A les legislatives de 1979, un cartell de fons roig fosc demana el vot per al PSUC (la falç i el martell i les quatre barres) i a la part de dalt amb lletres grogues «Visca Catalunya»" (primera línia) «para todos» (segona línia). Al bell mig del cartell, en foto en blanc i negre, una dona d'una trentena d'anys que et mira frontalment i que somriu; darrere ella un fillet de cinc o sis anys queda mig embolicat en una bandera catalana, el pal de la qual enarbora. Només un petit detall en color damunt el jersei de la dona: un adhesiu que mostra l'escut de la Generalitat i el verd-i-blanc de la bandera andalusa.

A la mateixa campanya electoral del 79, un altre cartell. Tot el fons és el quadre que Tàpies va pintar en homenatge al PSUC (davall cada lletra de la sigla cau un traç gruixut en roig sobre fons d'or) i a l'angle inferior endret la foto d'un home d'uns cinquanta anys, cabells de color castany fosc, celles ben separades i arquejades i nas ben perfilat que denota fermesa i convicció; duu barbeta i bigotis a l'estil Lenin i mira l'espectador amb un esguard franc i directe. Ah, i vesteix una americana, però el coll de la camisa és obert. Aquest home no sol portar mai corbata. És Antoni Gutiérrez Díaz.

La mort del Guti (divendres, 6 d'octubre) m'ha fet remenar arxivadors personals. Aquest home, que venia a pescar amb canya corriola als penya-segats de Menorca quan volia fugir de l'estrés de la política, es mereix que qualcú que l'hagi conegut millor que jo parli amb profunditat de la seva vinculació amb l'esquerra menorquina. Les relacions d'aquesta amb el PSUC és una constant ben demostrable, que contrasta amb la vinculació més estreta dels dirigents «balears», dic mallorquins, d'aquell moment amb la central madrilenya del PCE. Aquests lligams podrien explicar millor alguns esdeveniments que van anar succeir en el moviment obrer de les Illes durant la dècada del setanta.

Una de les aportacions del Partit Socialista Unificat de Catalunya a la política del país més important i lloada va ser la capacitat d'integració de la classe obrera en la lluita per la llibertat nacional de Catalunya i, especialment, la capacitat d'agermanar obrers autòctons i immigrats en la mateixa lluita per la democràcia i el socialisme. «Formant un sol front, integrant una classe mateixa, els obrers de Catalunya, autòctons i immigrats, han de refermar llur amistat i, tots plegats, han de comprendre la justesa del sentiment nacional del poble català i fer-li costat contra les restes de l'opressió franquista i qualsevol altra mena d'opressió. La comprensió humana i política ha de resoldre i superar qualsevol dificultat que pugui derivar-se de les diferències d'origen i de llengua» -llegim al «Projecte de programa del PSUC,1976»).

Ecatalanisme popular, concepció sorgida en temps que Gutiérrez Díaz era Secretari General, va suposar una autèntica «idea força», assumida per un partit que fou el motor polític de Catalunya en el combat per la democràcia i les llibertats. No s'entendrà prou aquesta elaboració teòrica (orientació per a l'acció política) sense el fort debat intel·lectual sorgit entorn del llibre de Jordi Solé-Tura «Catalanisme i revolució burgesa», en què afirmava el caràcter burgès del catalanisme. Contràriament a aquesta tesi, els estudis de Termes, Fontana i altres historiadors, juntament amb el treball intel·lectual d'ideòlegs com M. Vàzquez Montalban, Rafael Ribó, Andreu Claret, Eulàlia Vintró, Muriel Casals, Quim Sempere, Ignasi Riera, etc., van destacar un caire molt diferent i molt potent del nacionalisme català: el vinculat a les classes populars. Al document citat, es teoritzava així: -«La consciència de classe dels obrers es desplega amb la participació en la lluita pels drets i per les reivindicacions als llocs de treball. I també en la lluita per unes condicions de vida millors fora de les empreses. Aquí es veu amb tota claredat que, independentment de la llengua i de la nacionalitat d'origen, els obrers formen una mateixa classe explotada. En la lluita s'afirma la fraternitat de classe contra l'explotador i els obrers es fan més conscients del seu caràcter internacionalista. (...) Però l'internacionalisme no és ni pot ser en contradicció amb la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya».

La postmodernitat ens ha abocat a la indiferència i així també aquest mal ha pres entre l'anomenada classe obrera (?). Parlar ara de «classe explotada», «fraternitat» i «consciència de classe» pot sonar per a alguns a paleomarxisme, però els fets són tossuts i la realitat de noves formes d'explotació avui en dia són evidents. En tot cas, ens poden fer pensar en el pou en què han caigut determinades formes d'organització per a la lluita emancipatòria (partits, sindicats, etc.)

Em sembla recordar que el catalanisme popular que proposava el PSUC, que es definia com a un partit nacional català, però d'ideari internacionalista, i de classe, era una manera de superar el nacionalisme burgès i dretà d'alguns sectors de la societat catalana, que acabarien per ser hegemònics agrupats entorn a la figura de Jordi Pujol. Es deia: -«La repressió franquista no ha aconseguit d'esborrar els trets definidors de la personalitat nacional del poble català. A mesura que aquest s'incorpora en bloc a la lluita per la democràcia, el sentiment nacional s'aferma amb nova força i esdevé un estímul essencial per a la lluita a favor de les llibertats democràtiques. (...) Per això els obrers que viuen i treballen a Catalunya no han de confondre el sentiment nacional amb el nacionalisme burgès d'uns quants sectors de les classes dominants. El nacionalisme burgès enverina les diferències i fa passar pel mig de la nostra societat una línia divisòria que no correspon a les veritables diferències socials...»

Sortir al pas al nou lerrouxisme, que pretenia dividir i enfrontar les classes populars per mor d'orígens o d'idioma, va ser un gran mèrit del PSUC. Avui, amb els perills de fractura social que presenten els nous allaus migratoris, caldrà que tots els que se'n declaren hereus (no solament els d'Iniciativa!) estiguin a l'altura de les circumstàncies.

El tema és complex i som conscient que gairebé no es pot tractar en el marc d'un article. A les Illes Balears, alguns vam seguir molt de prop, gairebé amb passió juvenil, aquella política. He d'afegir que la miopia d'alguns buròcrates va fer anar en orris plantejaments prou fonamentats i raonables. Les intervencions del carrillisme, d'un centralisme ofegós i d'una incomprensió de la realitat palesa, dins la política dels comunistes catalans, amb l'ajut inestimable de quintacolumnistes d'un o altre caire, van resultar definitives per dinamitar aquell PSUC, que abans i durant la Transició havia estat, més que un partit polític, un referent per a milers de demòcrates.

La figura del Guti és inseparable d'aquell mític PSUC. La seva voluntat unitària (Assemblea de Catalunya, candidatures d'esquerres plurals...), la consciència clara dels problemes socials davant els quals calia actuar i, en general, l'adequació de les propostes en moments especialment determinants fan recomanable que avui, «girant l'ullada cap enrere», intentem comprendre millor les causes del nostre present i els reptes que hauríem d'afrontar per tenir futur. Aquest camí de futur, el fil roig, l'hauríem de voler emprendre sense prejudicis i amb la voluntat unitària que reclama el moment actual. Si més no, i especialment, a les nostres Illes.

[Publicat a Diari de Balears, el 13 d'octubre de 2006]