II Jornades de Normalització Lingüística a Menorca
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 30 Set, 2006El cap de setmana passat han tingut lloc a Maó les II Jornades de Normalització Lingüística, organitzades pel Consell Insular, en el transcurs de les quals s'ha fet la presentació deLlibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits, a càrrec de les redactores Neus Picó i Magdalena Ramon, acompanyades del Dr. Joan Mas i Vives, cap del departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB, responsable del projecte. Un llibre d'estil és una eina de gran utilitat per solucionar els dubtes que els professionals es plantegen a l'hora de fer servir la llengua combinant la correcció amb l'eficàcia comunicativa.
La situació de la llengua catalana a les illes Balears feia necessari l'esforç de reunir en un text ben manejable les propostes d'un ús estàndard del català que, a la vegada, incorporassin les solucions més genuïnes i correctes dels parlars illencs. Segurament, hi haurà llengües que no hauran tingut la voluntat de compaginar unitat i diversitat en les pautes normatives; tal vegada l'espanyol i el francès, per citar-ne dues de properes a la nostra, ni s'ho plantegin. En canvi, aquí podem emprar, si ho volem, formes balears com som en tost de sóc, tenc per tinc, cercam i cercau per busquem i busqueu, o pens per penso, etc., perquè no s'ha de confondre la varietat estàndard (supradialectal, operativa i model de referència acceptable per a tota la comunitat catalanoparlant) amb la varietat barcelonina del català, per molt que els mitjans de gran impacte social emetin majoritàriament des de Barcelona. Més encara si la ràdio i la televisió de les Illes, IB3, amb un model de bilingüisme asimètric i diglòssic, no es preocupa gens de potenciar cap estàndard, llevat dels informatius i poca cosa més. Aquest Llibre d'estil és, si fa no fa, el mateix que es va elaborar per a Mallorca, però els autors han tingut la sensibilitat de referir-lo ara a la realitat insular menorquina, la qual cosa es pot comprovar en els exemples pràctics proposats.
És espantós sentir a dir per mitjans de comunicació coses com «aquest matí es cels estan nublats», «es bisbe presidirà sa ceremònia de s'Assumpció de sa Mare de Déu a sa catedral de Ciutadeya» o «aquesta nit s'inaugura sa fèria de Poyensa»... Quina fal·lera que senten alguns, ignorants de la tradició culta de la llengua, per perseguir els articles «el» i «la» de la dicció insular del català! Que es mirin eLlibre d'esti i veuran com s'ha de dir si ho volen dir bé.
Tanmateix, aquest és el problema: que n'hi ha que ni es plantegen dir-ho bé i se'ls enfum la qualitat de la llengua. Amb aquests individus no hi ha res a fer, continuaran destrossant-nos la llengua, que és -no ho oblidem- una part importantíssima del nostre patrimoni immaterial. Constatem que si en aquest país ("Cinc illes, cap país!") no es sanciona i ni tan sols es renya els que ens destrossen el patrimoni natural, urbà, històric, etc., vam-ell-ara què els ha de passar als que no respecten i malmeten el patrimoni lingüístic... No els passa res de res!
Com va palesar el lingüista Juli Mol en la seva ponència, l'estàndard d'una llengua és un producte social i, a partir de les propostes que fan els lingüistes, és el poble, al cap i a la fi, qui el decideix. Socialitzar-ne el model exigeix temps. Fabra tenia ben clar que s'escriu segons una tradició, però sense menystenir la llengua viva. De fet, cal un equilibri entre ambdós pols perquè el poble català pugui assumir en els seus distints territoris un estàndard general i únic on hi càpiga la varietat enriquidora. Les propostes de Juli Moll anaren en aquest sentit. Va exigir, lògicament, la qualitat dels locutors (fonètica, gramatical en sentit ampli, lèxica...). Al periodista que pronuncia malament l'italià, no se'l contracta a Itàlia! I qui diu Itàlia diu a qualsevol altre país «normal»! Per què, doncs, aquí s'ha de permetre que un locutor confongui els astres amb els sastres? Quines ganes de tocar els ous sense tocar-los els sous! Per què s'han de sentir per les «nostres» emissores esses sonores en mots com dinosaure i meteosat; pronunciació sonora del fonema /t/ a nordest o sudoest (o no és ver que en bon català és /t/ com s'ha de dir al sintagma «fred horrorós»?). «Cinc illes» no són «cinc guilles» (o sigui, cinc guineus)! Per què han de dir un amarrament i no una amarra, com s'ha dit sempre entre gent de mar? En un estàndard únic Juli Moll es decanta a favor d'un ús generalitzat de la paraula mar en femení (la mar), que és la forma absolutament majoritària arreu del nostre domini lingüístic. I sense sortir-nos dels exemples del món de la navegació, parlant dels caps, cables i cordes, recorda aquella dita marinera: «en un vaixell no hi ha més corda que la del rellotge». A veure per quins set sous hauran de dir (i escriure!) puja'ls i no pujar-los, o aparteu-se en tost d'apartau-vos o decantau-vos...? Per què s'ha de bandejar este front a estrella? Com és que pronuncien fosses (amb o tancada) quan a La Balanguera queda clar que rima amb noces (sempre amb o oberta)? Cal que se sàpiga també que pastera no equival a cap patera per molt que els dos mots s'assemblin. Una pastera és una barca petita i sense quilla, que a Menorca gairebé en diríem tèquina; mentre que patera prové del nom de barca en àrab. Prou malament no viatgen els pobres immigrants subsaharians que arriben així a les costes andaluses perquè encara els facem més precària l'embarcació! I, en català, lluitar i mentir no són verbs transitius i, per tant, per què dimonis, diu el locutor que els jugadors «lluiten la pilota» o, parlant de la revolta a Budapest, diuen que algú «ha mentit la ciutadania»? Qui ha mentit no són els ciutadans, serà, en tot cas, el president del govern hongarès, i els jugadors, quan estan més actius en el partit, lluiten per la pilota.
Clar que per assolir un estàndard (tan necessari!) caldria acabar ja amb l'esbocinament «autonòmic» del nostre mapa comunicacional: ens cal un sol espai català de comunicació. Igual que el tenen tots els idiomes d'Estat i les cultures poderoses. Aquí sí que ens hi jugam el futur!
[Publicat a Diari de Balears, el 29 de setembre de 2006]
magnífica, la lliçó. com sempre. gràcies.