El presidenciable de l'esquerra mexicana, Andrés Manuel López Obrador torna a exigir un nou recompte total dels vots. No accepta, doncs, els resultats oficials, que amb un marge de 0'58% donaren la victòria al conservador Felipe Calderón, ni accepta la decisió del Tribunal Electoral de desestimar la sol·licitud de recomptar tots els vots emesos el 2 de juliol passat; de fet, el Tribunal només ha admès el recompte a un 9% de meses.

No obstant açò, en aquestes reflexions tan assenyades no he trobat cap referència a una altra mena de descrèdit de la democràcia, que a alguns ens pot semblar molt més preocupant, com és el fet de robar eleccions. Hi ha antecedents i no sols a Mèxic. Allà, el 1988, el candidat opositor d'esquerres, Cuahutémoc Cárdenas, va ser desposseït de la presidència que havia guanyat per majoria de vots a les urnes. Anys més tard, el 1997, alguns legisladors del PRI, el partit del govern, van acusar el líder de l'oposició de la dreta, Diego Fernández de Cevallos, d'haver rebut catorze milions de dòlars per la seva complicitat en el frau. Curiosament, aquest fet va transcendir a la premsa per una notícia colateral: les punyades que es van repartir en una sessió parlamentària dedicada a denunciar aquell frau. La premsa nacional es va fixar, doncs, en l'espectacular sessió de boxa, però va passar de puntetes sobre allò que era significativament més greu que el mateix suborn: la confessió de l'estafa electoral per part dels legisladors oficialistes.

Els mexicans saben què és tenir un partit al govern durant setanta-un anys ininterrompudament -miracle de la democràcia o de la corrupció institucionalitzada?- i qui tengui una mica de memòria podrà recordar en quines condicions va accedir el republicà George Bush a la presidència dels EE.UU. en el seu primer mandat en pugna amb el demòcrata Al Gore. Aquest no tan sols va aconseguir més vots populars, sinó que l'assignació dels delegats electorals de Florida -on el governador Joseph Bush era germà del candidat republicà- es va decidir per un marge escàs d'uns pocs centenars de vots i després d'un lentíssim recompte manual que fins i tot va fer necessària la intervenció de diversos tribunals nordamericans. El Tribunal Suprem va ordenar la suspensió d'aquell recompte a l'estat de Florida i va tancar la darrera possibilitat perquè el demòcrata pogués superar el candidat republicà. Diuen que hi ha moltes maneres de matar puces i moltes maneres de segrestar la voluntat nacional. Però a diferència de l'irreductible López Obrador, Al Gore va entendre el missatge dels poders fàctics i va tirar la tovallola (13 de desembre de 2000). (Parlant de Miami, no cal que em vingueu amb perendengues: ja ho sé que a Cuba no hi ha democràcia (i a Jamaica i al Panamà i a Nicaragua i a tants d'altres països que no surten als diaris, tampoc no?); ho sé i no ho defens; aquí parlam de «democràcies» i no de «dictadures»).

A les illes Balears, feu d'antics i moderns caciquismes, no cal remuntar-nos a la història decimonònica per conèixer com actuaven els poders fàctics durant les eleccions en la compra de vots. L'escriptor castellà (vull dir del poble menorquí d'es Castell) Ángel Ruiz i Pablo té una breu peça teatral, titulada Vots, on denuncia en clau irònica aquelles pràctiques. La lectura dramatitzada d'aquest text, prevista dins el Seminari de Teatre de Ciutadella (desembre de 1972) fou prohibida per l'autoritat governativa, però llavors vivíem «sota intolerància» i ara no. Dins el nostre temps democràtic balear hem viscut experiències com la inhabilitació temporal d'un alcalde del PP (a sa Pobla) per delicte electoral -van fer votar morts!- tot i que aquest polític ha continuat actiu en altres càrrecs importants i ara Jaume Font és conseller de Medi Ambient del govern balear; el finançament il·legal d'alguns partits majoritaris (cas Túnel de Sóller, on tot un president de govern, Gabriel Cañellas va ser considerat culpable del delicte de prevaricació, tot i que no fou condemnat perquè el delicte havia prescrit dies abans); com el cas Mapau dels votants argentins inscrits a Formentera; com el cas Bitel d'espionatge informàtic, aquest sobreseït per la justícia (el nostre particular Watergate)... Com diu la saviesa popular, qui sigui confrare que prengui candela, o bé es demana a on anirà s'ase que no dugui albarda? L'Estatut de Catalunya ha fet «oblidar» polèmiques com la del 3% i, d'altra banda (banda ampla), en territori espanyol s'esgotarà la legislatura de tarannà sense que s'hagi aprovat una llei electoral més democràtica (sembla que era un dels acords del PSOE amb IU-ICV pel suport d'aquest grup a la investidura de Rodríguez Zapatero; també ho era la llei de «memòria històrica» i a la vista del que en pot sortir...).

Amb motiu del segon centenari del naixement de John Stuart Mil, un referent clàssic del liberalisme, alguns articulistes han ponderat la vigència del seu pensament en aspectes tan fonamentals com el funcionament de la democràcia. Arran del tema que comentam, tal vegada seria bo esmentar uns mots extrets del capítol segon de l'assaig Sobre la llibertat, on J.S. Mill es refereix al necessari contrast d'opinions, sense el qual no podríem ni tan sols aproximar-nos a la veritat (una veritat relativa, per suposat, provisional i revisable) amb aquestes paraules: «el mal realment temible (...) és la tranquil·la supressió d'una meitat de la veritat; sempre hi ha esperança quan la gent és forçada a sentir les dues parts, quan només en senten una, llavors els errors esdevenen prejudicis i la veritat mateixa, exagerada fins a la falsedat, acaba per no produir els seus efectes. L'única garantia de la veritat -continua dient Mill- rau en el fet que tots els seus aspectes, totes les opinions que en contenguin una part, no solament trobin advocats, sinó que siguin defensades en forma que meresquin ser escoltades».

Aquesta darrera condició «formal» ens duria a considerar la forma com s'han fet sentir determinades «parts de la veritat», callades o silenciades pels mecanismes del poder. Talls de carreteres, ocupació de les pistes de l'aeroport de Barcelona, presències ciutadanes davant la il·legalitat consentida i protegida en una piscina famosa de Son Servera, etc. no seran segurament maneres moderades d'actuació, però cal considerar també si el poder no actua amb intolerància i des de la mala fe com tenim ocasió de constatar setmana sí setmana també.

[Publicat a Diari de Balears, el 18 d'agost de 2006]