell.

[Publicat a Diari de Balears, el 27 d'octubre de 2006]