La història pot semblar un procés indeterminat, dinàmic i obert, és a dir, que manca d'objectiu, punt de partida i punt d'arribada. No és possible, doncs, creure cegament en la idea del progrés dins la història. Per més que la transformació material i intel·lectual de la humanitat al llarg dels darrers set mil anys hagi estat impressionant, convé recordar que, en moments de màxim pessimisme, la raó no vertebra l'evolució històrica. La marxa de la història és un procés no lineal, discontinu i incoherent.

La ideologia sovint tendeix a emmascarar les relacions de domini i explotació (colonització és el mot exacte per definir aquest procés) i els productors culturals menorquins del segles XIX i XX van contribuir majoritàriament a l'objectiu d'assegurar el nou ordre polític. És el cas del novel·lista i poeta Àngel Ruiz i Pablo amb una producció narrativa majoritàriament en castellà, que emprà el dialecte menorquí per fer costumisme. Un model presumptament bilingüe, però, de fet, diglòssic en favor del castellà, que, en aquest esquema dissenyat, havia de ser l'idioma útil i important, front a un «menorquí» apte tan sols per a les expansions líriques i els quadres folklòrics. En uns versos dedicats a S.M. el Rei D. Alfonso XIII en ocasió de la seva reial arribada a l'illa, l'abril de 1904, el poeta li parla de Menorca com a «...centinela / que de la madre patria el sueño vela», hi veu la història segons l'estereotip demeelting pot de civilitzacions teleològicament dirigides a acabar fonent-se en el gresol hispànic (tanmateix, Menorca hauria pogut ser una altra Malta o Gibraltar dins de la Commonwelth!) i acaba exposant al Borbó: -«Mientras Menorca no se vea sola, / de la querida patria abandonada, / ¡por ella y para España dominada / toda esa mar que veis será española!». Aquestes protestes d'espanyolitat no deixaran de repetir-se en boca d'intel·lectuals i polítics decimonònics i també del segle passat, especialment durant el franquisme.

A fortiori, per tal de desactivar la catalanitat radical del poble de Menorca, calia als ideòlegs nacionalistes (espanyols) explicar la conquesta de 1287 com a «aragonesa», emprant el fet que els reis de la casa de Barcelona ho eren també del Regne d'Aragó, mentre que Catalunya era sols un «principat», i que el conjunt s'anomena genèricament «Corona d'Aragó». L'erudit Mn. Josep Salord Farnés va desfer amb contundència aquest mite: la llengua dels repobladors posteriors a la conquesta no era altra que la catalana, la de Ramon Llull, de Ramon Muntaner i la dels mateixos reis «aragonesos».

La creació de les narracions del passat nacional no ha estat, doncs, en cap cas, innocent. Aquestes constitueixen la principal eina legitimadora dels processos de construcció dels estats liberals, precisament amb la funció de dotar-los d'un contingut nacionalment cohesionador, mitjançant la creació de mites, construccions més o manco «inventades» o «imaginades». Així funcionen les velles històries essencialistes, que continuen operatives (vegeu el mite de «la Reconquista»).

La societat menorquina és segurament el resultat de l'assimilació de moltes cultures i pobles que al llarg de la història han fet cap a Menorca. I com a producte del còctel de mestissatge cultural damunt aquesta petita i bastant pobra illa mediterrània, tenim un poble que, en línies generals, comparteix trets característics de tota la conca del mare Nostrum; però que, en qualsevol cas, són diferents dels trets que caracteritzen altres nacions de dins i de fora de l'Estat espanyol... Com ha escrit Andreu Murillo (Menorca l'endemà de la conquesta, 1987): «L'any 1287, a l'illa de Menorca s'hi produí l'impacte d'un canvi en la població que representaria l'origen de la societat actual. Tal canvi no seria simplement una substitució ètnica en el seu aspecte físic sinó que de més a més hom procediria a una estructuració jurídica que havia d'actuar com a reguladora de la vertebració social i de la sistematització de l'economia. No cal dir que els reglaments jurídics no van crear ni la societat ni l'economia, les quals eren fets d'etiologia molt anterior a la conquesta i fets humans molt complexos que, tot plegat, serien transmesos a Menorca amb les persones que n'eren portadores». I continua Murillo: «El repoblament de l'illa des de 1287 no va constituir un acte d'aculturació d'un poble sotmès, al qual altrament no se li donava altra opció que l'eixida; sinó un moviment de població que traslladava a un nou indret unes estructures ja congriades en altre territori. Per allò que tenien de noves, les regulacions jurídiques havien d'introduir entre els repobladors un renovellament (...) que pogués engrescar a uns canvis de residència envers una contrada poc atraient ateses les circumstàncies d'insularitat, exigüitat, escassesa de grans riqueses naturals i, de més a més, ubicada a mitjan camí entre els amics i els enemics».

Els mots de l'historiador maonès no poden ser més clars respecte als nostres orígens (tot i els avatars migratoris i circumstàncies polítiques). Ho expressa palesament la nostra llengua i la nostra toponímia entre d'altres factors importants: «Sense menystenir la presència d'esclaus sarraïns i la immigració de persones lliures de prou diversos indrets, la gran majoria de repobladors foren catalans, alguns d'ells després d'una estada a Mallorca, és a dir que en gran manera el repoblament menorquí no fou pròpiament una migració sinó més aviat un moviment de població i aquest és un factor a considerar, sobretot en aspectes ideològics i jurídics. Els aspectes culturals són obvis per demés».

[Publicat a Diari de Balears, el 25 d'agost de 2006]