Sovint hem sentit a dir o hem llegit que l'art reclama més atenció. La mirada va a la recerca de noves sensacions i harmonies. Hi ha artistes que aconsegueixen fer-nos veure més realitat o allò que es pot trobar més enllà de les aparences. L'art també reclama més atenció pública, social i mediàtica en un context que sembla cada vegada més dominat per la frivolitat, la superficialitat i la immediatesa. Aquests dies a la sala d'exposicions del Roser, de Ciutadella, es pot visitar la mostra dels treballs realitzats pels alumnes dels Tallers Municipals d'Arts Plàstiques i Visuals que recullen diferents pràctiques artístiques (ceràmica, escultura, espart, restauració, fotografia, teixits).

És clar que hi ha de tot i que la qualitat és igualment diversa. Però m'agrada valorar aquests treballs. En cada peça que s'exposa hi ha temps esmerçat, dedicació amorosa i una voluntat estètica que ens convé molt de posar al centre de les nostres vides. Aquesta creativitat és necessària en una societat que pateix el mal postmodern, la indiferència. Magistralment en parlà Joan-Carles Mèlich a la passada Escola d'Estiu per a Ensenyants («Ètica, educació i sensibilitat»).

No debades l'estètica és en el seu sentit etimològic grec «sensibilitat» (aisthesis), capacitat d'establir una relació de tacte, de contacte, de respecte, de compassió amb l'altre, amb el món que t'envolta. D'aquí que alguns filòsofs han volgut veure un lligam indestriable de l'estètica amb l'ètica i amb la política. L'ètica -deia el professor Mèlich- no és més que una relació d'alteritat, una relació amb l'altre. L'ètica és una relació de «no indiferència» amb l'altre. Hi ha ètica quan l'altre deixa de ser-me indiferent. Per això mateix, no n'hi ha prou a defensar la «diferència, el dret a la diferència» o a «la diversitat». Cal també allò que s'anomena «deferència». L'ètica és tenir «deferència cap a l'altre», «ocupar-se'n i preocupar-se'n».

Tot d'una deduïm que la política, en el sentit més noble de la paraula, és una ocupació (no sols un negoci, 'nec otium') que hauria de néixer (i, de fet, per a molts és així) d'aquesta preocupació per la vida en comú en la societat, en la 'polis'. No n'hi ha prou, doncs, a ser 'un bon gestor'.

Després del presumpte fracàs del Tripartit a Catalunya, ara és el moment en què els candidats enfilen la nova campanya electoral amb la vista posada a les urnes del Dia de Tots Sants (l'endemà serà el Dia dels Morts!). Tant Montilla com Mas s'esforcen a presentar-se a si mateixos com a gestors excel·lents, com si es volguessin «desideologitzats», o sigui, llevant tota importància als conceptes polítics que diuen defensar. En aquest escenari, seria prioritària l'eficàcia en el «fer» sobre els continguts («què fer»), les finalitats («per a qui» o «a favor de qui») i els mitjans i les formes («com fer-ho»). És clar -o almenys a mi m'ho sembla- que en política, i en ares de l'eficàcia, no tot està permès.

Que la institució financera que ha avalat els doblers d'una campanya electoral de fort impacte mediàtic a un cost econòmic altíssim, en condoni després el deute al partit beneficiat, crec que només pot tenir una lectura. Aquestes coses mai no es fan gratuïtament, i menys encara en institucions bancàries, acostumades a uns balanços anuals escandalosament favorables als seus propis interessos. Ergo...

Però sí, les coses no solen ser com tu voldries i certament els polítics han d'aspirar a gestionar la realitat (per transformar-la...?). S'ha de voler fer una bona gestió des d'un càrrec públic. Però no basta amb el fet de programar, pressupostar, executar... i fer-ho bé (que ja és molt!). L'acció política s'ha d'adequar a la gent concreta i quan s'ha d'optar -perquè no es pot fer tot ni a l'hora-, es pot exigir que l'opció es prengui a la vista de l'interès general i no del particular, o el minoritari, per molt legítimes que puguin ser les aspiracions d'alguns. En fi, si no quedés una mica «kumba», diria que cal també, ineludiblement, ser sensible a la felicitat i al dolor dels altres.

Educar en aquesta sensibilitat, vet aquí una feina importantíssima, i no veig que en aquest propòsit gaires veritables «mestres». No oblidem que política és pedagogia, segons el socialisme humanista que expressava Rafael Campalans. I torn a un altre suggeriment de Mèlich: recuperem una figura que tradicionalment ha estat molt important des del punt de vista pedagògic: etestimoniatge. Donar testimoni, que no s'hauria de confondre amb el «donar exemple», vol dir transmetre una experiència, però no perquè l'altre l'hagi de repetir, sinó perquè cadascú pugui construir la seva.

L'art no té edat i l'edat dels artistes aprenents que aquests dies exposen al Roser de Ciutadella és també diversa. En tot cas, les seves obres ens conviden a la calma i amplitud de mires per contemplar-les amb l'horitzó de la vida i de l'art davant els ulls. En un món com el nostre, confús i massa vegades horrorós, és una proposta que no hauríem de refusar.

[Publicat a Diari de Balears, el 6 d'octubre de 2006]