«Queda prohibit d'utilitzar contra persones civils la fam com a mètode de guerra (...). Queda prohibit d'atacar, destruir, confiscar o deixar fora d'ús béns indispensables per a la supervivència de la població civil». Les implicacions de l'article 54 del Protocol addicional I de 1977 a les convencions de Ginebra són ben clares: els bombardeigs de centrals elèctriques a Gaza per part l'exèrcit israelià, el bloqueig de les poblacions civils i els càstigs col·lectius contra elles es mostren com el que són: crims de guerra.

«Queda prohibit d'utilitzar contra persones civils la fam com a mètode de guerra (...). Queda prohibit d'atacar, destruir, confiscar o deixar fora d'ús béns indispensables per a la supervivència de la població civil». Les implicacions de l'article 54 del Protocol addicional I de 1977 a les convencions de Ginebra són ben clares: els bombardeigs de centrals elèctriques a Gaza per part l'exèrcit israelià, el bloqueig de les poblacions civils i els càstigs col·lectius contra elles es mostren com el que són: crims de guerra.

Un altre principi de dret internacional violat per l'ofensiva israeliana és precisament el que figura al mateix Protocol addicional: el de la proporcionalitat. El text estipula que «els atacs queden prohibits si hom pot preveure que causin incidentalment pèrdua de vides humanes entre la població civil, ferides a persones civils o danys a béns de caràcter civil que serien excessius en relació a l'avantatge militar concret i directament assolit». Qui pot pensar per un moment que l'objectiu declarat -salvar un soldat- valgui aquestes destruccions massives?

Contràriament al que escriuen diferents diaris del nostre país, Israel ha negociat més d'una vegada intercanvis de presoners: així va ser el 1985 en alliberar 1.150 detinguts palestins per tal de recuperar tres dels seus soldats que havien estat capturats pel Front Popular d'Alliberament de Palestina; i el 2004, en el marc d'un acord del mateix tipus amb Hezbol·lah, quan va lliurar 400 palestins detinguts a canvi d'un coronel israelià i els cossos de tres soldats morts. Em deman, des d'una lògica senzilla, si no són millors les negociacions per tal d'obtenir l'alliberament del soldat Gilad Shalit que les operacions militars que tenen el risc d'acabar amb la mort de l'hostatge?

Ja sé que tot esdevé molt complicat (no és, però, que ho sigui, sinó que li ho fan ser) i que molts són els aspectes que s'escapen a la comprensió del ciutadà normal. Però no és gaire freqüent poder llegir a la premsa lliure que tenim a l'abast articles com el que publicava la setmana passada el doctor Salah Jama, metge, historiador i professor de la Universitat de Vic (El soldat de l'exèrcit elegit, Avui, 13/7/06). No és gaire freqüent que guaitin a la palestra dels mitjans de comunicació, majoritàriament afins al sionisme, opinions diferents al consens creat. La creació del consens és el que solen fer els mitjans de comunicació de masses, per exemple, parlant de «terroristes» a una banda i d'Estat (exèrcit, cossos de seguretat, defensors de l'ordre...) a l'altra, distingint entre demòcrates (els que voten segons el que volen que votin els poderosos) i els que, no havent-ho fet així, són qualificats de violents; els que mai no qüestionen el statu quo aconseguit per la imposició de la força i els que tenen consciència de l'espoli i la injustícia d'aquesta imposició; els que disposen d'armes de destrucció massiva i els que es revolten amb intifades de desesperació; els qui parlen de pau i no deixen d'encendre odi... Em recorda açò inevitablement altres discursos maniqueus recentment sentits en relació al conflicte basc o en relació a la creació de l'enemic islamista, una vegada ensorrat el tradicional enemic comunista...

El professor S. Jamal explica que, més enllà d'un enfrontament militar que causa dues baixes a cada banda i la captura d'un soldat d'un tanc especialista en disparar contra banyistes d'una platja de Gaza, la societat palestina té una prioritat: l'alliberament dels deu mil presoners, centenars dels quals duen dècades a les podrides presons israelianes, i açò com a peça clau per a la pacificació i per a l'anhelada independència palestina. Fracassades totes les alternatives pacífiques per alliberar els presoners, el silenci sobre ells era lacerant i ningú no movia un dit per ells. Ara l'Estat més impune del món continua amb l'escalada per destruir Palestina; sembla, però, que als generals israelians la vida del jove Gilad Shalit els importa un rave -continua exposant Jamal.

Quan els conflictes es dirimeixen entre els qui només pretenen l'eliminació física i total de l'altre, la guerra està assegurada i el conflicte esdevé insuperable. És alliçonador llegir eTractat de la Tolerància, una petita joia del racionalisme il·lustrat i trobar-hi pensaments d'actualitat viva. Com quan Voltaire justifica el dret d'un govern a castigar els errors dels pobles només en el cas que aquests errors siguin crims. I quan un error esdevé criminal? Doncs, quan pertorba la societat, i la pertorben els que inspiren fanatisme. Per tant, cal que els pobles no tenguin comportaments fanàtics si han de merèixer la tolerància. Amb la ironia que el caracteritzava, filla d'una intel·ligència molt potent, Jean-François Arouêt escriu: -«Els jueus sembla que tindrien més dret que ningú a robar-nos i matar-nos. Perquè, malgrat que hi hagi cent exemples de tolerància a l'Antic Testament, tanmateix, hi ha també exemples i lleis de rigor. Déu els ordenà qualque vegada que matassin els idòlatres i que només perdonassin les joves núbils; ens miren com a idòlatres; i encara que avui els toleram, podrien, si fossin els amos, no deixar en el món més que a les nostres filles. Estarien obligats irremissiblement a assassinar els turcs (...), els mahometans són els seus usurpadors des de fa més de mil anys». És clar que Voltaire sap que açò no va per aquí: -Si els jueus raonassin així, és clar que no hi hauria més resposta que enviar-los a galeres». I un poble que ha patit la Shoah no hauria de caure mai més en el fanatisme.

Luterans i calvinistes, que s'havien estossinat de valent durant el sanguinós segle XVII, deien seguir -segons l'autor deTractat de la Tolerància- els moviments de la pròpia consciència en creure que val més obeir a Déu que no als homes. Nosaltres som l'autèntic ramat -afirmaven sense un bri de dubte-, hem d'exterminar els llops. En pensar així, és evident que llavors ells mateixos esdevenien llops. Quina raó que tenia el gran Voltaire! Què en diria avui dels qui s'autoproclamen milícies del Partit de Déu (açò és la traducció del mot «Hezbol·lah») i s'enfronten amb coets katiuska als avions, cuirassats i tancs blindats del poderós Exèrcit del Poble Escollit per Déu? Mala peça té al teler qui hagi de fer mediació per arbitrar-ne la pau.

[Publicat a Diari de Balears, el 21 de juliol de 2006]