No em vénguin a dir els qui entenen l'economia des de paràmetres exclusivament productivistes i de creixement que açò del paisatge és una mera qüestió estètica per a ànimes romàntiques i ben peixades. Que els romàntics tenien una determinada visió del paisatge és tan cert com que la vivència del marc forma part del contingut mateix de la vida de totes les persones.

Un informe de conjuntura presentat per la CAEB diu que Menorca creix amb moderació en el primer semestre de 2006. S'hi analitzen dades de consum, de seguretat social i de PIB: tots els sectors pugen (1'4% el primari; la indústria un 0'9; la construcció un 3'1, i els serveis 1'1). La conjuntura econòmica no va malament i així ho indica l'ocupació i el consum. Que la matriculació de vehicles hagi baixat un 12'8 no és una dada especialment preocupant a unes illes on la densitat de vehicles per càpita és la tercera més alta del món (ens supera Hong Kong, però...) Per açò resulta més sorprenent (si més no per a mi, que som un observador sense base científica en la matèria) que alguns periodistes hagin titulat aquesta informació destacant que Menorca manté un ritme de creixement inferior a la mitjana balear, naciona (diuen els «no nacionalistes») i europea, la qual cosa, dita d'aquesta manera, no és neutral. Un estudiant de periodisme sap que, en la societat competitiva on estam instal·lats, quedar-se per davall la mitjana dels altres no es veu bé per la majoria, almenys pels qui només mesuren a la balança el progrés amb pesos de ciment. Però de vegades sí que quedar endarrera pot ser cosa bona. Si les tres illes germanes patien creixement incontrolat, la que creixia més poc era la manco desgraciada. Ja sé que aquí no es parla de cap malaltia, sinó de «realitats» econòmiques, però convindrem que consumir més recursos energètics, més aigua potable i generar més residus no degradables no són factors assimilables, com a mínim mecànicament, amb el fet de viure millor o gaudir de més qualitat de vida.

Diuen que el bon articulista és aquell que fereix conviccions, rebutja dogmatismes i convida l'opinió pública a fer-se preguntes i sovint a despullar-se dels seus prejudicis. Rellegesc un retall de diari recent on Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica de la UIB, a qui ningú discuteix solvència i rigor en les seves anàlisis, i pens que és un molt bon articulista. Segons ell, Balears té un model de creixement potent, amb indicadors rellevants (baixa taxa d'atur, creixement econòmic positiu, alta densitat empresarial), però les dades són menys afalagadores que les conegudes entre 1999 i 2001 -recordem: l'equador del govern de Francesc Antich-, atès que el gruix del creixement econòmic se sustenta, ara sí, sobre l'expansió del sector de la construcció i no a partir d'un desenvolupament clar dels serveis. Diu el professor Manera que l'economia balear no hauria de tornar a créixer amb els paràmetres coneguts a la segona meitat de la dècada dels anys 1990. Si ho fes a hores d'ara, voldria dir que la seva pauta es consolida sobre una enorme embranzida del sector de la construcció, amb noves ocupacions territorials i, per tant, amb la destrucció de capital natural. Ni els professionals de l'economia ni els polítics poden romandre enlluernats, encara, per les taxes del 6%-8% conegudes en anys precedents, motivades per la intensa arribada de turistes -fins a assolir la xifra de deu milions de visitants a l'any- i per l'esperonament de la construcció. Els nostres referents no poden ser aquells. I, per tant, en principi no hauríem d'interpretar com a pernicioses unes xifres de creixement inferiors al 3%.

Torn al tema del desastre econòmic que representa la crema d'un paisatge d'alt valor ecològic. Si l'alcalde de Ciutadella va plorar davant la devastació de la rissaga al port, què no haurien de plorar ara les nostres autoritats (i tothom) per un patrimoni natural perdut per anys i panys!

A principis d'estiu he tingut l'oportunitat de sentir una conferència d'Antoni Martínez Taberner, ecòleg i director del Màster de Paisatge de la UIB, sobre Sostenibilitat i Territori. Es notava en el professor, autoritat en la matèria, un to decebut perquè la feina il·lusionada del seu equip de científics no havia trobat resposta en el Pla Territorial Insular de Mallorca, malgrat les promeses dels polítics. Sembla que, a diferència del PTI de Menorca, al de l'illa gran han dominat els interessos particulars dels lobbies de pressió urbanístics per damunt de les alternatives pràctiques, practicables i a la llarga molt més rendibles econòmicament dels qui pensen el futur en clau de país i no a cops de talonari i de pulsions primàries.

Distingim el concepte de «territori» del de «paisatge», igual que no és el mateix el cos humà (fisiologia, morfologia) que el nu (sensualitat). No hi ha paisatge si no hi percepció artística. En realitat, el paisatge no està dins el territori que el sustenta, sinó dins la sensibilitat del qui observa el territori. De la mateixa manera que no és igual mirar que veure: hi ha mirades absolutament incapaces de percebre la bellesa o la lletjor d'un objecte, d'un indret, d'una construcció humana.

En efecte, el paisatge és un producte humà, és el resultat del creixement d'un patrimoni cultural sobre un substrat inicial del patrimoni natural preexistent. Dit d'una manera més gràfica: el paisatge és la darrera fotografia feta d'un territori, el resultat estètic de la història d'un país damunt seu.

Així, doncs, queda clar que a Menorca, a les illes Balears i a l'Estat espanyol en general, hi ha molta gent que no ha vist mai un paisatge, encara que a la saleta de ca seva pengin pintures de marines amb barquetes blanques o estampes de muntanyes nevades. Com, si no, podríem explicar-nos la quantitat de banalitats fetes i que es fan damunt la pell del nostre país? Podríem parlar d'Espanya, l'estat europeu que, amb un 34% de la costa mediterrània urbanitzada, ostenta el rècord d'habitatges per càpita: un per cada dos habitants, la qual cosa no significa que cada dos espanyols gaudesquin d'un habitatge, perquè també és cert que som l'Estat europeu amb més dificultats per trobar-ne. Pensem en les Balears i en Menorca... Però, posats a problematitzar-ho tot, no sé si ni tan sols arribam a la categoria de país. En dubt, perquè un poble que no comparteix uns valors culturals i ètics no serà mai un país, i un territori on no es compartesquin els seus valors estètics no assolirà mai el nivell de paisatge. Com explica el professor Martínez Taberner, només «l'ètica i l'estètica fan un país amb paisatge, fora d'això sols hi ha gent sobre un territori que tard o d'hora serà terra cremada».

[Publicat a Diari de Balears, el 4 d'agost de 2006]