Està ben vist que allà on hi ha una mitologia nacionalista assumida per la majoria no progressen les visions alternatives. En canvi, a Espanya, l'Estat nació amb prou feines va generar una idea nacional unitària acceptada per una majoria definitiva de la població de les zones territorials de matriu no castellana. Tal incapacitat s'explica per una sèrie complexa de raons (unificació políticoadministrativa relativament tardana, llarga decadència econòmica i militar, absència secular d'una administració eficient...) Els casos basc i català així ho indicarien. Però no és el cas balear. Ja és sabut que el balearisme no existeix com a sentiment més enllà dels esforços del govern autonòmic, i les diades insulars, sota els auspicis dels Consells de cada illa, actuarien més tost en direcció contrària. A l'arxipèlag el sentiment de pertinença s'articula entorn a l'illa. Sia dit amb permís d'Enrique Múgica, defensor del Pueblo.

Un sistema educatiu, que educàs la població en el prestigi de l'idioma i la cultura del país; uns mitjans de comunicació autocentrats i desacomplexats (vull dir deslliurats de les servituds provincianes); una societat civil vertebrada i impulsora d'iniciatives de progrés; una administració eficient i un nivell adequat de prosperitat haurien d'oferir oportunitats de treball i ascens social i fer bona la dita clàssica «ubi bene, ibi patria». Em sap greu, però crec que no és el cas nostre. Ni progrés sostenible, ni interculturalitat respectuosa amb l'eix lingüístic i cultural propi, ni IB3 al servei del país ni un projecte de país no destructiu i engrescador. Aquí trobam -amb totes les honorables excepcions que vulgueu- el campi qui pugui, l'individualisme egocèntric, el menyspreu a la recuperació del català, la corrupció política i la prepotència, la destrucció implacable de les bases que fan la vida digna de ser viscuda...

L'articulació d'una consciència nacional sol ser obra d'intel·lectuals i el tímids intents regionalistes a Mallorca als inicis del segle passat no van reeixir. La província de Baleares va quedar subsumida en una unitat política estatal, i tira peixet. L'ús social del català malviu en regressió, malgrat les polítiques lingüístiques. És atractiu el món mallorquí, menorquí o eivissenc per tal que els nou vinguts vulguin integrar-s'hi? En tenen realment cap necessitat? A la majoria d'habitants d'aquest redol només els preocupa un cert progrés material. Pot ser sí que alguns sectors, davant la conjuntura d'una reforma estatutària, vegin amb bons ulls això de tenir més competències i doblers, superar el dèficit fiscal o, fins i tot, controlar les infrastructures com els aeroports i els ports. Sí, aquests aspectes econòmics són bàsics; però no són els únics necessaris per construir un país. Si les qüestions més materials no van acompanyades d'una cultura amb fonament, orgullosa del seu llegat i ambiciosa pel que fa als projectes de futur, ja podem apagar el llum. La cultura no és només una conselleria que subvenciona una o altra associació (més o manco ultra, més o manco familiar) com a palanca ideològica partidista; que finança una o altra iniciativa cívica perquè organitzi campanyes (contra les pròpies arrels històriques, en defensa de «modalidades» o del trilingüisme com a excuses per apallissar la llengua popular amenaçada). Malament quan la cultura del país no és un element transversal que recorre tots els despatxos, les escoles, el sector serveis i les redaccions dels mitjans de comunicació. De fet, la cultura és l'únic que ens mantindrà vius en aquest món global.

És això la identitat nacional? Sentir- se pertànyer a una o altra nació és un fet de consciència induïda. Les Illes Balears són una nació? Abans de contestar, anem a l'arrel del tema: una nació és un grup humà constituït en quadre social, que posseeix una rica herència secular comuna, diversa i singular, que va de la cultura als valors, la vigència en el temps de la qual creu que és inqüestionable, i que al llarg dels segles ha volgut esdevenir Estat sobirà. Si acceptam aquesta definició, llavors, les Illes Balears ¿són, elles mateixes, una nació? És clar que no. Però tampoc no ho és, tal volta, Andalusia. Andalusia respon a un territori visigòtic que havien ocupat els àrabs i que després va ser conquerit per cristians. Bé, amb etapes diferents, aquest procés també és aplicable a Catalunya i a les Illes Balears, on, per cert, llavors el repoblament va ser ben diferent del d'Andalusia. El tema consisteix a saber si el grup humà en qüestió va esdevenint o no comunitat independent, que passa per unes vicissituds concretes, té la seva llengua pròpia, aixeca la seva economia, articula el seu dret, es dota d'un sistema de govern, que podrà perdurar o canviar al llarg del temps... En aquest sentit, tant les illes Balears com Catalunya compartiríem molts trets nacionalitaris comuns, és a dir, d'una mateixa nació. Van tenir un sistema d'autogovern de fet fins a finals del XV i de dret fins al XVIII, amb alguns anys de sobirania durant el XVII. I quan ho van haver perdut tot en ares de la corona i la nació espanyoles, només Catalunya tornà a pugnar -a partir del XIX i cada cop amb més força- per reconstituir-se com a nació. A veure, doncs, ¿els menorquins, per ventura, a quina «nació» pertanyíem abans, durant i després de ser «administrats»per governs de Sa Majestat Britànica?

Al nou Estatut català la referència a la nació no té valor jurídic, atès que hi figura fora de l'articulat. Que al Principat hi ha molts ciutadans que creuen que Catalunya és una nació és un indici de nacionalitat bastant sòlid. I si, a més, també s'ho ha de dir Andalusia, que es va constituir en funció de la seva dependència de Castella pel que fa a lleis, població, propietat, llengua i que fins i tot la població islàmica es va anar reduint després de la batalla de les Navas i de la conquesta de Granada i la rebel·lió morisca fins a gairebé desaparèixer..., doncs mira què bé. Andalusia, que sempre s'ha manifestat espanyola, es dirà al seu nou Estatut entitat nacional (o quelcom així) dins la nació única constitucional... Bon i igual que Catalunya. I per què no hauria de ser així? -A l'Estatut -pensen a Madrid els governants amb més tarannà -, que diguin el que vulguin..., sempre que allò no passi del preàmbul. Tanmateix, ser una nació no significa que aquell grup humà sigui substancialment millor que un altre «que forma part d'una nació». La ciutat de Nova York -escrivia B. Porcel el 25 d'abril passat a La Vanguardia- no és una nació, malgrat que sigui la més important del món, ni ho és el Laci amb la seva capital Roma, ni ho és Hong Kong per més independent de la Xina que hagi estat. En canvi, Albània és una nació...

Les Illes Balears prest serem «nacionalitat històrica». Açò sí que és a l'articulat del projecte d'Estatut (art. 1). Ho serem ara que altres donen ja per superat aquest estadi. I què té més que açò no sigui rigorosament cert? Les paraules del poder tenen el significat que els volen atribuir en cada moment els poderosos.

[Publicat a Diari de Balears, el 22 de setembre de 2006]