Faig aquesta entrada, per saludar l'aparició d'un llibre no gaire extens (60 pàgines) en què l'Ateneu Llibertari Estel Negre, de Palma, publica cinc escrits memorialístics del menorquí Florià Cardona Pons. Episodis de la Menorca Llibertària va sortir el maig de 2005, però no record haver-ne llegit cap recensió sobre la premsa diària. A Menorca, comptam amb uns quants llibres d'aquestes característiques. Així els de José Cavaller Piris (Menorca liberada, 1941), Deseado Mercadal (La guerra civil en Menorca, 1936-1940: Relato histórico de un testigo, 1994), Fernando Ferrer Quesada (Sobre la historia contemporánea o Menorca y el anarquismo, 1980, i Aves de paso, 1988), Miguel Coll Gornés (Republicanos y rebeldes, 1992), Miguel Triay Pascuchi (Las vicisitudes de un exiliado mahonés en Francia, 1995), Lorenzo Vallori Coll (Menorca 1939 ¿Liberación o rendición? Mi verdad, 2001), Homenatge a Alan Hillgarh (diversos autors, 2001), Antoni Pons Melià (Víctimes del silenci 2002), Bartomeu Pons Sintes (La guerra civil y la represión de la postguerra: memorias de un preso político, 2003), José Cardona Sintes: El menorquí de la Beauce: itinerarid'una integració, 2004) i Nicolau M. Rubió i Tudurí (Llatins en servitud. París 1940-1944, 2006). Es tracta de llibres d'un interès desigual, que oscil·la entre la mera apologia del bàndol de l'autor o el senzill relat de memòries fins a l'acurada reflexió històrica.

Florian Cardona Pons (Maó, 1910-2003), anarquista de convicció i d'acció, ha estat definit com un testimoni viu d'arrels i formació llibertàries per Sonya Torres Planells, que en signa l'estudi preliminar, i, llegit el text, m'imagín que la correcció lingüística, a càrrec de Catalina Caldentey, devia ser laboriosa atenent l'escàs coneixement del català escrit per part dels nostres republicans històrics. Però tal vegada la meva impressió és equivocada i la cosa no té cap més importància. A la introducció, que informa de la personalitat de l'autor i contextualitza el període històric, només m'ha semblat veure-hi un error en parlar de José (Josep?) Brandaris de la Cuesta i situar-lo el mateix 19 de juliol com a comandant i cap militar de la base de Maó, quan en realitat, i tal com es pot llegir en nota a peu de pàgina, fins al desembre de 1936 no va ocupar la plaça del comandament de l'illa. De formació autodidacta, en Florian va ser, junt amb Joan Pons Sans, els reorganitzadors de la CNT a Menorca l'any 1979. El llibre recull cinc petits treballs de temàtica diversa, lligada però a l'anarquisme: I Joan Mir i Mir i l'anarquisme; II Anarcosindicalistes a la fortalesa de la Mola; III Un ateneu racionalista; IV Liberto Callejas i el setmanari Fructidor, i V La CNT durant la Guerra Civil.

El primer, l'escriu amb motiu que el gener de 1991 l'ajuntament de Maó nomenàs «Fill il·lustre» de la ciutat Joan Mir i Mir -destacat intel·lectual maonès, nat el 1871 i mort el 1930. Hom reconeix la tasca intel·lectual i humana del personatge a favor de la cultura i de la llibertat; sembla, però, pel que escriu, que els anarquistes no li perdonaren que cap al final de la seva vida tornàs al si de l'església catòlica. Per a ells fou una claudicació lamentable, que tanmateix no esborra una valuosa obra de divulgació i raonament de l'anarquisme com ningú no ho va fer millor a Menorca.

En el segon explica les conseqüències que per al moviment obrer menorquí, i en especial per als joves anarquistes, va tenir l'empresonament a la Mola dels 36 sindicalistes detinguts en la repressió del general Martínez Anido, quan els pistolers del Sindicat Lliure de la patronal campaven a l'ample per la Barcelona del 1920. Els advocats laboralistes Lluís Companys, Salvador Seguí -el famós «Noi del Sucre»- i altres lluitadors obrers no sols van rebre la solidaritat dels obrers menorquins, sinó que en aquell moment la Federació Obrera de Menorca (FOM) -sorgida el 1918, que ja comptava amb l'antecedent de la FOIM fundada per Joan Mir i Mir el 1902 i que agrupava treballadors de diferents tendències sociopolítiques- va rebre una influència molt forta d'aquells personatges (Salvador Seguí tornà a Menorca el setembre de 1922 i va fer mítings a Maó, Es Castell, Ciutadella i Alaior). Com a resultat, la FOM s'adscriuria a la central anarquista. (Posteriorment, es mantindria neutral i el 1927 ingressaria definitivament a la UGT).

De l'experiència de l'ateneu racionalista de Maó i de la publicació de la revista Fructidor s'informa en el treball següent, així com de la forta personalitat d'un jove anarquista, intel·lectual preparat i puntal durant uns mesos d'aquest moviment a Menorca, Liberto Callejas. Les joventuts llibertàries durant la guerra arribaren a muntar diferents obres de «teatre social» (llàstima que la memòria no arribi a recordar quines!). Contrastant amb la honestedat radical de Callejas, es conta l'anècdota (p.47) d'un canvi de jaqueta espectacular una volta acabada la guerra: de l'anarquisme al franquisme amb pocs mesos de diferència!

Finalment, el capítol referit a la CNT menorquina durant la Guerra Civil és interessant per a la història del moviment obrer. L'animadversió que sentien els cenestistes envers els membres del partit comunista, més disciplinats i sacrificats, es fa present en les paraules, no precisament amables que Florian els dedica (els descriu com a jesuítics, fent activitats mesquines i ridícules, de feblesa ètica..., p.58-59), palesant probablement l'abisme creat pels fets de maig de 1937 i les diferents prioritats d'uns i altres dins la guerra.

Respecte a la penúria, dolor i privacions que tota guerra causa, crec que, en aquests dies de crispació a l'ajuntament de Ciutadella provocada pel PP en voler homenatjar només les víctimes del bàndol franquista amb exclusió expressa de les moltes víctimes del bàndol republicà, seria bo llegir els mots de Cardona Pons: «S'hi patiren [a Menorca] bombardeigs de l'aviació franquista, amb un sentiment d' angoixa i desesperada impotència per la mort d'éssers humans, víctimes innocents. Com a contrapartida, això ocasionava actes recriminables: es donava mort a oficials de l'exèrcit aixecat que romanien presos esperant judici. Fets que s'expliquen, però que des del punt de vista humà no poden justificar-se, encara que se sap que a l'altre bàndol passava el mateix..." (p.59)

La reconciliació no es pot recolzar en l'oblit sinó en el coneixement dels fets (agradin o no a uns i a altres) i en el reconeixement de les malvestats comeses perquè mai més no es tornin a esdevenir. Deixar les coses tal com han quedat és la perpetuació de la injustícia.

[Publicat a Diari de Balears, el 15 de setembre de 2006]