Calen, Brecht, focus més potents a l'escenari
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 8 Set, 2006Nat a Augsburg el 1898 i mort a Berlín el 1956, Bertolt Brecht va ser un gran poeta del poble i un dels autors dramàtics més destacats del segle XX. Enguany, per allò del cinquanta aniversari del seu traspàs, és possible que es parli un poc de la seva obra. Tant de bo que es faci perquè, en uns moments en què els artistes de més renom mediàtic semblen dominats per un alarmant escepticisme moral (amb obres més o manco brillants però desposseïdes de missatges estimulants), l'obra de Brecht continua oferint valents testimoniatges de fe en l'ésser humà i, en especial, de fe en aquelles persones que d'una o altra manera són víctimes dels poders públics. M'he detingut a treure la pols a dos textos brechtiants, que guard gelosament: el volum del seu teatre i el llibret Històries d'almanac (1949).
En ambdós llibres trobarem una mateixa llegenda, contada, açò sí, una en clau dramàtica (El cercle de guix caucasià, 1944) i l'altra en prosa narrativa que cabia al revers d'un full de calendari (El cercle de guix d'Augsburg, 1949). A l'obra de teatre, és la història d'una al·lota, Grusche, jove criada d'uns ducs que, durant la revolució, es queda amb el més petit dels fills d'aquella família, que havia estat abandonat en fugir de la crema. Tant els soldats del duc com els revolucionaris li volen prendre l'infant, que ella ha salvat de la mort i que cria amb amor enmig de la seva absoluta pobresa. Que terribles que són -pensa la dona- les conseqüències d'haver fet una obra de misericòrdia! La prova que el jutge savi li farà passar no és altra que la del famós judici salomònic. Per acabar el plet entre les dues dones, Salomó va agafar l'espasa per xapar per la meitat aquell fillet i donar-ne una part a cadascuna de les presumptes mares. En el cas d'Aubsburg o del poble caucasià, el vell jutge prudent va fer traçar amb guix un cercle en terra, situar-hi dedins les dues dones, que agafaven sengles manetes del petitó i qui l'estiràs amb més força se'l quedaria. La decisió és prou coneguda: el jutge va lliurar el fillet a la dona que no havia volgut causar-li dany. L'estètica brechtiana té aquestes coses: cap de les dues històries no és original; de fet, la Bíblia, a Primer Llibre dels Reis (3, 16-28) ens en fa veure una història semblant protagonitzada pel llegendari rei Salomó. Ara bé, Brecht hi troba una manera excel·lent de reflexionar sobre la justícia, més enllà de les lleis que en cada moment facin els poderosos per assentar el seu poder. El professor Antoni Blanch, de la Universitat Pontifícia de Comillas, comenta que aquesta és la representació commovedora que l'autor ofereix a uns suposats camperols socialistes, que llavors estaven entestats en la reforma agrària del Caucas, donant-los entenent que, de la mateixa forma que el fillet pertany a aquesta nova mare que s'ha dedicat a ell dia i nit enfrontant perills de tota mena, les terres seran dels qui ara les treballen amb tant d'afany. «Resulta, doncs, admirable -afegeix el sacerdot jesuïta- constatar un cop més com el bàsic i popular humanisme de Bertolt Brecht aconsegueix oferir, de manera a més a més molt poètica, totes aquestes gravíssimes lliçons de justícia social». És la virtut, o sigui, la força comunicativa del teatre èpic.
Una justícia extremada pot resultar antihumana. És acceptable, en termes de justícia, una intervenció com la del triplet mentider de les Açores a l'Iraq? Ho ha estat la del govern d'Israel al Líban? (Quin «error de càlcul», estúpid Nasral·là, el d'Hezbol·là segrestant dos soldats israelians!) Ho fou la intervenció militar de Putin a l'escola de Beslan (Txetxènia)? Els exemples, i amb ells els dubtes, òbviament poden multiplicar-se. Quan els bons es disfressen de dolents (diran que han d'endurir-se el cor per tal de fer un bé al poble, i que dur que és prendre decisions!) i els dolents volen fer-se passar per bons (cas de les dictadures d'un o altre signe) la justícia sempre queda mal parada. Antígona no escolta la llei de Creont i dóna repòs i sepultura al cos de Polinices, malgrat que la llei de la ciutat li ho hagi prohibit sota pena de mort. Polinices era l'enemic de Tebes; per a Antígona, en canvi, era només el seu germà. «La llei la fem els més forts;/ no sé pas de què t'estranyes:/ ni Barons, ni Reis ni Papes;/ ara mana qui té l'or!» -cantaven els regidors municipals a Pímburg (Jordi Teixidor, Retaule del flautista, una altra obra d'estètica brechtiana). La ley es como el cuchillo: no fiende a quien lo maneja- glossà Martín Fierro. Prou que ho sabia.
A quines lleis es deuen els mexicans seguidors de López Obrador que han perdut les eleccions, després que no han pogut convèncer els magistrats del Tribunal Electoral sobre un presumpte frau del que creien tenir més que indicis? Ja ho sé, evidentment: a les lleis del seu sistema democràtic. ¿O no ho sabien quan van acceptar-ne les regles del «joc»? La decisió del Tribunal és inapel·lable. Les protestes populars... Ara diuen que les paga Chávez, pot ser. I qui ha pagat les campanyes electorals dels vencedors? I qui en paga els missatgers de la veritat? Doncs, qui serà? Tebes, és clar! La polis no pot acceptar la dissidència desestabilitzadora i les seves enigmàtiques institucions resistiran sota la mà que no tremola dels Creonts de torn.
Escolti, vostè: que resulta que Castro, Chávez, Putin, etc., una volta instal·lats al poder, en fan de grosses. Sí. Ara diuen que Evo Morales vol canviar per majoria simple la Constitució de Bolívia per instaurar una arcaica justícia indígena; que Chávez a Veneçuela vol fer un referèndum per promoure una reforma constitucional que li permeti continuar de president més enllà de dos mandats seguits... (Alerta, a la Constitució espanyola, però, no hi ha límits per als mandats presidencials i el nostre Cap d'Estat mai no ha passat per una elecció directa...).
Als seus Carnets, deixà A. Camus una anotació dient que «el principi del dret és el de l'Estat; principi romà que el 89 va reintroduir dins el món per la força i contra el dret»; per tant, segons el Nobel franco-argelí, «cal tornar al principi grec que és l'autonomia».
Si en Bertolt de les ulleres rodones tornàs a aixecar cap, cinquanta anys després, trobaria prou motius per continuar la seva obra: destruir mites, criticar prejudicis, il·luminar zones fosques a l'escenari de la història i de la societat humanes.
[Publicat a Diari de Balears, el 8 de setembre de 2006]
Joan F.,
Brechtianos somos y en el camino ( ¿en el de "cavalls", liberado al fin en el seno de un "Parc Natural" público y gratuito? ) nos veremos,
Y "mientras tanto" no olvides el lema brecthiano del buen -y la buena- bolchevique -y bolchevica-, a saber: "Tenacidad, discrección, y sentido del humor".
Saludos.
"Pardus, Ignatius amicus"
9.09.06