No m'ho invent, és ben ver. I la dreta del meu poble pot estar molt tranquil·la: amb votants com aquesta dona, tal vegada no trauran majoria absoluta (que s'hi fan ben a prop), però tenen la reelecció assegurada. És possible que manifestacions de fidelitat com la d'aquella votant siguin, en part, el que expliquin l'èxit del PP, i abans d'UCD i d'AP-PDP a les illes Balears i Pitiüses.

Conten que durant la Guerra Civil a Menorca, quan el comitè revolucionari procedia a aplicar el principi «la terra per al qui la treballa...», es van presentar a un lloc dels més grans de l'Illa i li van dir al pagès (en termes menorquins, dit l'amo, tot i que l'amo de veritat era el senyor Comte): -«L'amo, a partir d'ara, ja no haureu d'anar a mitges amb es senyor, ja no li haureu de passar comptes. Que no n'esteis content?» -«I ves...» -l'amo mastegava la seva incomoditat o el seu neguit davant aquells rojos, que el tallaren: -«I ves què? Que no era açò lo que vós sempre havíeu desitjat?» -«I sí, però...» -«Però què?» -«Idò que a jo m'hauria agradat que hagués estat es Senyor es qui m'ho hagués donat...» Hi sobren comentaris!

Una altra anècdota d'actualitat: segons una enquesta, de què es feia ressò aquest mateix diari, pares joves de les nostres illes que tenen fills en edat escolar majoritàriament (82%) prefereixen que els seus fills rebin l'ensenyament en castellà.

A propòsit d'aquesta hegemonia històrica, aquest periòdic diumenge passat demanava a Pere Sampol si estam davant una societat tan dretana com donen a entendre els resultats electorals. El ja ex-diputat del PSM contestava: -«Més que dretana la nostra societat és classista. Sociològicament, la dreta té instint de classe i vota el Partit Popular perquè té consciència de pertànyer a una classe determinada. Això s'ha pogut constatar. Per exemple, durant el Pacte de Progrés es varen dur a terme polítiques que un determinat sector dels empresaris demanaven i no per això varen deixar de votar el PP».

Doncs, a mi me sembla que té raó -de fet, l'entrevista m'ha interessat molt i compartesc en general el que hi exposa l'amic Sampol-, però hi hauria molt més a dir. Ell mateix ho apunta en referir-se a dues etapes o dos estils polítics en la història balear recent: el caciquisme del temps de G. Cañellas i la colonització accelerada a què ens sotmet el PP de J. Matas. En efecte, molt profund deu haver estat el procés de colonització econòmica i cultural sobre el nostre poble per haver-nos marcat tan fort. Especialment, amb l'estigma de l'autoodi, que denota l'anècdota dels pares amb la llengua de l'ensenyament, i tantes altres que es podrien aportar. Dins el conjunt de la societat de les Illes molta gent ha convertit en carn pròpia l'aliment ideològic amb què secularment la classe dominant ha peixat el poble. Ho ha fet servint-li els plats espirituals cuinats pel poder a les menjadores clàssiques (l'escola, les esglésies, els entreteniments familiars...) i a les noves menjadores modernes (especialment la tele). Avui la gent sap llegir i escriure, però un 75% de la societat espanyola no llig ni un sol llibre a l'any. D'on ens ve, idò, la informació? De la ràdio, però de la tele sobretot. La televisió serveix imatges i més imatges, sense cap possibilitat de reflexió i distanciament crític. No cal ser cap G. Sartori per saber-ho. I els grans mitjans no paren de transmetre pensament únic. Impregnen l'imaginari social i la retòrica política. La idea del creixement permanent i desmesurat com a sinònim de progrés i el creixement com al factor principal lligat a un major benestar, idees que millor que ningú representa la dreta. És ver que amb la Constitució del 1978 hem conegut també governs anomenats de centreesquerra que, de tan realistes i possibilistes que han volgut ser, han realitzat polítiques prou dretanes (el mirall de la «jet set», l'economia depelotazo, els greus retalls als drets laborals amb les vagues generals corresponents, la potenciació de la cultura individualista...). Per açò mateix, s'explica que els empresaris, al cap i a la fi, acabin votant «els seus». Sí que el Pacte de Progrés va intentar lluitar contra les places turístiques il·legals, afavorir el comerç autòcton front a les grans superfícies i ajudar les indústries subsistents; però... -pensaren- aquests no són els nostres. Qui podia pensar que les polítiques agràries i el ferm estaló al món rural dels governs del Consell de Menorca, més enllà de la correcció dels seus objectius, inclinarien els pagesos a canviar el vot del PP per al de l'Entesa? Calen canvis culturals molt bàsics per canviar adhesions i sentiments.

Naturalment, açò que deim aquí de la dreta sociològica balear, podria dir-se de la presumpta esquerra, allà on el PSOE treu majoria rere majoria (vegi's l'Andalusia i l'Extremadura del PER i de les «peonadas»). Un altre cas: molts militants comunistes van continuar considerant la URSS com el paradís dels pobles i el dictador Stalin com ePadrecito del proletariat mundial, malgrat que, si més no des del 1958, ningú mínimament informat no podia ignorar les barbaritats comeses en nom del socialisme.

Record que sempre que al Parlament Balear des del seients de l'esquerra es criticava el model de desenvolupament insostenible d'Eivissa, solia sortir el llavors president del Consell pitiús i diputat del PP, Sr. Antoni Marí Calvet, recordant que, abans del boom, molta gent havia de menjar garroves per anar subsistint. Ben cert. A Menorca també ens queden crosteres de les nafres de la fam: «Ja ho dirà qui serà viu / com ho passaven es pobres / de favet i de garroves / per poder arribar a s'istiu...»

És complicat. Diuen que els nivells de risc a què el desenvolupament capitalista ens ha duit és esfereïdor i que fa estona que hem superat els límits. Diuen que els humans només aprenem a cops de grans desgràcies. Mentrestant, el catecisme «neocon» predica la religió universal del desenvolupisme, amb la televisió i els refrescos de cola com a eucaristia. Collige, virgo, rosas ! Carpe diem!

[Publicat a Diari de Balears, el 20 d'octubre de 2006]