La via de l'article 151, que ens hauria duit a un Estatut refrendat pels ciutadans i que haurien hagut de pronunciar-se sobre la qualitat de la llei orgànica (en teoria!), ens la van vetar els pactes exteriors signats pels partits que tallaven el bacallà a Madrid (UCD i PSOE, llavors). Poca cosa a dir quan aquests dos partits van ser i continuen sent els més votats en cada convocatòria electoral en aquesta província espanyola. La ciutadania balear (no sé si sols existeix damunt els papers, però existeix) és provinciana (i monàrquica, i de dretes...), doncs, perquè així ho vol fins ara la majoria. A la província balear no hi va haver una reacció contra la imposició de la via autonòmica com hi va ser a set de les vuit províncies andaluses. Andalusia no toleraria un Estatut inferior al de Catalunya; a més era feu socialista (PSOE, PCE i PSA) i es tractava llavors de desgastar el govern de Suàrez...

Seguint la via del 143, ni tan sols es van complir tots els requisits previs per tramitar legalment la proposta d'Estatut. O haurem de recordar els fets de l'ajuntament eivissenc de Sant Antoni? El 24 d'agost de 1981 el Ple del CGI inicià el procés constitucionalment establert que ens havia de dur un Estatut. Per a això calia comptar amb el vot afirmatiu de 2/3 del municipis la població dels quals representàs la majoria del cens a cada illa. Aquest procediment no es va complir, però l'Estatut va tirar endavant. Recordar ara els succeïts de l'Ajuntament de Sant Antoni de Portmany (Eivissa) ve a compte per comprovar la penúria del procés. L'alcalde d'aquella població eivissenca va fer expulsar per la força un regidor del plenari en què es posava a votació l'adhesió d'aquest a la iniciativa autonòmica per la via del 143 de la CE. El vot afirmatiu de l'Ajuntament de Sant Antoni esdevenia imprescindible per arribar a la majoria de la població eivissenca, atès que en aquella illa només havia votat a favor l'Ajuntament de la capital. L'esmentat regidor acabava de ser expulsat del grup socialista perquè havia manifestat la seva voluntat de no acatar la disciplina de partit en relació a aquell tema. Pel fet d'impedir-se-li, a aquell, l'accés a la sala i ocupar el seu lloc a la sessió plenària, i emprant el vot de qualitat com a alcalde, es va poder aprovar la moció. Recorregut judicialment aquell acte, una sentència de la Sala Contenciosa de l'Audiència Territorial de Palma el declarava nul el 30 de novembre de 1982 i el recurs d'apel·lació, que encara es presentà en alçada al Tribunal Suprem, fou desestimat en sentència de 9 de febrer de 1985. Aquesta sentència venia quan l'Estatut no sols ja estava en vigor, sinó que les institucions autonòmiques feia quasi dos anys que funcionaven. Per interès generaningú va fer cas d'aquella sentència, que hauria obligat a començar de nou i, potser, a replantejar algunes coses.

Si aquí haguéssim pogut votar el «nostre» Estatut, la Comissió dels Onze hauria hagut de filar molt més prim en l'encaix de poders entre les illes i el govern, en les competències, en els símbols i en la llengua. Algunes coses no haurien sortit tan malament com amb l'Estatut del 1983 (la naturalesa jurídicoinstitucional dels Consells?); però d'altres tal vegada no haurien sortit tan bé (la definició del català com a llengua pròpia) i alguna fins i tot no hauria sortit... Allò que em sembla més probable d'aquesta hipòtesi és que hauríem patit un rècord d'abstenció, car l'eufòria del 29 d'octubre de 1977 va ser ràpidament desactivada pels qui s'alarmen quan veuen mobilitzacions populars (segons quines) i la gent es desencantà davant les conxorxes i els pactes entre notables massa superbs en el seu solipsisme. Qualque cosa semblant ha volgut dir l'abstenció d'un 50% a Catalunya.

El periodista i historiador Miquel Payeras en un article publicat en aquestes mateixes pàgines dilluns passat, amb motiu de l'homenatge que s'ha celebrat a Palma a la figura d'Alejandro Jaume (afusellat pels franquistes el febrer de 1937), recordava un pensament del diputat socialista que ha resultat gairebé premonitori: Jaume no volia autonomia -en aquell moment històric- per a les Balears perquè en donar-se el poder polític a les classes retrògrades el resultat seria més i més caciquisme. L'autonomia política, deia, estava bé per aquelles regions els ciutadans de les quals la volen i expressen democràticament aquest desig, i, sobretot, quan la societat respectiva té prou entitat, força i diversitat ideològica i política com per tenir característiques de país propi, diferent del nacional espanyol, que asseguri que l'autonomia mai no serà perversa. Només Catalunya i País Basc, deia, tenien aquestes característiques. Santes paraules a la vista de com apliquen l'autogovern els cacics provincials d'aquestes terres per destruir els nostres països, minoritzar la nostra llengua, desfer el patrimoni cultural i paisatgístic que ens identificava i espanyolitzar-nos definitivament.

No crec que en el context actual hi hagi cap dirigent del PP ni del PSOE amb disposició favorable a sotmetre a referèndum l'actual proposta pactada de reforma de l'Estatut. Diran que açò no és possible i ja està. D'acord. Però acceptin-me que no vaig a mà d'equivocar-me gaire si dic que, en cas de posar-lo a votació, els del sí guanyarien el plebiscit de net (les campanyes publicitàries toquen, però, de brutes); en canvi, l'abstenció batria un nou rècord entre nosaltres.

[Publicat a Diari de Balears. el 23 de juny de 2006]