"Dones i sabates. El paper de la dona en el procés de la indústria del calçat a Ciutadella de Menorca (S.XX) "és un llibre que apareix a l'aparador de la bibliografia actual que té la condició femenina com a punt de referència temàtica. És el resultat d'un estudi rigorós, lúcid i amarat d'un feminisme intel·ligent, que, elaborat per Montserrat Marquès Marroquín, el 2001 va merèixer el XVè premi F. de B. Moll d'investigació, convocat per l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ajuntament de Ciutadella. L'ha publicat recentment el mateix IME a la col·lecció «Cova de Pala», dedicada a monografies històriques i socials, i ja és el núm. 19 d'aquesta sèrie.

Pot semblar, a priori, que estem només davant un treball d'història local; però no. Com sol passar amb aquesta mena d'historiografia, l'àmbit local esdevé una talaia magnífica per entendre factors que sobrepassen amb escreix aquest àmbit. No debades, la lluita per la igualtat de gènere avança lloc a lloc, conquesta a conquesta. Lentament i pacient quasi sempre, i de vegades de forma més ràpida i decidida, com succeí a Espanya en alguns camps socials durant la Segona República. Ens ho recordava en una amena tertúlia d'estiu a es Migjorn Gran el professor Andreu Mayayo: la foto de la platja de la Barceloneta on nedaven sense separació d'espais fillets i filletes a les colònies d'estiu de la Generalitat l'estiu de 1936 hauria de substituir la iconografia típica de violència i guerra civil que -de forma interessada, no cal dir-ho- apareix associada als escassos vuit anys republicans del s. XX. La República, abans i més enllà del cop d'Estat i de les revoltes violentes (fets de Casas Viejas i d'Astúries, octubre del 34, guerra civil...), va ser l'única illa de democràcia i llibertats en tota la història d'Espanya fins al darrer quart del segle XX, i és, per tant, l'antecedent del sistema constitucional dels nostres dies. Front a la visió escairada que la dreta espanyola ha vingut donant durant setanta anys del «temps de la República», el professor d'Història Contemporània de la UB, reivindica una visió positiva i esperançada d'aquella etapa històrica. Cal parlar més dels drets civils i de la laïcitat reconeguts per primera vegada en la Constitució del 1931, de l'esforç modernitzador, de les reformes (agrària, pedagògica, sanitària, militar...); de la separació Església-Estat; dels drets laborals, de les llibertats sindicals, de reunió, d'expressió, de divorci, etc. I pel que fa a les polítiques d'igualtat, com no referir-se al reconeixement del vot de la dona, el seu accés al món del treball (a Catalunya el sector tèxtil donava ocupació a més dones que homes), la incorporació de la dona als estudis superiors, l'escola unitària on filletes i fillets compartien pupitre i projecte pedagògic...

Tornant a l'estudi que comentam, aquest s'estructura en parts ben diferenciades. La primera contextualitza teòricament i històricament el tema en un esforç sintètic que el lector agraeix. En una segona part, hi ha el gruix del treball, on s'estudien les categories de les dones en el calçat, llur consciència obrera i llur situació laboral, l'ensenyament i formació professional i els resultats d'una feina de camp basada en una enquesta que ens fa conèixer de les treballadores una realitat més propera al món actual. En finalitzar hi ha un apèndix no menys important, on l'autora esdevé transmissora de la veu d'una dotzena de testimoniatges a qui entrevista. Així va teixint i embaulant un seguit d'històries (experiències i records personals dels subjectes reals).

No es pot passar per alt el pròleg que signa el professor Jaume Mascaró Pons, de la Universitat de Barcelona, en el qual valora l'interès del llibre de Montse Marquès des d'una perspectiva antropològica per fer-nos entenent, entre d'altres coses, «la dinàmica sabatera com a expressió d'una cultura globa». També ens suggereix un terreny fèrtil de recerca a partir de la confrontació entre cultura pagesa i cultura sabatera a la vila industrial que va ser Ciutadella (i aquí hem de parlar lamentablement en passat), expressada en productes culturals com la popularíssima sarsuela costumista de mestre Joan Benejam Foc i Fum (1885), en cançons i ludismes, en la reestructuració de l'espai urbà i domèstic, en la redistribució del temps en el cicle anual i en la vida quotidiana, en les relacions socials i les seves derivacions polítiques, en els comportaments sentimentals i de parella, en els costums i celebracions tradicionals (com anar a vega), en tot un repertori lèxic i uns hàbits identitaris de la societat menorquina. No debades, com escriu el professor Mascaró, adoptar aquesta perspectiva «cultural» significa mostrar com una activitat productiva acaba configurant una manera de viure, de pensar, de sentir i d'expressar-se que es sobreposa i desplega sobre una forma cultural prèvia (pagesa): «La manera concreta de connexió entre configuracions socioculturals al llarg del temps és la que donarà lloc a la forma en què els individus d'una comunitat es reconeixen i afirmen...»

Per possibilitar la connexió entre configuracions socioculturals abans esmenatada, m'apunt a la reivindicació, que persones assenyades han exposat reiteradament als responsables de la política cultural ciutadellenca i menorquina: quan comptarem a Ciutadella amb un Museu del Calçat? Prestem més atenció a la «memòria històrica», que ara sembla estar tan de moda (no cal que aquesta es lligui sempre als fets dramàtics de guerres i patiments!), cum-alre-no si encara volem existir com a «poble», la identitat del qual, si algú no hi posa remei, d'aquí a poc temps haurà transmigrat a una altra ànima. Metempsícosi!

[Publicat a Diari de Balears, el 28 de juliol de 2006]